Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sentiments. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sentiments. Mostrar tots els missatges

diumenge, 3 de novembre del 2013

EL SÓN DELS TABALS i LES LLEBRES DE CASA MEVA

El meu pare i segons la conversa, repetia tot sovint 

: “Amb  són de tabals no s’agafen llebres”. Quant jo tenia 14 anys i era el meu tercer d’anar a Escola, en un llibre d’història del col·legi vaig llegir la paraula “Federació”:
- Sr Mestre, que vol dir “federación”?.
- Que  es la unió de varis països, que s’han ajuntat (es lo que vol dir federació) en una sola nació, tot i essent diferents.
- Com ara passa amb Espanya? – Em va mirar tot sorprès i va dir-me.
- Mira Carles, axó hi ha molta gent que ho pensa, també n’hi  ha molta que pensa lo contrari, si vols, un dia en podríem parlar a classe.

 No recordo que mai ens ho expliques, però  va servir per adonar-me de l’extraordinària diferencia entre unes regions i altres. Políticament es deia que era La Riqueza de Espanya” i que a mi no m’ho va semblar gens que fos veritat, ja que mai vaig notar ni una mica d’afecta a les nostres costums de Catalunya: la sardana era “un baile catalan” “como el corro de la patata” en comptes de esser un ball espanyol de Catalunya com a mi m’hauria agradat de sentir, el “idioma català es enrevessat, inútil, semblava que”  “polak”, en  fi .... que no cal seguir explicant lo que crec que tots ja sabem.

Parlo de quant jo estava en un Colegi-Hospital a Madrid, vaig viure en pròpia carn tota mena d’insults i burles per la cosa de ser català, i sobretot el segon any va esser un malson. Era la “llebra” preferida fins i tot d’alguns mestres, que patien del desconeixement de coses de la meva terra,  com tan evidentment era el poc interès per saber-ne res. Nomes volien riure fent mal “al catalan”.

            Precisament aquesta nostra variada riquesa cultural a Espanya, va ser possible per l’aïllament dels pobles a l’antiguitat degut les barreres geogràfiques i lo lentes que eren les comunicacions, tot agreujat per les guerres que hi havien entre els diferents pobles i que aïllaven més als uns dels altres. Aquets fets  varen acabar en moltes enveges, odis i desconfiances, que mai es varen deixar d’utilitzar pel benefici del feudal de torn o pel polític de avui, que feia (i fa) dirigir els seus prejudicis als seus aïllats, ignorats i desconeguts veïns.  Com que les llebres van  fent i els  tabals també, les desavinences en lloc de curar-se: emmalalteixen, i lo que podria haver acabat en una font variada riqueses, es avui una font de desconfiança i de inútils “tira i arronsa” dels que a algunes llebres ja ens te força farts.

            Que com acabarà tot axó?, doncs hi han quatre alternatives:
   1). com el rosari de l’Aurora, es l’opció més històrica i lo que ha passat sempre: a callar, aguantar i sobretot a pagar.

         2). Que Catalunya aconsegueixi d’independència Hi han dos  camins, la violenta, conflicte bèl·lic, per afogar-nos o guanyar-la, no n’espero res de les potencies internacionals i si que veig l’animalitat de l’home lo que vol dir sang, vídues, orfes, pobresa, ressentiments i sobretot més odis.

            3). L’altre camí es afogar la nostra economia, es una mena de guerra, no hi ha sang ni batalles, però la pobresa pot portar, i de fet en les noticies ja ho veiem,  a atracaments, suïcidis, desconfiances, una forta crisis pels més necessitats, lo  que avui ja passa però en més virulència.

            4). Hi veig una altre alternativa, i es que de sobte, els politics es bolquin al bé del país, que s’oblidin del partidisme, que s’interessin per la riqueses que rauen en el ser i la varietat de les diferents regions, que les estimin de veritat, que s’oblidin una mica dels seus beneficis partidistes i pensin més en la bona convivència entre tots, ja que si no comencem per casa anem malament. Em faria molta il·lusió que mai més i en cap lloc  es permetés cap mena de vivència com la meva, però ho veig tot molt lluny; tant com lo de ELS ESTATS UNITS D’EUROPA que de moment, més que un somni resulta ser un malson. De tota manera em dol ser tant pessimista, però crec que esperar avui respostes positives, es ser una mica somiatruites.
                                                                            KARLUS MONT

dijous, 17 d’octubre del 2013

I, A PESAR DE TOT, TORNEM-HI

-Carles, que has fotut aquest temps que no escrius al blog?.
-Doncs mira noia, una mica de tot.
-Que es “tot”?.
-Doncs de primer: problemes amb  l’ordinador per canvi de programes en els servidors, les moltes hores de gimnàstica que he de fer per la cama que me vaig trencar, el canvi  de domicili i..., que vols que et digui ?..., resumint-ho: un desànim i cansament generals afegint-hi una col·laboració molt concreta que mai m’arriba.
-Be, i la mandra ... i la poca inspiració... A que si Carles?.
-Mira nena, de mandra en fa molta quant tu ja tens el teus catifers..., i et sens sol..., i veus com va tot. La poca inspiració  n’és la conseqüència,  i tu pots afegir-hi lo que et sembli que m’és igual i ets lliure, i també em coneixes prou bé.
-Has de tornar d’escriure, ho fas molt be i  m’agrada com escrius, ho llegeixo tot...!
-Gracies noia, es una manera d’animar-me, sàpigues que mai he deixat d’escriure encara que no ho trobis publicat. De totes maneres t’has guanyat un cafè.
-L’accepto !!!
-Tingues compte de que jo no escric ni per guanyar-me la vida ni per fer mèrits, simplement  m’agra-da expressar els meus sentiments amb l’esperança de que algú en algun lloc li serveixin per aclarir les idees i fer anar les coses una mica més bé, es una especia de crida a la foscor, doncs en quant al futur soc força pessimista, deuen ser coses de l’edat.
-Es per això que del teu blog se’n diu “EN KARLUS CRIDA”?.
-Si, però mira, fins avui nomes en tinc constància de que ha servit per estafar, utilitzant el nom meu, a un pobre mossèn de 80 anys i treure-li 200 € amb una enredada.
-Ostres tu...!, quina barra, i no se sap qui és?.
- Jo suposo que ell mateix si que ho sap, com també ho saben els del banc a on es va fer la transferència, però en no haver-hi violència, els noms no surten del banc per manca de denuncia, uns i altres pensen que ja és igual, i axis els lladres, (que no se’n poden dir res més), van vent la viu-viu.
-I com s’arreglarà això?.
-Jo nomes hi veig dos camins: Un és la Justícia Divina que al final dels temps de cada u, li posa les coses a tó... I l’altre es la vergonya i el penediment del qui ha fet l’estafa, però avui dia no s’hi pot confia massa. Si  no canviem el nostre individualisme i que per aconseguir “lo meu”, s’hagin de trepitjar els drets a qualsevol, no anem gens bé. S’han perdut el sentit d’equip, de família, de grup. T’imagines a en Messi jugant ell tot sol contra tots els oponents del Barça?, seria un equip o un fart de riure? doncs això es lo que fa ara la humanitat: riure tot plorant.
- Que esperes que passi?.
- Home ..., seria bo que el lladre s’hi repenses tornant lo robat amb una disculpa, seria una petita però senzilla bona manera de començar de fer anar el món una mica més bé.
-Parlant d’anar més bé, que en dius de la dimissió del Papa Benet XVI?.   
-No en tinc cap opinió concreta.
-¡¡ No m’ho crec !!, que tu no hi hagis pensat no s’ho creu ningú.
-Mira, que un Papa dimiteixi pot ser normal, a l’última vegada que va passar, ja fa molt temps i si no m’erro,  hi va intervenir un espanyol, el Papa Lluna, que es va refugiar a un castell ...., tocant a Valencia ..., que no recordo com se’n diu.
-Peníscola.
-¡ Exacte ! ..., ¡¡“prémio” !!. De tota manera la situació d’ara es completament diferent en tots els sentits a com era a les hores. A més a més el Papa Francesc I es molt simpàtic i ja s’ha guanyat a la premsa i a molts feligresos més, suposo que tot anirà bé.
-Ja en parlarem, Carles ..., esta tot molt perdut.

-Doncs a veure si ho trobem abans de perdre’ns nosaltres, sobretot el dinar que ja es l’hora.

KARLUS 

dimecres, 1 de febrer del 2012

LA FI DEL MON PEL 2012

- Carles, has vist per TV3 lo del fi del món?
- Suposo que vols dir aquell reportatge que parlava del calendari dels inques, doncs si, ja l’he vist, però mira, això no deixa de ser una curiositat històrica. M’ho dius perquè anunciaven la fidel món?
-Si.
Mira!!, cada any i en algun lloc hi ha algú que assegura saber quant el món s’acaba i com, i ara suposo que deu de tocar als Inques.
- Que no t’ho creus?
- No!, per començar, jo no tinc clar que la gent d’un poble americà que ja havia desaparegut de la terra quant en Colon hi va arribar, no se sap com ni perquè, tingues els elements tècnics que encara avui no hi han, per calcular aquestes coses.
- Es que ho diu la “seva bíblia”.
- No cal confondre les qüestions religioses amb la ciència, la “meva Bíblia” nomes es un tractat que explica l’Amor de Deu als homes i la seva historia religiosa. Per damunt de tot: no es cap llibre científic . En el cas dels Inques, si que ho tenien tot molt lligat, segurament que per l’observació de la natura acabaven marcant els dogmes. Jo d’això no en sé res.
- Que els sacerdots eren els únics savis entre els teus “inques”?.
- Si!, sembla ser que si! ..., com a molts pobles a la no tan llunyana nostra edat mitjana. En l’historia del escrits trobats, amb jeroglífics, s’interpreta que sembla ser que en la seva religió, marca el final de 5 classes d’homes, sempre per donar sortida a civilitzacions més perfectes, el càlcul d’aquest teòric “fet”, donava pel 21 de desembre del 2012, precisament el final de la tardó d’aquest any. Això sembla que, tenint en comte que parlem d’una societat sobretot agrícola i que mirava molt prim en tot lo referit als moviments del sol, les pluges, els vents, varen veure que al hivern tot es moria...
- I com passa aquest fi de món?
- Segons el reportatge de TV3, amb uns grans cataclismes, sobretot volcànics. Volcans i terratrèmols son lo que tenen de sobres a tota aquella zona d’Amèrica.
- I després els homes serem més bons?
- No serem res!, lo que vaig entendre es que sortiria una altre especia, com havien sortit els homes de fusta (els arbres) i els de fang, per tot seguit sortir la nostra que s’ha d’acabar pel hivern vinent. En altres estudis i teories, ni ha que diuen que després de l’home, evolucionaran els insectes. En fi, que tot això es una mica de ciència ficció.
- Que faries si sabessis que el món s’acaba?.
- Mira, jo crec que això no esta a l’abast de l’home, per tres motius: de primer, Jesucrist va aclarir a les moltes vegades que li preguntaven quant passaria això, que vetlléssim i no ens en preocupéssim.
-Si home...?
- En segon lloc está lo difícil que resulta la destrucció d’una cosa tant complexa com és la humanitat, amb factors socials (pensem en un conflicte atòmic), ambientals (es parla de l’escalfament del planeta), econòmics (Hi ha persones que moren de gana), i molts d’altres que no sé.
- Però tot això no està pas al nostre abast ...!
- Que no?, mira!: en tercer lloc està la possibilitat de l’efecte carambola, que jo crec com el més segur, per exemple: com a conseqüència de les diferencies socials, els països pobres potencien el seu armament per conquistar als poderosos en una Guerra Atòmica, provocant un doble escalfament, un desequilibri en la terra, més terratrèmols, enverinant l’atmosfera i traient de mare a alguns organismes que ens acabarien de destruir a tots els que encara quedéssim vius. Que noi?, t’agrada la pel·lícula que t’explico?.
- Co(biiiiiip)... tu, estic acollonit, no etgegeres un pel?.
- No gens, ja fa temps que a les pel·lícules i novel·les de ciència ficció ens plantegen temes semblants, ja en els seus inicis, abans de la trama a tractar.
- Encara no m’has contestat que faries si sabessis de segur que el món fineix.
- No ho sé lo que faria, perquè no és una situació gents normal. Si que sé lo que tindria de fer, és seguir confiant amb el Deu Etern, tot suposant que em reconeixerà com a sincer i bona persona, i per tant no em cal tenir por de res, ja que només estem de pas.
- AAlaaa...! no creus més aviat et falta modèstia,?.
- ¡Es el que tinc de pensar i fer!!. Només si tens una idea i ets coherent te’n sortiràs amb tranquil·litat d’esperit. Fixant-hi bé que la tercera opció que t’he marcat, la de la carambola, es evitable si els homes ens posem d’acord, si ajudem al tercer món; si aconseguim que s’acabi la desconfiança mútua, com passa ara, per exemple amb l’anomena’t “terrorisme islàmic”. I considero imprescindible començar tots, no nomes els governants, a pensar amb l’equilibri de la natura cada vegada que engeguem cap activitat. Vull dir que tant contaminen els avions caces, com les xemeneies de la fabrica, els cotxes portats en excés o les cigarretes del que ha de fumar perquè s’avorreix. La persona discriminada a casa nostra, al nostre nivell personal, també entra en aquets plantejaments.
- Ja et tornes a passar de rosca.
- Si he...?, doncs ja m’explicaràs a que es deuen tantes caixes fortes, alarmes, vigilants de totes classes, panys de seguretat de tots els models vistos i per veure, i les despeses que comporten si no es perquè tots tenim por i tots esperem seguretat al preu que sigui.
- Però això no te res a veure amb la fi del món.
- Que no te res a veure?, repassa i analitza cada una de les coses que hem parlat avui i també en veuràs la relació que hi ha. Pensa nomes que aquella gent que es moren de gana, tenen o no dret a fer reclamacions?. Els que els hi cau la muntanya per sobre am foc i lava, no podrien esperar del rics d’aquesta civilització tan científica altres respostes? Doncs no n’hi han! o els que veuen venir com un mar que els engolirà... Ja és per a tots ells la fi del món. A saber com el tindrem tu i jo.
- M’estàs posant de malallet, fins una altre Carles, en la que parlarem de coses més alegres.
- SI home si. ... Parlarem de alegria, de cançons i de xarangues, però pensa que el món, s’acabi o no, és com és, sobretot si entre tots no fem res per millorar-lo.
- Adéu.
- Fins un altre, adéeeu...
CARLES MONT (16-01-2012)

dimarts, 12 de juliol del 2011

UNA ARTISTA DE 7 ANYS



La meva família estava parlant amb la família del meu company, i tots plegats estaven molt distrets, menys jo que escoltava i una nena que amb molt de respecte ens anava mirant a tots.
-Hola..!!, com te dius tu?-
-Jo Aïna, i tu?.
Jo Carles, i, tu quants anys tens?.
-En tinc set.
-Ho, i molt macos que son !, axis tu ja vas al col·legi?.
-Si.
-Escolta, me tindries de dir, que es lo que t'agrada més d'anar a escola i que no sigui el pati?.
-Dibuixar ...! -contesta molt decidida.
-I que ho fa amb molta trassa -Era l'avia, que sempre està en compte i m'ho deia amb molta satisfacció, com es normal.
-Axis en saps molt de dibuixar?.
-Mmm....si.
-I que t'agrada més de dibuixar?, a veure si em surts una gran artista i jo puc presumir de ser amic teu, perquè tu i jo ja som amics?, oi?.
-Si.., i quant torni a veure't, te'n portaré un...!!
-I serà mol maco?.
-Siii !!, ja ho veuràs.-Unes setmanes més tard i entremig un grup de persones que entraven per veure a en Pitu, em surt una nena, i me posa a les mans un dibuix.
-Que es això?
-Mira, uns xais.
-Ho, que macos que son, i tu també ho ets molt. Hi has posat unes flors..., i els xais criden, beee... beee... ,saps que faré? els hi diré que me'l clavin al suro, axis veient-lo pensaré amb tu.
- A...!, "bueno".
-I quan me'n vagi a casa, me'l emportaré per clavar-lo al darrera la porta de la meva habitació. Axis tindre un record d'una dibuixant-te mol maca, moltes gracies i m'agrada molt.

divendres, 8 de juliol del 2011

EL PERQUÈ DEL MEU SILENCI



Un "despiste" va portar-me a una caiguda, amb tota la serenata de telefonades, ambulàncies, urgències, per acabar amb una operació, després la recuperació prop de l'Hospital, i ara la rehabilitació a casa i ja en parlarem de lo que durarà, doncs un, ja te més de 18 anys.
Un refrany hindú diu: "La salut es una corona que nomes es veu des del llit", I després de quasi 3 mesos d'hospital entre l'operació i la recuperació, més els d'ara amb la rehabilitació a casa, os ho ven asseguro que es veritat i ja molta gent m'ha sentir dir allò de: "Que bé que s'està, quant s'està bé".
Durant quasi 3 mesos, aquest va esser el meu (mireu-vos bé la foto) paisatge normal i el que jo veia unes 18 o 20 hores al dia.
...De primer, una televisió, que ningú sabia de qui era i que no funcionava amb res, ¡en fi ...!, que sempre apagada, nomes era bona per veure-la com a moble. Realment "es veia la TV".
... Un panell de suro, per clavar-hi les notes dels metges. Ja hi havia d'abans una estampa de la Mare de Deu de Montserrat, que algú li va deixar per mi. Mes tard m'hi enganxaven un dibuix de l'Aïna, que es una jova artista molt maca, i la palma del Diumenge de Rams, que em recordava que havent començant més aviat el meu via crucis particular, ja m'arribaria l'esperança de la Resurrecció, i perquè no, diguem-ne, també de l'alta.
...Pel damunt del "mobleTV", hi havia un llarg florescent, (que en realitat n'eren 2), que creuats amb la guia de la cortina, que pretenia separar-me (a vegades no ho aconseguia pas del tot) del meu company, i que posant-hi força fantasia, s'assemblava a com a un vaixell de vela que navegava pels mars de la meva imaginació, axó quant no eren els mars de la meva foscor, en las nits d'insomni i d'altres entrebancs.
... Una petita aranyeta corria pel sostre, lliure, irretratable, treballadora, semblava jugar a cuit i amagat. No la vaig denunciar mai, ans al contrari, a mi des del llit: ¡¡¡l'enveja qu'em feia....!!!

carles mont

dijous, 13 de gener del 2011

CRISIS DE VALORS O ELS MALS AIRES D'OLOT

-Carles, Quina malallet a Olot, últimament, eh?
-Perquè?, que vols dir?
-Si home, lo de la Caritat,el mal air d'aquell aquell zelador que es dedicava a matar als avis
-Mira, això es la prova de lo malament que esta la societat. S'han perdut els valors de la vida i nomes vals lo que es pot pagar, per tant: ets jove?, pots gasta i produir?, tu tens dret a ser feliç!. Tu nomes gastes?, no ets feliç!, i si et morts, tots hi sortirem guanyant, fins i tot tu mateix.
-Ostres!!
-Olot es una ciutat petita, senzilla i amable, que si algú pel carrer s'imagina que el necessites corra a oferir-se, i a la que normalment mai passa res de greu. Saps tu per casualitat els assassinats que hi han cada dia a Paris? i a Londres?,o a Roma?, i a Nova York?, i a ningú se li acut de dir que cap d'elles te "mal aire", revén miles de turistas que en tornen maravellats
- També algú en déu venir malcontent de tant en tant
-Si, però al davant dels milers de visitants, el tant per cent es molt baix
-Però..., per que passen aquestes coses ?
-Ja n'he parlat altres vegades, mira: a l'antigor els homes incapacitats de produir lo que gastaven eren eliminats. Doncs avui estem igual, i això passa per que s'està perdent el sentit de família, el de comunitat jo diria que esta quasi acabat, i el d'equip moltes vegades funciona per temporades, com a l'espot. Fixat que cada dia els homes van més solitaris, escoltant la seva musica pels auriculars, vivint cada u al seu món i passant-ne molt amplament de si el veí necessita o no de la nostra ajuda. A les grans ciutats els que cauen als carrers, moltes vegades s'han de aixecar ells sols. Un vell xaruc i tremolors ens espanta, un jove ven plantat ens crida l'atenció i serà de més ven veure i ajudar.
-Això es egoisme.
-Segurament, ara recordo que en fer saber la mort d'un amic a un altre, va contestar-me: "Carles, noticies d'aquestes no me les donis mai més". Es un fet aïllat, però es un botó de mostra del que et dic.
-I axó, que te que veure amb el mal aire que hi ha a Olot?
- Es la prova que la deshumanització arriba ja als llocs petits. Quant una persona no te els ideals massa clars, i es creu que la felicitat consisteix en ser jove, tenir salut i peles, en trobar-se en un cas contrari es pot plantejar que hi pot fer, si per ell la vida no te cap transcendència, la millor ajuda a donar es la dels antics, "eliminem-lo i encara li farem un favor". Sempre que des de afora de l'Església es parla de eutanàsia o de mort digne, jo entenc que es parla de eliminar-me, ja que no soc productiu i .... bé..., i aquestes coses ....
-Caray, Carles, no te posis tan trit, que això no va pas per tu....
- ¡Que no!, mira, una nació culta i amb científics de renom com era l'Alemanya d'abans del 1945, va caure en l'ideològica de la producció i en Hitler va firmar lleis que varen portar a milers de minusvàlids, físics i sobretot mentals, a les càmeres de gas, acompanyant a jueus, gais, gitanos, i no se quants més.
-Home, això era abans, però ara tenim més cultura i sabem més coses.
-Si!, i més que abans, però mira! si despreciem a aquells que per nosaltres no tenen valor, estem fent com el zelador i quant desitgem la mort de qui no se sent a vida amb dignitat, també, la nostra feina tindria de ser trobar un punt d'alegria i de ganes per encomanar-los a l'avi o malalt que anem a veure. Els cristians ho tenim més fàcil ja que esperem una altre vida en la que tot es joia, però si no ens creiem lo de l'eternitat, quin consol serem capaços de donar?, si la nostra vida només es de plaer i no hi posem cap transcendència, com ho hem de fer per animar a aquella velleta, que no pot fer res més que agafar manies, depressions i desitjar-se la mort?, que li pot dir un noi, que te tota la salut, al seu amic que acaba de quedar minusvàlid per un accident?, que li dius a un marit que acaba de perdre la dona i Déu encara no li dona cap resposta? , i.........
-Calma't noi!, que t'estàs posant nerviós?
-Doncs si !, per que tenim molta feina i sembla que ens dormim a la palla. Si no hi comencem a posar-hi remei, al darrera d'aquesta crisis en vindrà una altre, i la següent, i la que segueix..... fins acabar en una revolució i que si repasses l'historia veuràs com s'acaben. De moment ja tenim els primers problemes de racisme i xenofòbia, problemes als que els nostres inútils politics no saben ni com afrontar, més aviat sembla que se'n aprofitin.
-Que estàs emprenyat?
-Home, quan escoltes las noticies nomes sents desgracies que s'escolten amb gran indiferència. Si mai he de sortir jo a les noticies per malament, m'agradaria que algú m'animes i em portes alegria, no pas un got de verí. Tinc entès que a Holanda, els jubilats ja no van al metge, doncs li pot provocar l'eutanàsia sense preguntar-li res, no se si es veritat, però per si de cas, no tinc cap ganes d'anar a Holanda, a Olot si, i que sigui per molt anys.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

L'EXISTENCIA O NO, DE DÉU


El Sr. Stephen Hawking ha declarat que si l'home arribes a saber com s'ha fet la terra, seria com Déu, i que les noves teories sobre la formació del món i de l'univers, no tenen res a veure amb Déu. De fet no he llegit massa d'aquest senyor que també es minusvàlid (i força més que jo), però com quasi totes les persones que es fiquen en una feina (la del teòleg) que no es la seva, ha fotut la pota al vell mig de la galleda.
Quant la meva mare fa l'escudella i carn d'olla, després de posar-hi l'olla amb l'aigua als fogons; d'encendre el seu "bing bang" corresponent al gas i ja crema; de posar-hi les patates ..., l'os de pernil..., les pastanagues ..., la pilota ...,etc. i tots els altres ingredient que toquen i quant toquen, si deixa la cuina i jo hi entro, només veig com l'escudella "es fa sola". No hi entenc res de cuina, però segur que ven bé sola, la carn d'olla no ho està pas, tot i el que digui el meu admirat Mr Hawking.
Ens cal a tots un xic d'humilitat per ser més feliços, doncs quant l'home és inflat pels seus èxits i prescindeix del Creador, ja es creu un déu, tal com ja ens va advertir el dimoni-serp en fer menjar als nostres primers pares, d'una poma que ha resultat esser la més cara que s'ha pagat mai.

CARLES MONT

divendres, 6 d’agost del 2010

LES CRISSIS DELS ROMANS


Els politics estaven força dividits, més que pel bé de l'estat, era pels interessos personals. Llurs càrrecs s'havien aconseguit untant més d'un bigoti, o llepant més d'un cul. La crisis era general i galopant, els uns es queixaven, però més o menys anaven menjant, al contrari del poble que feia temps que en patia las conseqüències i que es va revoltar amb un lema: "Pa i espectacles". Resulta doncs que les classes baixes, també s'havien convençut dels seus drets i volien fer com els rics, divertir-se i menjar i això era lo que volia dir "pa i espectacles".
Un d'aquells mandataris va tenir una idea: Els cristians en tindrien la culpa, els que fossin rics pagarien i les hisendes estatals creixerien, i un cop pobres, passarien amb els que sempre ho havien estat, a convertir-se amb entrecots de les feres del circ. El cercle quedava ven tancat, el pa dels cristians seria pel poble (¿?) i els cristians també, ara però com a components importants de l'espectacle. Un grapat d'anys i vides innocents més tard, un governador romà convertit al cristianisme, girava la truita i tots els sofriments i vecssacions patides per els uns o els altres ja només era historia.
Ara em trobo que 2010 anys mes tard, uns governants inútils, que no compleixen ni la meitat de lo que han promés, alguns al front de despatxos per tema de parentius, premiats per haver untat bigotis i llepat culs, porten com poden uns departaments que ni tan sols coneixen, votant lleis que quant es giri la truita es canviaran, justificant la seva inutilitat i culpabilitzant-ne a una senyora desconeguda (la Crisi) que igual com passava amb els romans, acabaran pagant els pobres, els jubilats, els malats , els discapacitats, etc.
I també com amb els romans, els nostres estimats i avorrits governants, han trobat el "pa i espectacles" d'avui. Els diaris han de parlar de lo ven parits que soms tots nosaltres amb els campionats de esports, sobretot el mundial de futbol i les formules 1. Que direm del tenis?..., oh!, i la TV en tres dimensions?, i què dels TAV?, o les obres públiques, etc.... Voleu dir que "l'opi del poble", ara no es la moguda amb els mundials de futbol i altres menjades de "coco"?.
I axis, anem passant, donant la culpa a l'altre partit, director o governant, fins el dia que la senyora Crisi es digni deixar-nos en pau i anar a algun lloc que "se l'estimin més". El que no sé és si vindrà algun il·luminat, que ens doni a sang i foc, la seva pau particular amb un grapat d'anys d'ordre públic, amb mà dura i en nom d'una Creuada de cognoms indesxifrables, però això, avui per avui i de moment, només és futurologia.

dimarts, 6 de juliol del 2010

A Mesomèrica (Centreamèrica, Mèxic i quasi totes les Muntanyes Andines), hi havia abans del descobriment d’Amèrica (a l’any 1492) tres grans pobles, els maies, els asteques i els inques. Sembla ser que eren pobles molt violents i que la guerra era una manera normal de viure. La religió que tenien adorava sobretot a uns deus, encarregats o representats en las forces energètiques, el sol, l’aigua, la mort, les collites, la nit, etc., però aquets deus s’havien sacrificat molt per fer la creació d’una casa (el món) pels seus servidors, els homes, quedant tan esgotats que si no rebien regularment l’aliment de la sang i el cor d’una persona humana, que normalment era un soldat dels altres pobles i ara fet presoner, el món podia finir.

Queda clar que els governants, sacerdots i generals que eren classe dominant amb el seu rei, que naturalment era tot poderós, (un deu vivent), estaven lliures de ser víctimes d’aquest sacrifici. El pobre, que no n’estava pas de alliberat, era el que tenia de salvar als debilitats deus amb la seva sang, i sense queixar-se ..., i procurant que els deus siguin propicis per a tots. M’agradaria saber si mai cap sacerdot o dignatari li va fer a algú de les capes baixes, una valoració positiva i d’agraïment pel seu sacrifici.

Com he pogut veure amb lo que he llegit i que us acabo de resumir, tot es igual que avui amb axó de la crisis: els pobres sempre els toca pagar els plats trencats de les classes dominants ..., i pel bé de tots ..., i sense que ningú ni tant sols et digui “¡gracies noi! ... ¡t’estem molt agraïts!”.

dilluns, 26 d’abril del 2010

JA SON 4 QUEIXES


25-A, consulta sobre d’independència de Catalunya, amb una abstenció del 80 %. Jo continuo pensant que seria millor allò de “anem poc a poc que tinc pressa”, total ja portem quasi 300 anys axis i encara no se si estem democràticament preparats, i no parlo pas només de les terres catalanes.
BENET XVI es cruelment atacat (i la resta de cristians també) pel tema de la pederàstia, en fi, és la repetició de la historia de la crucifixió de sempre. Tothom te una raó per tenir raó, però el que jo voldria és un pel de serenitat, doncs si el cervell humà no és capaç de curar-se totes les, ja antigues ferides, vinguin de on vinguin, segurament que s’està com una regadora, jo m’estimaria mes el diàleg i l’amor que no pas justícia, que també, o es que ja tenim a la humanitat esquizofrènica perduda?
Sobre la crisis, ja fa temps vaig sentir a un professor mercantil una estranya sentencia, “com mes gros tinguis el deute, mes gran t’has de comprar el cotxe, doncs es tracta de demostrar que no en tens de deutes”. I axis ens va, els que no poden comprar un cotxe gran, van pagant els seus deutes i els de tots els altres.

M’agradaria “SER CIVILITZAT COM EL ANIMALS” però ara, aquesta cançó ja no es canta....

dimarts, 6 d’abril del 2010

QUE VOL DIR T.D.T.?

Ens preguntem: què deuen voler dir les lletres “TDT” que avui estan tan de moda? , doncs jo hi veig:

TENIR DINERS TANCATS .....Tancats? ... A on? ... Per qui? ... Per que? ..., això es cosa d’especuladors, que els tindran als paradisos fiscals, guanyats qui sap com, i a recuperar quan surtin de la “¿presó?” (si és que hi van), després de la ridícula condemna que han rebut als tribunals de ... ...

TENIM DUES TEMPTACIONS ..... Si, es clar que si, bàsicament i tal com deien al meu poble i també meu pare: la pesseta i la bragueta. I els que es deixen caure en la temptació son la perdició de tothom. Ara caldrà canviar lo de “pesseta” per l’euro, però no rima.

TINDRAN DEU TALONARIS .... Jo diria que es lo mateix d’abans però amb diners, i es que hi ha malalts de feina, per qui treballar es un cel, i arriben a fer màgia amb el temps, vull dir jornades de més de vint-i-quatre hores al dia, etc., Que quant deuen dormir?, i menjar?... ¡Apa!, que no mengen ...? ... si home...!, i que més....?

TINDREM DIES TRISTOS .... Doncs jo crec que sí, i no se si és perquè em faig vell o si es que no veig a la gent, i sobretot els més joves, capaços de renunciar a la opulència de fins ara.

TEORIES DOBLEMENT TONTES .... Son el mal d’avui, la demagògia es una plaga que a molts ja els hi va bé, i no penso pas només amb els politics.

TOTS DUEM TEMPESTES .... I tant que si...!!, l’home és contradicció, i si no es refugia en d’humilitat i el respecta, jo no crec que deixin de passar els TDT’s que he dit fins ara, em tranquil·litza la meva vocació de potenciar un sentiment:

TAMBE DEU T’ESTIMA ..... Es el “TDT” més interessant, i el que m’obliga a:

TENS DONAR TRANQUILITAT .....Es veritat, doncs ja esta bé de tanta malallet d’entrè tots plegats, i cal començar per un mateix ..., i cal començar ja ..., i cal que ho fem tots, doncs ja veieu com esta aquest món només d’obrir qualsevol diari.

dimarts, 12 de gener del 2010

UNA GRAN FESTA AL PRAT



Estava parlant amb gent que avui vesteix diferent, semblaven ser de religió i cultura diferents a la cristiana, però en el seu tracte eren amables i després de xerrar una estona varem encetar un tema nou:
- Vosaltres no teniu problemes amb les creus dels cristians?
- ¡No!!, i per què?, si només és el seu símbol d’identitat.
- Doncs al meu país fan una llei amb la que en volen privar a tothom de la seva exposició publica.
- Nosaltres en el passat ho varem intentar, el resultat va ser quasi una guerra civil. Mira, t’ensenyaré una cosa que et sorprendrà.- i tot seguit, va obrir-se davant meu una gran explanada amb molta i molt variada gent, del país i forasters, que feia que tot lo del meu voltant fos una gran festa, tots sentien curiositat de tot, i esperaven respostes per part d’un o altre. El paisatge, de color verd clar, convidava a mirar un lluminós cel blau i a escoltar el continuant i alegre brogit d’una bona convivència.
A un cantó destacava un grup de persones, cantant sota una creu de fusta amb un crucificat, algú del meu costat – “Són els cristians”- va dir-me. Prop dels cantaires, unes altres persones escoltaven respectuoses sota un estendard que lluïa una mitja lluna, -“Aquests són els de religió islàmica i cantaran ells en acabar els d’ara,”- mes enllà altres grups. Un amb una estrella blava de sis puntes, eren els de religió jueva, també n’hi havien de budistes, i d’altres religions que no coneixia.
Em va cridar l’atenció un grup que duia alguns signes de pau, com el d’un colom, una rama d’olivera, una bola del món, o tot junt. L’amic va aclarir-me:
– Aquets són els pacifistes, axó en realitat no es cap religió, però tothom els hi considera degut a la bondat de la seva feina.
Acabat el torn de festa i cançons, començarien dues activitats diferents: Una era la de aprenentatge, tots els del prat es preguntaven coses sobre les religions i cultures dels altres, que aquests contestaven amb ganes i jo diria que amb il·lusió, d’explicar-ho, lo que un cop contestades en generaven d’altres entre tots i en tots els sentits. La gent que no hi participava en prenia apunts, feia fotos, escrivia o gravava en els seus aparells. El meu acompanyant me va aclarir:
– Es l’activitat del coneixement, ja que només et fa por lo que desconeixes i axis ens en curem.
El un altre extrem, es preparaven taules, cadires, cassoles, graelles, foc i sobretot les viandes, devien preparar un dinar de germanor, però ell va aclarir-me:
- No,però també si!! ....mira: Aquets també aprenen, de les seves cuines, costums i rituals, és un coneixement pràctic de les altres religions i cultures, ja que, doncs l’activitat anterior era només teòrica. Nosaltres volem treballar per una convivència respectuosa i integral, Si considerem que només hi ha un Déu, nosaltres sols i a garrotades no el trobarem pas. Ans al contrari, si el busquem en pau segurament que tots en sortirem guanyant, que és de lo que creiem que es tracta, i el que tots esperem. El Déu de veritat només se’ns manifestarà si nosaltres hi posem pau.
- Però, els d’una creença, no es senten ofesos al veure signes d’una altre religió?, ensenyar-los-hi, no és un atac a la llibertat de l’altre?, no seria millor que no n’hi avés enlloc cap signe de cap religió?.
- ¡Mira! ..., aquestes preguntes en són prova de la teva por. A nosaltres ens ofenen els atacs, personals o comunitaris, portar el signe de la teva religió, només és un signe de la teva identitat. Em coaccionaràs en la meva llibertat tan si m’imposes el teu signe religiós, com si em prives de portar el meu o el que jo vull. La verdadera llibertat ve del respecte mutu, o del contrari no és llibertat....és violència ..., és dictadura ..., és guerra ..., és el malestar que porta a plors i amargors ..., vídues i orfes, odi i separacions, desconfiança i terror. La cultura no creix i les pors acompanyades dels tòpics que ens separen sí. Creixen les barreres entre els pobles i fins i tot entre famílies, fent que la democràcia esdevingui poc menys que una llunyana il·lusió de conte de fades.
De sobte: -“que és això?-, se sent una fresa estranya que me sobrepassa, que ha passat...?
I vaig despertar-me ....¡¡ TOT ERA UN SOMNI!!!.... quina desil·lusió ..., el meu món ..., el real ..., el que m’envolta cada dia: ... ¡era mol diferent!. Amb un nus a la gola i els ulls humits pel desengany, m’afanyo a tancar la campana del despertador ..., quina ràbia ... ¡només era un somni!.
CARLES MONT