ELS VIRUS

He vist a la premsa que a Síria hi ha una epidèmia de  pólio.                                     

Si, sembla ser que és per la baixada de vacunacions al 68 %, quant en el passat  s’havia arribat al 98 %. Jo, més aviat crec que es degut als portadors dels virus. que son els mercenaris i/o voluntaris que venien de països molt contaminats, per lluitar en un o altre bàndol de la guerra que hi ha encesa.

O tot plegat.

Si, segurament, i si t’hi fixes, sempre passa igual, els conflictes politics acaben en  bèl·lics, i aquets amb dolor, patiments  i odis i les conseqüències acaben a  les cases pobres, que a més a més son que acaben pagant la “festa”.

He sentit que a l’antiga  Guinea Espanyola també en tenen una epidèmia de pólio.

La noticia es molt vella però jo no la conec massa. Sembla ser que en Franco presumia una alta taxa d’alfabetització i una bona xarxa sanitària. Però després d’haver-los donat la independència darrera  del referèndum del 11 d’agost del 1968, quedava un país força modernitzat i al dia, però amb el temps i les dictadures de les famílies que han governat, la pólio n’és l’exemple dels resultats.

Això podria qualificar-se de “guerra química”?

Mira!, jo ho dubto, mes aviat crec en la baixada del nivell sanitari. Pot  ser que si, tinc un amic, amb pólio com jo, talment convençut de que l’epidèmia en la que varem caure els dos, és conseqüència de les restes de les armes químiques que duien els alemanys que ajudaven a en Franco.

Altre vegada?.

Si mira, jo no m’ho crec pas, però ell si. De fet, la primera gerra química, o més aviat biològica de la jo que en tinc noticia, la va dur a terme entre els anys 1775 i 1890 per un general nord-americà, que en començar les converses de pau amb una tribu d’indis pell roja, els va regalar tot un carregament de mantes: -“doncs ara ve el fred”-, els hi va aclarir. Estaven  totes contaminades amb la verola, malaltia desconeguda pels pèl-roges i d’origen europeu; d’aquella tribu no en va quedar cap i que mai varen saber perquè el Gran Manitoú, els havia castigat d’aquella manera.

I com sempre, les culpes als déus.

Doncs si, es lo que fem els humans, destrossar-ho tot i després donar la culpa als altres, i que si no es defensen, (els déus quasi mai ho fan) se’l hi atribueix l’autoria dels mals.

Però be que Déu hi podria fer alguna cosa.

No, no cal, soms els que ens ho creiem que hem de “contaminar” aquesta societat amb els virus de la bona convivència, tot i que si no  ens espavilem no  sé si hi serem a temps. Entre la nostre malallet no rebaixada amb res, lo cansada i podrida que tenim la natura amb l’escalfament, la contaminació i les revolucions del subsòl, si a més hi afegim els problemes socials, jo ... no se pas .... vaja ... que no ho veig  gens  clar.

Que vols dir?

Que si no aprofitem els avisos que el món ens dona, i seguim fent el sord a les males noticies que veiem als diaris, els verdaders culpables serem una mica tots nosaltres. Podria ser que el nostre desordre, fins i tot, fos el culpable de noves malalties fins avui desconegudes, però compte!, que jo això tampoc ho sé.

Si home, i tu i jo ... que hi podem fer?, si al menys fóssim milionaris .... !!

Mira, si tu i jo, tot i les nostres diferencies, convivim en pau, com si diguéssim: ens estimem una mica, el món ja va un pel més bé, nomes ens cal encomanar-ho, com  passaria amb una grip,  a les persones del nostre voltant.

Jo penso que tothom esta vacunat contra aquestes malalties, a ningú l’intessa la cosa d’estimar, lo que la gen vol es el plaer, la pela, que els altres et tinguin enveja i tot això.

Si ..., tens raó ..., per desgràcia tens força raó, però, ... algú tindrà de començar.

KARLUS MONT

EL SÓN DELS TABALS i LES LLEBRES DE CASA MEVA

El meu pare i segons la conversa, repetia tot sovint 

: “Amb  són de tabals no s’agafen llebres”. Quant jo tenia 14 anys i era el meu tercer d’anar a Escola, en un llibre d’història del col·legi vaig llegir la paraula “Federació”:

- Sr Mestre, que vol dir “federación”?.

- Que  es la unió de varis països, que s’han ajuntat (es lo que vol dir federació) en una sola nació, tot i essent diferents.

- Com ara passa amb Espanya? – Em va mirar tot sorprès i va dir-me.

- Mira Carles, axó hi ha molta gent que ho pensa, també n’hi  ha molta que pensa lo contrari, si vols, un dia en podríem parlar a classe.

 No recordo que mai ens ho expliques, però  va servir per adonar-me de l’extraordinària diferencia entre unes regions i altres. Políticament es deia que era “La Riqueza de Espanya” i que a mi no m’ho va semblar gens que fos veritat, ja que mai vaig notar ni una mica d’afecta a les nostres costums de Catalunya: la sardana era “un baile catalan” “como el corro de la patata” en comptes de esser un ball espanyol de Catalunya com a mi m’hauria agradat de sentir, el “idioma català es enrevessat, inútil, semblava que”  “polak”, en  fi .... que no cal seguir explicant lo que crec que tots ja sabem.

Parlo de quant jo estava en un Colegi-Hospital a Madrid, vaig viure en pròpia carn tota mena d’insults i burles per la cosa de ser català, i sobretot el segon any va esser un malson. Era la “llebra” preferida fins i tot d’alguns mestres, que patien del desconeixement de coses de la meva terra,  com tan evidentment era el poc interès per saber-ne res. Nomes volien riure fent mal “al catalan”.

            Precisament aquesta nostra variada riquesa cultural a Espanya, va ser possible per l’aïllament dels pobles a l’antiguitat degut les barreres geogràfiques i lo lentes que eren les comunicacions, tot agreujat per les guerres que hi havien entre els diferents pobles i que aïllaven més als uns dels altres. Aquets fets  varen acabar en moltes enveges, odis i desconfiances, que mai es varen deixar d’utilitzar pel benefici del feudal de torn o pel polític de avui, que feia (i fa) dirigir els seus prejudicis als seus aïllats, ignorats i desconeguts veïns.  Com que les llebres van  fent i els  tabals també, les desavinences en lloc de curar-se: emmalalteixen, i lo que podria haver acabat en una font variada riqueses, es avui una font de desconfiança i de inútils “tira i arronsa” dels que a algunes llebres ja ens te força farts.

            Que com acabarà tot axó?, doncs hi han quatre alternatives:

   1). com el rosari de l’Aurora, es l’opció més històrica i lo que ha passat sempre: a callar, aguantar i sobretot a pagar.

         2). Que Catalunya aconsegueixi d’independència Hi han dos  camins, la violenta, conflicte bèl·lic, per afogar-nos o guanyar-la, no n’espero res de les potencies internacionals i si que veig l’animalitat de l’home lo que vol dir sang, vídues, orfes, pobresa, ressentiments i sobretot més odis.

            3). L’altre camí es afogar la nostra economia, es una mena de guerra, no hi ha sang ni batalles, però la pobresa pot portar, i de fet en les noticies ja ho veiem,  a atracaments, suïcidis, desconfiances, una forta crisis pels més necessitats, lo  que avui ja passa però en més virulència.

            4). Hi veig una altre alternativa, i es que de sobte, els politics es bolquin al bé del país, que s’oblidin del partidisme, que s’interessin per la riqueses que rauen en el ser i la varietat de les diferents regions, que les estimin de veritat, que s’oblidin una mica dels seus beneficis partidistes i pensin més en la bona convivència entre tots, ja que si no comencem per casa anem malament. Em faria molta il·lusió que mai més i en cap lloc  es permetés cap mena de vivència com la meva, però ho veig tot molt lluny; tant com lo de ELS ESTATS UNITS D’EUROPA que de moment, més que un somni resulta ser un malson. De tota manera em dol ser tant pessimista, però crec que esperar avui respostes positives, es ser una mica somiatruites.
                                                                            KARLUS MONT

EL SÓN DELS TABALS

El meu pare segons de que anava la conversa, repetia molt sovint  :

-“Amb  són de tabals no s’agafen llebres” -i sabeu perquè ho deia? doncs: Perquè amb malallet mai es podrà refer una amistat, una família o un poble,  que en voleu proves?:

1ª- Els palestins i els jueus porten un conflicte a trets, que no tindrà cap solució fins que els tabals  de les armes no deixin d’espantar les llebres de la pau, mentre tant  tothom te molt d’odi que porta a més morts, a més desconfiança, a més mentides i a més fressa de tambors.

2ª- Les desconfiances entre pobles d’Europa, varen portar entre els anys 1914 a 1918 a un  gran concert de timbalers que anomenem “Primera Guerra Mundial” i que amb la prepotència dels guanyadors, la inutilitat dels politics de l’època, i el ressentiment afegit a la quasi misèria d’altres, varen acabar entre 1939 i 1945 amb un macro concert de tabals que quasi tothom anomena “Segona Guerra Mundial” i que tots hem vist (doncs surt en els reportatges i pel·lícules que es fan) els morts i  violacions, patiments i desgavells de tota mena per les famílies que ho varen passar.

3ª- A l’antiga Iugoslàvia i com a conseqüència d’antics odis i una pau forçada sense contar amb els principals afectats, va portar-la al desguàs en  estats independents. Seguin amb  el símil musical, a les terres iugoslaves hi havien molts tabals  amagats a l’armari, que gracies al cultiu d’intrigues, mentides i pors: varen acabar en un gran concert de  bateria i amb més morts, increment de l’odi que ja hi havia i les animalades que es varen fer després, avui, totes les llebres pacifiques de la zona encara corren, i ... lo que correran !.

4ª- A nivell de Amèrica, les agressions d’alguns conquistadors, tan espanyols, com portuguesos, anglesos, etc. varen portar als indígenes tal barbàrie que encara avui dia hi han forts ressentiments, que no  han pogut esser apagats ni pels missioners, que hi varen ser-hi a les hores i també hi son encara avui dia. A 521 anys després del descobriment per en Colon, es nota encara el ressentiment als  europeus de part dels indígenes, i es que hi va haver-hi massa tambors per tan poques llebres.

Per tal de apagar el són dels tabals, crec importants unes pautes que podrien ser:

a.- Conèixer al detall tot lo relacionat amb l’historia del col·lectiu, família o amic amb qui  cal  relacionar-nos (som llebres).

b.- Conèixer-nos nosaltres mateixos i saber exactament lo que ens agradaria, volem, pensem i lo que en realitat podem.

c.- Filtrar a amics i coneguts capaços d’influir en un o altre grup per poder neutralitzar la possibilitat d’agressions (o tabals).

d.- Ser capaços de renunciar en tot lo possible els nostres beneficis i lo que calgui pensant en la millor convivència entre nosaltres (que tots som les llebres).

En resum,  si volem parlar de pau, hem de fer callar els tabals de les nostres preferències,  escoltar per on venen les llebres a conquerir, a veure si la petita historia universal serveix per fer-ne un patró dels resultats, aprendre de les conseqüències i fer-ne una bona convivència per a tota la nostra família humana.

                                                                                                       CARLES MONT