Estava parlant amb gent que avui vesteix diferent, semblaven ser de religió i cultura diferents a la cristiana, però en el seu tracte eren amables i després de xerrar una estona varem encetar un tema nou:
- Vosaltres no teniu problemes amb les creus dels cristians?
- ¡No!!, i per què?, si només és el seu símbol d’identitat.
- Doncs al meu país fan una llei amb la que en volen privar a tothom de la seva exposició publica.
- Nosaltres en el passat ho varem intentar, el resultat va ser quasi una guerra civil. Mira, t’ensenyaré una cosa que et sorprendrà.- i tot seguit, va obrir-se davant meu una gran explanada amb molta i molt variada gent, del país i forasters, que feia que tot lo del meu voltant fos una gran festa, tots sentien curiositat de tot, i esperaven respostes per part d’un o altre. El paisatge, de color verd clar, convidava a mirar un lluminós cel blau i a escoltar el continuant i alegre brogit d’una bona convivència.
A un cantó destacava un grup de persones, cantant sota una creu de fusta amb un crucificat, algú del meu costat – “Són els cristians”- va dir-me. Prop dels cantaires, unes altres persones escoltaven respectuoses sota un estendard que lluïa una mitja lluna, -“Aquests són els de religió islàmica i cantaran ells en acabar els d’ara,”- mes enllà altres grups. Un amb una estrella blava de sis puntes, eren els de religió jueva, també n’hi havien de budistes, i d’altres religions que no coneixia.
Em va cridar l’atenció un grup que duia alguns signes de pau, com el d’un colom, una rama d’olivera, una bola del món, o tot junt. L’amic va aclarir-me:
– Aquets són els pacifistes, axó en realitat no es cap religió, però tothom els hi considera degut a la bondat de la seva feina.
Acabat el torn de festa i cançons, començarien dues activitats diferents: Una era la de aprenentatge, tots els del prat es preguntaven coses sobre les religions i cultures dels altres, que aquests contestaven amb ganes i jo diria que amb il·lusió, d’explicar-ho, lo que un cop contestades en generaven d’altres entre tots i en tots els sentits. La gent que no hi participava en prenia apunts, feia fotos, escrivia o gravava en els seus aparells. El meu acompanyant me va aclarir:
– Es l’activitat del coneixement, ja que només et fa por lo que desconeixes i axis ens en curem.
El un altre extrem, es preparaven taules, cadires, cassoles, graelles, foc i sobretot les viandes, devien preparar un dinar de germanor, però ell va aclarir-me:
- No,però també si!! ....mira: Aquets també aprenen, de les seves cuines, costums i rituals, és un coneixement pràctic de les altres religions i cultures, ja que, doncs l’activitat anterior era només teòrica. Nosaltres volem treballar per una convivència respectuosa i integral, Si considerem que només hi ha un Déu, nosaltres sols i a garrotades no el trobarem pas. Ans al contrari, si el busquem en pau segurament que tots en sortirem guanyant, que és de lo que creiem que es tracta, i el que tots esperem. El Déu de veritat només se’ns manifestarà si nosaltres hi posem pau.
- Però, els d’una creença, no es senten ofesos al veure signes d’una altre religió?, ensenyar-los-hi, no és un atac a la llibertat de l’altre?, no seria millor que no n’hi avés enlloc cap signe de cap religió?.
- ¡Mira! ..., aquestes preguntes en són prova de la teva por. A nosaltres ens ofenen els atacs, personals o comunitaris, portar el signe de la teva religió, només és un signe de la teva identitat. Em coaccionaràs en la meva llibertat tan si m’imposes el teu signe religiós, com si em prives de portar el meu o el que jo vull. La verdadera llibertat ve del respecte mutu, o del contrari no és llibertat....és violència ..., és dictadura ..., és guerra ..., és el malestar que porta a plors i amargors ..., vídues i orfes, odi i separacions, desconfiança i terror. La cultura no creix i les pors acompanyades dels tòpics que ens separen sí. Creixen les barreres entre els pobles i fins i tot entre famílies, fent que la democràcia esdevingui poc menys que una llunyana il·lusió de conte de fades.
De sobte: -“que és això?-, se sent una fresa estranya que me sobrepassa, que ha passat...?
I vaig despertar-me ....¡¡ TOT ERA UN SOMNI!!!.... quina desil·lusió ..., el meu món ..., el real ..., el que m’envolta cada dia: ... ¡era mol diferent!. Amb un nus a la gola i els ulls humits pel desengany, m’afanyo a tancar la campana del despertador ..., quina ràbia ... ¡només era un somni!.
CARLES MONT
