El dissabte 28 de febrer a la seu central de MIFAS a Girona, es va celebrar l’Assemblea Comarcal de Compromissaris del Gironès, hi havia només la assistència de uns vint socis. Això me dona peu a tornar a parlar de la democràcia, seré esquemàtic doncs el tema dona per molt més:
* La democràcia permet als ciutadans mes llibertat, això (que és veritat) es lo que tothom diu, però, ¿sabem que la llibertat d’un s’acaba a on començar la del veí? son masses las vegades que un cop escoltat un plantejament de qui tens al teu davant, quedes tant aixafat amb els seus arguments de guanyador, que segurament ni tant sols t’ha escoltat, que plegues suposant que la teva idea no val per res i que acabes passant de la moto. ¡¿i això és ser demòcrata?...!
* Si democràcia vol dir llibertat, ¿és que és incompatible amb treballar en equip?, ¡NO! Tenim la punyetera mania de pressuposar que el “jefe” es el qui ho ha de fer tot ell, i masses vegades ens oblidem de que tots en som d’equip, i que la feina del cap, es precisament fer de cap; i que com a cap que és, necessita: d’unes mans per fer ..., d’unes cames per anar..., d’uns ulls per veure ..., d’una boca per parlar ..., i que no te importància si els uns son mes prop del cap que d’altres. Cal urgentment que creguem que tots som del mateix equip.
Els qui podien venir a l’assemblea i no varen fer-ho, tindrien que autocontestar-se una pregunta que jo també els hi faig: “SOC DE MIFAS O NOMES SOC UN APROFITAT”.
* ¿Cal renunciar als propis plantejaments a favor dels de la majoria?, crec que no, però tot i axis son masses vegades les que, si el resultat de les votacions ens son contraries a lo que un pensa, no s’accepten, al·legant mil raons que quant son veritat ja es molt greu, però que si volen ser la continuació de la campanya electoral (quant n’hi ha) encara ho és més.
Si no en tenim proves i només ens excusem, es tan pecat mortal dir: “has guanyat fent trampa”, com dir: “com que has guanyat ja t’ho faràs”.
* Quant un cap ha de fer-se ell mateix tota la feia, cal analitzar els greus problemes que si no s’arreglen, amb temps acabaran perjudicant greument en tot allò que es pretenia fer bé. ¿Algú s’imagina a ningú caminant amb les orelles, menjant amb els colzes o parlant amb el cul?, cada cosa al seu lloc. Crec que a la nostre societat ens cal més visió d’equip i és culpa de l’equip si el cap se sent o actua sol. L’individualisme de cada u es positivament un bon valor que acaba essent dolent quant n’hi ha massa, i que per desgracia es lo que em trobo i veig avui per tot arreu, (també a la MIFAS dels meus amors), i crec que ja es urgent començar-ho d’arreglar.
* La vocació de ésser cap d’alguna cosa crec que significa tenir una bona sintonia amb els col·laboradors, no hi calen desconfiances ni manques de respecta. ¿algú s’imagina que passaria (i a vegades també passa) si el cap decideix que no li agraden els seus membres?, li cal anar al metge ..., al psiquiatra ..., a l’ortopèdic ..., al físsio ..., de no posar-hi remei ve la depressió.
Quant manca l’idea d’equip, en va malament tota la persona ..., o la empresa ..., o grup ..., o L’ASSOCIACIO, i amb temps tot se’n acaba anant en orris.
* Per acabar, m’agradaria que el dissabte de febrer de l’any 2010 que toqui, MIFAS no fos una associació més, sinó que ha de ésser LA ASSOCIACIO QUE FORMEM TOTS ELS SEUS SOCIS. Això també es feina de tots o del contrari i de culpables en serem tots, l’alternativa que jo li veig es la caixa negre de l’arxiu dels papers de historia.
