El meu pare i segons la conversa, repetia tot
sovint
- Sr Mestre, que vol dir “federación”?.
- Que es la
unió de varis països, que s’han ajuntat (es lo que vol dir federació) en una
sola nació, tot i essent diferents.
- Com ara passa amb Espanya? – Em va mirar tot
sorprès i va dir-me.
- Mira Carles, axó hi ha molta gent que ho pensa,
també n’hi ha molta que pensa lo
contrari, si vols, un dia en podríem parlar a classe.
No recordo que
mai ens ho expliques, però va servir per
adonar-me de l’extraordinària diferencia entre unes regions i altres.
Políticament es deia que era “La Riqueza de Espanya” i
que a mi no m’ho va semblar gens que fos veritat, ja que mai vaig notar ni una
mica d’afecta a les nostres costums de Catalunya: la sardana era “un baile catalan” “como el corro de la
patata” en comptes de esser un ball
espanyol de Catalunya com a mi m’hauria agradat de sentir, el “idioma
català es enrevessat, inútil, semblava que”
“polak”, en fi .... que no cal seguir explicant lo que
crec que tots ja sabem.
Parlo de quant jo estava en un Colegi-Hospital a
Madrid, vaig viure en pròpia carn tota mena d’insults i burles per la cosa de
ser català, i sobretot el segon any va esser un malson. Era la “llebra”
preferida fins i tot d’alguns mestres, que patien del desconeixement de coses
de la meva terra, com tan evidentment
era el poc interès per saber-ne res. Nomes volien riure fent mal “al catalan”.
Precisament aquesta
nostra variada riquesa cultural a Espanya, va ser possible per l’aïllament dels
pobles a l’antiguitat degut les barreres geogràfiques i lo lentes que eren les
comunicacions, tot agreujat per les guerres que hi havien entre els diferents
pobles i que aïllaven més als uns dels altres. Aquets fets varen acabar en moltes enveges, odis i
desconfiances, que mai es varen deixar d’utilitzar pel benefici del feudal de
torn o pel polític de avui, que feia (i fa) dirigir els seus prejudicis als
seus aïllats, ignorats i desconeguts veïns.
Com que les llebres van fent i
els tabals també, les desavinences en
lloc de curar-se: emmalalteixen, i lo que podria haver acabat en una font
variada riqueses, es avui una font de desconfiança i de inútils “tira i
arronsa” dels que a algunes llebres ja ens te força farts.
Que com acabarà tot
axó?, doncs hi han quatre alternatives:
1). com el
rosari de l’Aurora, es l’opció més històrica i lo que ha passat sempre: a
callar, aguantar i sobretot a pagar.
2). Que Catalunya aconsegueixi
d’independència Hi han dos camins, la
violenta, conflicte bèl·lic, per afogar-nos o guanyar-la, no n’espero res de
les potencies internacionals i si que veig l’animalitat de l’home lo que vol
dir sang, vídues, orfes, pobresa, ressentiments i sobretot més odis.
3). L’altre camí es afogar la nostra
economia, es una mena de guerra, no hi ha sang ni batalles, però la pobresa pot
portar, i de fet en les noticies ja ho veiem,
a atracaments, suïcidis, desconfiances, una forta crisis pels més
necessitats, lo que avui ja passa però
en més virulència.
4). Hi veig una altre alternativa, i
es que de sobte, els politics es bolquin al bé del país, que s’oblidin del
partidisme, que s’interessin per la riqueses que rauen en el ser i la varietat
de les diferents regions, que les estimin de veritat, que s’oblidin una mica
dels seus beneficis partidistes i pensin més en la bona convivència entre tots,
ja que si no comencem per casa anem malament. Em faria molta il·lusió que mai
més i en cap lloc es permetés cap mena
de vivència com la meva, però ho veig tot molt lluny; tant com lo de ELS ESTATS
UNITS D’EUROPA que de moment, més que un somni resulta ser un malson. De tota
manera em dol ser tant pessimista, però crec que esperar avui respostes
positives, es ser una mica somiatruites.
KARLUS MONT
KARLUS MONT
