diumenge, 3 de novembre del 2013

EL SÓN DELS TABALS i LES LLEBRES DE CASA MEVA

El meu pare i segons la conversa, repetia tot sovint 

: “Amb  són de tabals no s’agafen llebres”. Quant jo tenia 14 anys i era el meu tercer d’anar a Escola, en un llibre d’història del col·legi vaig llegir la paraula “Federació”:
- Sr Mestre, que vol dir “federación”?.
- Que  es la unió de varis països, que s’han ajuntat (es lo que vol dir federació) en una sola nació, tot i essent diferents.
- Com ara passa amb Espanya? – Em va mirar tot sorprès i va dir-me.
- Mira Carles, axó hi ha molta gent que ho pensa, també n’hi  ha molta que pensa lo contrari, si vols, un dia en podríem parlar a classe.

 No recordo que mai ens ho expliques, però  va servir per adonar-me de l’extraordinària diferencia entre unes regions i altres. Políticament es deia que era La Riqueza de Espanya” i que a mi no m’ho va semblar gens que fos veritat, ja que mai vaig notar ni una mica d’afecta a les nostres costums de Catalunya: la sardana era “un baile catalan” “como el corro de la patata” en comptes de esser un ball espanyol de Catalunya com a mi m’hauria agradat de sentir, el “idioma català es enrevessat, inútil, semblava que”  “polak”, en  fi .... que no cal seguir explicant lo que crec que tots ja sabem.

Parlo de quant jo estava en un Colegi-Hospital a Madrid, vaig viure en pròpia carn tota mena d’insults i burles per la cosa de ser català, i sobretot el segon any va esser un malson. Era la “llebra” preferida fins i tot d’alguns mestres, que patien del desconeixement de coses de la meva terra,  com tan evidentment era el poc interès per saber-ne res. Nomes volien riure fent mal “al catalan”.

            Precisament aquesta nostra variada riquesa cultural a Espanya, va ser possible per l’aïllament dels pobles a l’antiguitat degut les barreres geogràfiques i lo lentes que eren les comunicacions, tot agreujat per les guerres que hi havien entre els diferents pobles i que aïllaven més als uns dels altres. Aquets fets  varen acabar en moltes enveges, odis i desconfiances, que mai es varen deixar d’utilitzar pel benefici del feudal de torn o pel polític de avui, que feia (i fa) dirigir els seus prejudicis als seus aïllats, ignorats i desconeguts veïns.  Com que les llebres van  fent i els  tabals també, les desavinences en lloc de curar-se: emmalalteixen, i lo que podria haver acabat en una font variada riqueses, es avui una font de desconfiança i de inútils “tira i arronsa” dels que a algunes llebres ja ens te força farts.

            Que com acabarà tot axó?, doncs hi han quatre alternatives:
   1). com el rosari de l’Aurora, es l’opció més històrica i lo que ha passat sempre: a callar, aguantar i sobretot a pagar.

         2). Que Catalunya aconsegueixi d’independència Hi han dos  camins, la violenta, conflicte bèl·lic, per afogar-nos o guanyar-la, no n’espero res de les potencies internacionals i si que veig l’animalitat de l’home lo que vol dir sang, vídues, orfes, pobresa, ressentiments i sobretot més odis.

            3). L’altre camí es afogar la nostra economia, es una mena de guerra, no hi ha sang ni batalles, però la pobresa pot portar, i de fet en les noticies ja ho veiem,  a atracaments, suïcidis, desconfiances, una forta crisis pels més necessitats, lo  que avui ja passa però en més virulència.

            4). Hi veig una altre alternativa, i es que de sobte, els politics es bolquin al bé del país, que s’oblidin del partidisme, que s’interessin per la riqueses que rauen en el ser i la varietat de les diferents regions, que les estimin de veritat, que s’oblidin una mica dels seus beneficis partidistes i pensin més en la bona convivència entre tots, ja que si no comencem per casa anem malament. Em faria molta il·lusió que mai més i en cap lloc  es permetés cap mena de vivència com la meva, però ho veig tot molt lluny; tant com lo de ELS ESTATS UNITS D’EUROPA que de moment, més que un somni resulta ser un malson. De tota manera em dol ser tant pessimista, però crec que esperar avui respostes positives, es ser una mica somiatruites.
                                                                            KARLUS MONT