ELS VIRUS

He vist a la premsa que a Síria hi ha una epidèmia de  pólio.                                     

Si, sembla ser que és per la baixada de vacunacions al 68 %, quant en el passat  s’havia arribat al 98 %. Jo, més aviat crec que es degut als portadors dels virus. que son els mercenaris i/o voluntaris que venien de països molt contaminats, per lluitar en un o altre bàndol de la guerra que hi ha encesa.

O tot plegat.

Si, segurament, i si t’hi fixes, sempre passa igual, els conflictes politics acaben en  bèl·lics, i aquets amb dolor, patiments  i odis i les conseqüències acaben a  les cases pobres, que a més a més son que acaben pagant la “festa”.

He sentit que a l’antiga  Guinea Espanyola també en tenen una epidèmia de pólio.

La noticia es molt vella però jo no la conec massa. Sembla ser que en Franco presumia una alta taxa d’alfabetització i una bona xarxa sanitària. Però després d’haver-los donat la independència darrera  del referèndum del 11 d’agost del 1968, quedava un país força modernitzat i al dia, però amb el temps i les dictadures de les famílies que han governat, la pólio n’és l’exemple dels resultats.

Això podria qualificar-se de “guerra química”?

Mira!, jo ho dubto, mes aviat crec en la baixada del nivell sanitari. Pot  ser que si, tinc un amic, amb pólio com jo, talment convençut de que l’epidèmia en la que varem caure els dos, és conseqüència de les restes de les armes químiques que duien els alemanys que ajudaven a en Franco.

Altre vegada?.

Si mira, jo no m’ho crec pas, però ell si. De fet, la primera gerra química, o més aviat biològica de la jo que en tinc noticia, la va dur a terme entre els anys 1775 i 1890 per un general nord-americà, que en començar les converses de pau amb una tribu d’indis pell roja, els va regalar tot un carregament de mantes: -“doncs ara ve el fred”-, els hi va aclarir. Estaven  totes contaminades amb la verola, malaltia desconeguda pels pèl-roges i d’origen europeu; d’aquella tribu no en va quedar cap i que mai varen saber perquè el Gran Manitoú, els havia castigat d’aquella manera.

I com sempre, les culpes als déus.

Doncs si, es lo que fem els humans, destrossar-ho tot i després donar la culpa als altres, i que si no es defensen, (els déus quasi mai ho fan) se’l hi atribueix l’autoria dels mals.

Però be que Déu hi podria fer alguna cosa.

No, no cal, soms els que ens ho creiem que hem de “contaminar” aquesta societat amb els virus de la bona convivència, tot i que si no  ens espavilem no  sé si hi serem a temps. Entre la nostre malallet no rebaixada amb res, lo cansada i podrida que tenim la natura amb l’escalfament, la contaminació i les revolucions del subsòl, si a més hi afegim els problemes socials, jo ... no se pas .... vaja ... que no ho veig  gens  clar.

Que vols dir?

Que si no aprofitem els avisos que el món ens dona, i seguim fent el sord a les males noticies que veiem als diaris, els verdaders culpables serem una mica tots nosaltres. Podria ser que el nostre desordre, fins i tot, fos el culpable de noves malalties fins avui desconegudes, però compte!, que jo això tampoc ho sé.

Si home, i tu i jo ... que hi podem fer?, si al menys fóssim milionaris .... !!

Mira, si tu i jo, tot i les nostres diferencies, convivim en pau, com si diguéssim: ens estimem una mica, el món ja va un pel més bé, nomes ens cal encomanar-ho, com  passaria amb una grip,  a les persones del nostre voltant.

Jo penso que tothom esta vacunat contra aquestes malalties, a ningú l’intessa la cosa d’estimar, lo que la gen vol es el plaer, la pela, que els altres et tinguin enveja i tot això.

Si ..., tens raó ..., per desgràcia tens força raó, però, ... algú tindrà de començar.

KARLUS MONT

EL SÓN DELS TABALS

El meu pare segons de que anava la conversa, repetia molt sovint  :

-“Amb  són de tabals no s’agafen llebres” -i sabeu perquè ho deia? doncs: Perquè amb malallet mai es podrà refer una amistat, una família o un poble,  que en voleu proves?:

1ª- Els palestins i els jueus porten un conflicte a trets, que no tindrà cap solució fins que els tabals  de les armes no deixin d’espantar les llebres de la pau, mentre tant  tothom te molt d’odi que porta a més morts, a més desconfiança, a més mentides i a més fressa de tambors.

2ª- Les desconfiances entre pobles d’Europa, varen portar entre els anys 1914 a 1918 a un  gran concert de timbalers que anomenem “Primera Guerra Mundial” i que amb la prepotència dels guanyadors, la inutilitat dels politics de l’època, i el ressentiment afegit a la quasi misèria d’altres, varen acabar entre 1939 i 1945 amb un macro concert de tabals que quasi tothom anomena “Segona Guerra Mundial” i que tots hem vist (doncs surt en els reportatges i pel·lícules que es fan) els morts i  violacions, patiments i desgavells de tota mena per les famílies que ho varen passar.

3ª- A l’antiga Iugoslàvia i com a conseqüència d’antics odis i una pau forçada sense contar amb els principals afectats, va portar-la al desguàs en  estats independents. Seguin amb  el símil musical, a les terres iugoslaves hi havien molts tabals  amagats a l’armari, que gracies al cultiu d’intrigues, mentides i pors: varen acabar en un gran concert de  bateria i amb més morts, increment de l’odi que ja hi havia i les animalades que es varen fer després, avui, totes les llebres pacifiques de la zona encara corren, i ... lo que correran !.

4ª- A nivell de Amèrica, les agressions d’alguns conquistadors, tan espanyols, com portuguesos, anglesos, etc. varen portar als indígenes tal barbàrie que encara avui dia hi han forts ressentiments, que no  han pogut esser apagats ni pels missioners, que hi varen ser-hi a les hores i també hi son encara avui dia. A 521 anys després del descobriment per en Colon, es nota encara el ressentiment als  europeus de part dels indígenes, i es que hi va haver-hi massa tambors per tan poques llebres.

Per tal de apagar el són dels tabals, crec importants unes pautes que podrien ser:

a.- Conèixer al detall tot lo relacionat amb l’historia del col·lectiu, família o amic amb qui  cal  relacionar-nos (som llebres).

b.- Conèixer-nos nosaltres mateixos i saber exactament lo que ens agradaria, volem, pensem i lo que en realitat podem.

c.- Filtrar a amics i coneguts capaços d’influir en un o altre grup per poder neutralitzar la possibilitat d’agressions (o tabals).

d.- Ser capaços de renunciar en tot lo possible els nostres beneficis i lo que calgui pensant en la millor convivència entre nosaltres (que tots som les llebres).

En resum,  si volem parlar de pau, hem de fer callar els tabals de les nostres preferències,  escoltar per on venen les llebres a conquerir, a veure si la petita historia universal serveix per fer-ne un patró dels resultats, aprendre de les conseqüències i fer-ne una bona convivència per a tota la nostra família humana.

                                                                                                       CARLES MONT

                                                 

CRISIS DE VALORS O ELS MALS AIRES D'OLOT

-Carles, Quina malallet a Olot, últimament, eh?
-Perquè?, que vols dir?
-Si home, lo de la Caritat,el mal air d'aquell aquell zelador que es dedicava a matar als avis
-Mira, això es la prova de lo malament que esta la societat. S'han perdut els valors de la vida i nomes vals lo que es pot pagar, per tant: ets jove?, pots gasta i produir?, tu tens dret a ser feliç!. Tu nomes gastes?, no ets feliç!, i si et morts, tots hi sortirem guanyant, fins i tot tu mateix.
-Ostres!!
-Olot es una ciutat petita, senzilla i amable, que si algú pel carrer s'imagina que el necessites corra a oferir-se, i a la que normalment mai passa res de greu. Saps tu per casualitat els assassinats que hi han cada dia a Paris? i a Londres?,o a Roma?, i a Nova York?, i a ningú se li acut de dir que cap d'elles te "mal aire", revén miles de turistas que en tornen maravellats
- També algú en déu venir malcontent de tant en tant
-Si, però al davant dels milers de visitants, el tant per cent es molt baix
-Però..., per que passen aquestes coses ?
-Ja n'he parlat altres vegades, mira: a l'antigor els homes incapacitats de produir lo que gastaven eren eliminats. Doncs avui estem igual, i això passa per que s'està perdent el sentit de família, el de comunitat jo diria que esta quasi acabat, i el d'equip moltes vegades funciona per temporades, com a l'espot. Fixat que cada dia els homes van més solitaris, escoltant la seva musica pels auriculars, vivint cada u al seu món i passant-ne molt amplament de si el veí necessita o no de la nostra ajuda. A les grans ciutats els que cauen als carrers, moltes vegades s'han de aixecar ells sols. Un vell xaruc i tremolors ens espanta, un jove ven plantat ens crida l'atenció i serà de més ven veure i ajudar.
-Això es egoisme.
-Segurament, ara recordo que en fer saber la mort d'un amic a un altre, va contestar-me: "Carles, noticies d'aquestes no me les donis mai més". Es un fet aïllat, però es un botó de mostra del que et dic.
-I axó, que te que veure amb el mal aire que hi ha a Olot?
- Es la prova que la deshumanització arriba ja als llocs petits. Quant una persona no te els ideals massa clars, i es creu que la felicitat consisteix en ser jove, tenir salut i peles, en trobar-se en un cas contrari es pot plantejar que hi pot fer, si per ell la vida no te cap transcendència, la millor ajuda a donar es la dels antics, "eliminem-lo i encara li farem un favor". Sempre que des de afora de l'Església es parla de eutanàsia o de mort digne, jo entenc que es parla de eliminar-me, ja que no soc productiu i .... bé..., i aquestes coses ....
-Caray, Carles, no te posis tan trit, que això no va pas per tu....
- ¡Que no!, mira, una nació culta i amb científics de renom com era l'Alemanya d'abans del 1945, va caure en l'ideològica de la producció i en Hitler va firmar lleis que varen portar a milers de minusvàlids, físics i sobretot mentals, a les càmeres de gas, acompanyant a jueus, gais, gitanos, i no se quants més.
-Home, això era abans, però ara tenim més cultura i sabem més coses.
-Si!, i més que abans, però mira! si despreciem a aquells que per nosaltres no tenen valor, estem fent com el zelador i quant desitgem la mort de qui no se sent a vida amb dignitat, també, la nostra feina tindria de ser trobar un punt d'alegria i de ganes per encomanar-los a l'avi o malalt que anem a veure. Els cristians ho tenim més fàcil ja que esperem una altre vida en la que tot es joia, però si no ens creiem lo de l'eternitat, quin consol serem capaços de donar?, si la nostra vida només es de plaer i no hi posem cap transcendència, com ho hem de fer per animar a aquella velleta, que no pot fer res més que agafar manies, depressions i desitjar-se la mort?, que li pot dir un noi, que te tota la salut, al seu amic que acaba de quedar minusvàlid per un accident?, que li dius a un marit que acaba de perdre la dona i Déu encara no li dona cap resposta? , i.........
-Calma't noi!, que t'estàs posant nerviós?
-Doncs si !, per que tenim molta feina i sembla que ens dormim a la palla. Si no hi comencem a posar-hi remei, al darrera d'aquesta crisis en vindrà una altre, i la següent, i la que segueix..... fins acabar en una revolució i que si repasses l'historia veuràs com s'acaben. De moment ja tenim els primers problemes de racisme i xenofòbia, problemes als que els nostres inútils politics no saben ni com afrontar, més aviat sembla que se'n aprofitin.
-Que estàs emprenyat?
-Home, quan escoltes las noticies nomes sents desgracies que s'escolten amb gran indiferència. Si mai he de sortir jo a les noticies per malament, m'agradaria que algú m'animes i em portes alegria, no pas un got de verí. Tinc entès que a Holanda, els jubilats ja no van al metge, doncs li pot provocar l'eutanàsia sense preguntar-li res, no se si es veritat, però per si de cas, no tinc cap ganes d'anar a Holanda, a Olot si, i que sigui per molt anys.

LES CRISSIS DELS ROMANS

Els politics estaven força dividits, més que pel bé de l'estat, era pels interessos personals. Llurs càrrecs s'havien aconseguit untant més d'un bigoti, o llepant més d'un cul. La crisis era general i galopant, els uns es queixaven, però més o menys anaven menjant, al contrari del poble que feia temps que en patia las conseqüències i que es va revoltar amb un lema: "Pa i espectacles". Resulta doncs que les classes baixes, també s'havien convençut dels seus drets i volien fer com els rics, divertir-se i menjar i això era lo que volia dir "pa i espectacles".
Un d'aquells mandataris va tenir una idea: Els cristians en tindrien la culpa, els que fossin rics pagarien i les hisendes estatals creixerien, i un cop pobres, passarien amb els que sempre ho havien estat, a convertir-se amb entrecots de les feres del circ. El cercle quedava ven tancat, el pa dels cristians seria pel poble (¿?) i els cristians també, ara però com a components importants de l'espectacle. Un grapat d'anys i vides innocents més tard, un governador romà convertit al cristianisme, girava la truita i tots els sofriments i vecssacions patides per els uns o els altres ja només era historia.
Ara em trobo que 2010 anys mes tard, uns governants inútils, que no compleixen ni la meitat de lo que han promés, alguns al front de despatxos per tema de parentius, premiats per haver untat bigotis i llepat culs, porten com poden uns departaments que ni tan sols coneixen, votant lleis que quant es giri la truita es canviaran, justificant la seva inutilitat i culpabilitzant-ne a una senyora desconeguda (la Crisi) que igual com passava amb els romans, acabaran pagant els pobres, els jubilats, els malats , els discapacitats, etc.
I també com amb els romans, els nostres estimats i avorrits governants, han trobat el "pa i espectacles" d'avui. Els diaris han de parlar de lo ven parits que soms tots nosaltres amb els campionats de esports, sobretot el mundial de futbol i les formules 1. Que direm del tenis?..., oh!, i la TV en tres dimensions?, i què dels TAV?, o les obres públiques, etc.... Voleu dir que "l'opi del poble", ara no es la moguda amb els mundials de futbol i altres menjades de "coco"?.
I axis, anem passant, donant la culpa a l'altre partit, director o governant, fins el dia que la senyora Crisi es digni deixar-nos en pau i anar a algun lloc que "se l'estimin més". El que no sé és si vindrà algun il·luminat, que ens doni a sang i foc, la seva pau particular amb un grapat d'anys d'ordre públic, amb mà dura i en nom d'una Creuada de cognoms indesxifrables, però això, avui per avui i de moment, només és futurologia.

DE CAPS I D’EQUIPS

El dissabte 28 de febrer a la seu central de MIFAS a Girona, es va celebrar l’Assemblea Comarcal de Compromissaris del Gironès, hi havia només la assistència de uns vint socis. Això me dona peu a tornar a parlar de la democràcia, seré esquemàtic doncs el tema dona per molt més:
* La democràcia permet als ciutadans mes llibertat, això (que és veritat) es lo que tothom diu, però, ¿sabem que la llibertat d’un s’acaba a on començar la del veí? son masses las vegades que un cop escoltat un plantejament de qui tens al teu davant, quedes tant aixafat amb els seus arguments de guanyador, que segurament ni tant sols t’ha escoltat, que plegues suposant que la teva idea no val per res i que acabes passant de la moto. ¡¿i això és ser demòcrata?...!
* Si democràcia vol dir llibertat, ¿és que és incompatible amb treballar en equip?, ¡NO! Tenim la punyetera mania de pressuposar que el “jefe” es el qui ho ha de fer tot ell, i masses vegades ens oblidem de que tots en som d’equip, i que la feina del cap, es precisament fer de cap; i que com a cap que és, necessita: d’unes mans per fer ..., d’unes cames per anar..., d’uns ulls per veure ..., d’una boca per parlar ..., i que no te importància si els uns son mes prop del cap que d’altres. Cal urgentment que creguem que tots som del mateix equip.
Els qui podien venir a l’assemblea i no varen fer-ho, tindrien que autocontestar-se una pregunta que jo també els hi faig: “SOC DE MIFAS O NOMES SOC UN APROFITAT”.
* ¿Cal renunciar als propis plantejaments a favor dels de la majoria?, crec que no, però tot i axis son masses vegades les que, si el resultat de les votacions ens son contraries a lo que un pensa, no s’accepten, al·legant mil raons que quant son veritat ja es molt greu, però que si volen ser la continuació de la campanya electoral (quant n’hi ha) encara ho és més.
Si no en tenim proves i només ens excusem, es tan pecat mortal dir: “has guanyat fent trampa”, com dir: “com que has guanyat ja t’ho faràs”.
* Quant un cap ha de fer-se ell mateix tota la feia, cal analitzar els greus problemes que si no s’arreglen, amb temps acabaran perjudicant greument en tot allò que es pretenia fer bé. ¿Algú s’imagina a ningú caminant amb les orelles, menjant amb els colzes o parlant amb el cul?, cada cosa al seu lloc. Crec que a la nostre societat ens cal més visió d’equip i és culpa de l’equip si el cap se sent o actua sol. L’individualisme de cada u es positivament un bon valor que acaba essent dolent quant n’hi ha massa, i que per desgracia es lo que em trobo i veig avui per tot arreu, (també a la MIFAS dels meus amors), i crec que ja es urgent començar-ho d’arreglar.
* La vocació de ésser cap d’alguna cosa crec que significa tenir una bona sintonia amb els col·laboradors, no hi calen desconfiances ni manques de respecta. ¿algú s’imagina que passaria (i a vegades també passa) si el cap decideix que no li agraden els seus membres?, li cal anar al metge ..., al psiquiatra ..., a l’ortopèdic ..., al físsio ..., de no posar-hi remei ve la depressió.
Quant manca l’idea d’equip, en va malament tota la persona ..., o la empresa ..., o grup ..., o L’ASSOCIACIO, i amb temps tot se’n acaba anant en orris.
* Per acabar, m’agradaria que el dissabte de febrer de l’any 2010 que toqui, MIFAS no fos una associació més, sinó que ha de ésser LA ASSOCIACIO QUE FORMEM TOTS ELS SEUS SOCIS. Això també es feina de tots o del contrari i de culpables en serem tots, l’alternativa que jo li veig es la caixa negre de l’arxiu dels papers de historia.

No estic content, ¡no!, ¡¡Gens!!, i es que “la cosa” va de la següent manera:
Resulta que jo aquell dia anava per l’acera, quant de sobte, d’un garatge que hi havia a la meva dreta, surt ..., i m’envesteix ..., i me dona un fort espant ...: ¡un cotxe!.
- Es que vostè passava massa arran i no l’he vist.
- ¡Senyora!, jo anava per l’acera, i no es pot sortir d’un garatge tant ràpid.
- Es que es una rampa tan forta – (dons després de veure-la no ho es pas tant).
- Miri, no discutim, jo soc de bona fe i acostumo sempre a anar amb la flor a la ma, suposo que té un segur.
Onze dies després, la meva cadira elèctrica segueix esperant que el perit de la companyia asseguradora es digni venir a mirar-la, deu tenir molta feina, i com que els minusvàlids no en tenim mai ..., i com que parlava d’una flor.....
Mentre tant passen coses molt estranys, aquí en poso unes quantes.
* Hi ha que fan una llei que després no es pot realitzar per manca de diners.
* Hi ha polítics que només conviden a jutges quan no ho tindrien de fer.
* Hi han parlamentaris que sovint son fora de les sessions de l’Hemicicle quant s’hi debaten les coses que ens interessa als ciutadans.
* Els ciutadans anem al carrer si no som a la feina quant es horari laboral.
* Hi ha administradors dels diferents estats que mai se sap com es gasten els diners.
* Hi ha Jutges que van de “farra” en comptes de estar per la feina que els toca.
* Hi ha policies ..., i mossos...., i guàrdia civils...., i jutges..., ¡¡que estan de vaga!!.
* Hi ha assassins amb tots els drets, i em sembla molt bé, menys quant resulta que només estan malalts després de les malifetes de que son acusats.
* Hi ha entitats bancàries amb molts beneficis que necessiten ajudes de l’estat.
* Hi ha parats, amb hipoteques ..., amb família ..., amb depressions ..., sense cap mena de dret a res.
* Hi ha gen que, tot i menjant, tenen massa gana.
* Hi ha gent que estan massa farts, però que en volen més.
* També hi ha una persona que sempre va amb la flor a la mà, que se sent enredada, i que ara està pensant en treure el cactus..., i/o la metralladora ..., i/o la mala llet ..., o/i lo que en vulgueu dir.

LA JUANA

La Juana era una dona forta, de caràcter emprenedor i disposada a treballar i fer tot el que calia. Tenia un greu problema de visió, però en la seva quasi superada mig ceguesa, prenia tanta atenció del seu entorn, que a estones i després de comentar el que passava pels voltants i també per no emetre cap judici, afirmava:

- Yo me veo mas sin ver que otras persona con la vista buena - Un dia va ensenyar-me un escrit seu pel noi que feia la “mili”, tot aclarint-me: - Aprendi d’escribir yo sola, ¿que te parece Carlos? ¿s’entiende bien?– i vaig trobar-me amb un escrit fet a llapis, amb la lletra irregular i amb totes les paraules enganxades, sense ni punts ni comes i el meu interior un fort interrogant i que m’ha preocupat tota la vida: “¿com ho ha de fer una persona, quasi cega, per aprendre a llegir ella sola?” des de aquell dia vaig sentir per La Juana una admiració molt mes forta de la que ja sentia.

Va venir de Jaén, casada amb en Juan i fugint de la fam d’Andalusia, varen arribar al costat de casa, al meu poble, amb quatre fills i una forta experiència de dolor i misèria, afegides també amb moltes ganes de tirar endavant.

Érem veïns i es feien estimar, bona gen i honrats, las dos famílies crearem mol bona amistat, però especialment La Juana i la meva mare, a qui ella li va fer mes d’una confidència, que hem recordat al llarg dels anys.

El cas és que en una calorosa tarda d’estiu, tot prenen la fresca a l’aombra del carrer i aprofitant la mica de brisa que quasi feia, es trobaven cosint al seu costat la meva mare i dos veïnes més, comentant la novel·la de torn i rient entre puntada i cosida les gràcies i acudits de La Juana. La Pilar, que anava de camí cap a la plaça i s’hi acabava d’afegir, va afirmar amb to respectuós:

-Jo admiro a La Juana, ja que amb tot lo que ha passat i sempre esta tan alegre,- a lo que ella va contestar amb una veu que encara escolto:

Y, ¿ que curpa tie’n los demás de que yo esté emprenyá?.

– És una pregunta que m’agradaria fer-li a més d’una persona i més d’una vegada, sobretot cada cop que trobo o veig algú queixar-se de qualsevol cosa, que contesta malament fent servir el crit a l’altri per desfogar-se del seu mal humor.

CARLES MONT i PUJADAS (enkarluscrida.blogspot.com)

EL SUSPÈNS DE L’ESTATUT

La mainada sempre enreden, pregunten, molesten i atabalen, però moltes vegades els seus raonaments son d’una lògica indiscutible. Recordem-nos d’aquell rei, que creient-se anar amb el millor vestit del món es passejava pels carrers acompanyat de la seva cort amb roba interior, sense que ningú digues res per no semblar ignorant o foll.
Amb la mainada que deia, la cosa va anar de la següent manera:
- Carles, que diu aquí?
- Que ara tu no saps llegir ?
- Si, mira: Es ...ta ...tut ...de...Ca ...ta ...lu ...nya, ¿qui l’ha fet aquestes lletres?
- Ja venien amb el llibre
- I tan tacat de vermell?
- si
- No ho entenc, jo ho tinc tot mes net i faig una lletra mes maca, ¿eh que si Carles?
- Si nena, però diguem una cosa, ¿eh que pel curs passat, tu ho has aprovat tot?
- ¡¡ Siii!!
- Doncs es quasi segur que a l’Estatut el suspendran.
- No ho entenc.
– Naturalment que no nena, tampoc ho entenia el nen del conte quan va dir- “¡Però si aquest senyor (que era el rei) va pel carrer amb calçotets!”

E L V I O L A D O R

No fa masses dies que me varen enviar un e-mail, amb un encàrrec, “Passa-ho” i una justificació; “...defiende su derecho a exigir que la imagen del asesino de su hija sea vista por todo el mundo.” i una prevenció : “ ... por ti i por todos, enseña su rostro. ¡¡¡Pasalo !!!, basta de impunidad y protección a los delincuentes!!!. Vaig quedar molt preocupat, amb moltes preguntes que crec que tots ens tindríem de fer:
* ¿Quin mon social ha portat a aquest jove a ser violador?
* ¿Com esta la nostra societat d’avui, potenciant els valors contraris al respecta i a la convivència?.
* ¿Perquè es tant important ser el primer, el mes ric o el mes atractiu? en definitiva, ¿es tant important que jo tingui la roba mes blanca que la veïna?.
* Si som una societat tant esportiva com sembla, ¿perquè la gent necessita dopar-se?.
* ¿Quina seguretat tinc de que el “violador” no esta gens penedit?.
* ¿A on son els tècnics, psicòlegs, mestres i demés tècnics que l’havien de rehabilitar?.
* Jo ja no sé si l’economia va tan be, però, ¿en que es gasten els meus impostos?.
* Tots volem la bona justícia, però si la que tenim es compleix i no ens agrada, ¿cal recorre als linxaments de qui creiem culpable?, ¿ja som al Salvatge Oest?.
* Si jo passo l’e-mail a un altre ordinador, ¿no estic fent un delicte?
* Si aquest jove comet una altre violació, ¿en tic jo la culpa per no passar-ho?
* ¿NO SERIA HORA DE COMENSAR A FER QUELCOM EN SERIO?
No espero cap resposta, doncs crec que son del tot inútils, però si tots plegats no ens ho comencem de pensar amb serio i amb visió de futur, seran del tot inútils tots els plantejaments que puguem fer per les generacions futures, tant si son pels d’aquí com pels nou-vinguts.
Carles Mont

JA COMENCEM AMB L’AVE

El dia 7 de juny d’aquest any 2008, vaig assistir a la meva primera reunió pel tren AVE a Girona. Entre altres coses ens varen ensenyar els dibuixos de la sortida d’emergència amb un aclariment:
-“Com que te menys de 30 metres d’altura, només s’hi posarà una escala d’obra per sortir, ja que no s’hi pot posar ascensor” – vaig quedar acollonit, la meva pregunta va ser:
-“I, en cas d’incendi, per exemple, ¿com ho fem per sortir els minusvalids?, ¿Cal fer testament cada vegada que volem agafar el tren?”... Les cares de sorpresa dels que presentaven el tema es va expressar amb un “¡Ah! doncs té raó”, i es que, ... no hi havia pensat?
Quant en vaig parlar amb el President de MIFAS, la resposta va quedar molt clara: -“Es que en cas de catàstrofe, els minusvalids han de ésser els últims en ser rescatats. Es per no fer un tap de persones a la sortida, lo que vol dir mes morts. I a mes l’evacuació ha de fer-se manualment i en horitzontal”.
Després de refer-me de l’espant de veurem a l’interior del tren, a 25 metres sota terra, amb foc i/o fum, i tal com deia la cançó: “Y, los bomberos ¿donde estan...?” Ara que hi han tants invents que solucionen tants problemes i donen tantes seguretats, i que com diu Don Hilarión de la zarzuela, en una altre cançó: “Hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad”. ¿Com es possible que no s’hagi inventat alguna cosa mes efectiva, o al menys més tranquil·litzadora?
Per un altre costat, cal veure que una estació sota terra, amb trens de totes mides, autobusos i un munt de gent normal i corrent que per un o altre motiu han de viatjar, ( i que quasi sempre son de dos classes de viatgers, els que ho fan periòdicament, i els que son de temporada) . ¿Algú s’imagina lo llaminer que tot això pot ser pels terroristes?, naturalment que hem de suposar que les nostres policies ho faran tot molt bé i que tindran temps d’evitar-ho, però per si de cas, i mira que me sap molt de greu pel canvi climàtic, però a mi me continua agradant mes el cotxe.

CARLES MONT

ESTA MALALTA LA DEMOCRÀCIA ?

Jo diria que si, no se si té un síndrome gripal o un problema gàstric, i fins segurament pot ésser que tot plegat, ¿que per què? doncs mireu:
→ Que un grup minoritari pugui bloquejar tot el país amb una vaga, amb raó o sense, es un bon mal-de-ventre pels que del problema no en saben res de concret però en pateixen els resultats finals.
→ Quant amb la vaga s’arriba a la mala-llet i a cremar, colpejar i fins i tot matar, es difícil desfer les malifetes que trenquen la convivència, crec que tots plegats patim una greu indigestió de desconfiança i de violència.
→ Si hi ha tanta gana al món, ¿perquè no es flota un avio ven gros i es porten totes les menges que de segur es podriran a on facin falta, ¿o es que ens pensem que si d’altres fan el regim ja en curarem nosaltres?...
→ Si primer vàrem patir esgarrifances per la bombolla del totxo, després vàrem tremolar per manca d’aigua, mes tard no sabien de que fer-ne per massa que en cau, i ara ens falta gasolina, ¡Quin es el polític, ¡Perdo!..., volia dir metge, que curarà aquesta grip?, ¿n’hi haurà prou amb la recepta?
En temps passats, la nostre democràcia també va esta malalta, també tal com ara, en sortien perden els qui no en sabia res. Fins que a les hores ho varen ...(diguem-ne curar?), amb una greu i traumàtica “operació quirúrgica”, i que per cert el “post operatori” va durar 40 anys i encara avui queda molta “sutura” per treure.
Espero que puguem arreglar la nostre actualment malalta democràcia, amb una bona dosis del xarop del sentit comú, que tot i que diuen que es el menys comú dels sentits, a mi m’agradaria que els polítics (¡renoi!, ja m’he tornat equivocar, volia dir “els metges”) que no se’n surtin i no saben que fer-s’hi que agafin el retiro.