ELS VIRUS

He vist a la premsa que a Síria hi ha una epidèmia de  pólio.                                     

Si, sembla ser que és per la baixada de vacunacions al 68 %, quant en el passat  s’havia arribat al 98 %. Jo, més aviat crec que es degut als portadors dels virus. que son els mercenaris i/o voluntaris que venien de països molt contaminats, per lluitar en un o altre bàndol de la guerra que hi ha encesa.

O tot plegat.

Si, segurament, i si t’hi fixes, sempre passa igual, els conflictes politics acaben en  bèl·lics, i aquets amb dolor, patiments  i odis i les conseqüències acaben a  les cases pobres, que a més a més son que acaben pagant la “festa”.

He sentit que a l’antiga  Guinea Espanyola també en tenen una epidèmia de pólio.

La noticia es molt vella però jo no la conec massa. Sembla ser que en Franco presumia una alta taxa d’alfabetització i una bona xarxa sanitària. Però després d’haver-los donat la independència darrera  del referèndum del 11 d’agost del 1968, quedava un país força modernitzat i al dia, però amb el temps i les dictadures de les famílies que han governat, la pólio n’és l’exemple dels resultats.

Això podria qualificar-se de “guerra química”?

Mira!, jo ho dubto, mes aviat crec en la baixada del nivell sanitari. Pot  ser que si, tinc un amic, amb pólio com jo, talment convençut de que l’epidèmia en la que varem caure els dos, és conseqüència de les restes de les armes químiques que duien els alemanys que ajudaven a en Franco.

Altre vegada?.

Si mira, jo no m’ho crec pas, però ell si. De fet, la primera gerra química, o més aviat biològica de la jo que en tinc noticia, la va dur a terme entre els anys 1775 i 1890 per un general nord-americà, que en començar les converses de pau amb una tribu d’indis pell roja, els va regalar tot un carregament de mantes: -“doncs ara ve el fred”-, els hi va aclarir. Estaven  totes contaminades amb la verola, malaltia desconeguda pels pèl-roges i d’origen europeu; d’aquella tribu no en va quedar cap i que mai varen saber perquè el Gran Manitoú, els havia castigat d’aquella manera.

I com sempre, les culpes als déus.

Doncs si, es lo que fem els humans, destrossar-ho tot i després donar la culpa als altres, i que si no es defensen, (els déus quasi mai ho fan) se’l hi atribueix l’autoria dels mals.

Però be que Déu hi podria fer alguna cosa.

No, no cal, soms els que ens ho creiem que hem de “contaminar” aquesta societat amb els virus de la bona convivència, tot i que si no  ens espavilem no  sé si hi serem a temps. Entre la nostre malallet no rebaixada amb res, lo cansada i podrida que tenim la natura amb l’escalfament, la contaminació i les revolucions del subsòl, si a més hi afegim els problemes socials, jo ... no se pas .... vaja ... que no ho veig  gens  clar.

Que vols dir?

Que si no aprofitem els avisos que el món ens dona, i seguim fent el sord a les males noticies que veiem als diaris, els verdaders culpables serem una mica tots nosaltres. Podria ser que el nostre desordre, fins i tot, fos el culpable de noves malalties fins avui desconegudes, però compte!, que jo això tampoc ho sé.

Si home, i tu i jo ... que hi podem fer?, si al menys fóssim milionaris .... !!

Mira, si tu i jo, tot i les nostres diferencies, convivim en pau, com si diguéssim: ens estimem una mica, el món ja va un pel més bé, nomes ens cal encomanar-ho, com  passaria amb una grip,  a les persones del nostre voltant.

Jo penso que tothom esta vacunat contra aquestes malalties, a ningú l’intessa la cosa d’estimar, lo que la gen vol es el plaer, la pela, que els altres et tinguin enveja i tot això.

Si ..., tens raó ..., per desgràcia tens força raó, però, ... algú tindrà de començar.

KARLUS MONT

EL SÓN DELS TABALS i LES LLEBRES DE CASA MEVA

El meu pare i segons la conversa, repetia tot sovint 

: “Amb  són de tabals no s’agafen llebres”. Quant jo tenia 14 anys i era el meu tercer d’anar a Escola, en un llibre d’història del col·legi vaig llegir la paraula “Federació”:

- Sr Mestre, que vol dir “federación”?.

- Que  es la unió de varis països, que s’han ajuntat (es lo que vol dir federació) en una sola nació, tot i essent diferents.

- Com ara passa amb Espanya? – Em va mirar tot sorprès i va dir-me.

- Mira Carles, axó hi ha molta gent que ho pensa, també n’hi  ha molta que pensa lo contrari, si vols, un dia en podríem parlar a classe.

 No recordo que mai ens ho expliques, però  va servir per adonar-me de l’extraordinària diferencia entre unes regions i altres. Políticament es deia que era “La Riqueza de Espanya” i que a mi no m’ho va semblar gens que fos veritat, ja que mai vaig notar ni una mica d’afecta a les nostres costums de Catalunya: la sardana era “un baile catalan” “como el corro de la patata” en comptes de esser un ball espanyol de Catalunya com a mi m’hauria agradat de sentir, el “idioma català es enrevessat, inútil, semblava que”  “polak”, en  fi .... que no cal seguir explicant lo que crec que tots ja sabem.

Parlo de quant jo estava en un Colegi-Hospital a Madrid, vaig viure en pròpia carn tota mena d’insults i burles per la cosa de ser català, i sobretot el segon any va esser un malson. Era la “llebra” preferida fins i tot d’alguns mestres, que patien del desconeixement de coses de la meva terra,  com tan evidentment era el poc interès per saber-ne res. Nomes volien riure fent mal “al catalan”.

            Precisament aquesta nostra variada riquesa cultural a Espanya, va ser possible per l’aïllament dels pobles a l’antiguitat degut les barreres geogràfiques i lo lentes que eren les comunicacions, tot agreujat per les guerres que hi havien entre els diferents pobles i que aïllaven més als uns dels altres. Aquets fets  varen acabar en moltes enveges, odis i desconfiances, que mai es varen deixar d’utilitzar pel benefici del feudal de torn o pel polític de avui, que feia (i fa) dirigir els seus prejudicis als seus aïllats, ignorats i desconeguts veïns.  Com que les llebres van  fent i els  tabals també, les desavinences en lloc de curar-se: emmalalteixen, i lo que podria haver acabat en una font variada riqueses, es avui una font de desconfiança i de inútils “tira i arronsa” dels que a algunes llebres ja ens te força farts.

            Que com acabarà tot axó?, doncs hi han quatre alternatives:

   1). com el rosari de l’Aurora, es l’opció més històrica i lo que ha passat sempre: a callar, aguantar i sobretot a pagar.

         2). Que Catalunya aconsegueixi d’independència Hi han dos  camins, la violenta, conflicte bèl·lic, per afogar-nos o guanyar-la, no n’espero res de les potencies internacionals i si que veig l’animalitat de l’home lo que vol dir sang, vídues, orfes, pobresa, ressentiments i sobretot més odis.

            3). L’altre camí es afogar la nostra economia, es una mena de guerra, no hi ha sang ni batalles, però la pobresa pot portar, i de fet en les noticies ja ho veiem,  a atracaments, suïcidis, desconfiances, una forta crisis pels més necessitats, lo  que avui ja passa però en més virulència.

            4). Hi veig una altre alternativa, i es que de sobte, els politics es bolquin al bé del país, que s’oblidin del partidisme, que s’interessin per la riqueses que rauen en el ser i la varietat de les diferents regions, que les estimin de veritat, que s’oblidin una mica dels seus beneficis partidistes i pensin més en la bona convivència entre tots, ja que si no comencem per casa anem malament. Em faria molta il·lusió que mai més i en cap lloc  es permetés cap mena de vivència com la meva, però ho veig tot molt lluny; tant com lo de ELS ESTATS UNITS D’EUROPA que de moment, més que un somni resulta ser un malson. De tota manera em dol ser tant pessimista, però crec que esperar avui respostes positives, es ser una mica somiatruites.
                                                                            KARLUS MONT

EL SÓN DELS TABALS

El meu pare segons de que anava la conversa, repetia molt sovint  :

-“Amb  són de tabals no s’agafen llebres” -i sabeu perquè ho deia? doncs: Perquè amb malallet mai es podrà refer una amistat, una família o un poble,  que en voleu proves?:

1ª- Els palestins i els jueus porten un conflicte a trets, que no tindrà cap solució fins que els tabals  de les armes no deixin d’espantar les llebres de la pau, mentre tant  tothom te molt d’odi que porta a més morts, a més desconfiança, a més mentides i a més fressa de tambors.

2ª- Les desconfiances entre pobles d’Europa, varen portar entre els anys 1914 a 1918 a un  gran concert de timbalers que anomenem “Primera Guerra Mundial” i que amb la prepotència dels guanyadors, la inutilitat dels politics de l’època, i el ressentiment afegit a la quasi misèria d’altres, varen acabar entre 1939 i 1945 amb un macro concert de tabals que quasi tothom anomena “Segona Guerra Mundial” i que tots hem vist (doncs surt en els reportatges i pel·lícules que es fan) els morts i  violacions, patiments i desgavells de tota mena per les famílies que ho varen passar.

3ª- A l’antiga Iugoslàvia i com a conseqüència d’antics odis i una pau forçada sense contar amb els principals afectats, va portar-la al desguàs en  estats independents. Seguin amb  el símil musical, a les terres iugoslaves hi havien molts tabals  amagats a l’armari, que gracies al cultiu d’intrigues, mentides i pors: varen acabar en un gran concert de  bateria i amb més morts, increment de l’odi que ja hi havia i les animalades que es varen fer després, avui, totes les llebres pacifiques de la zona encara corren, i ... lo que correran !.

4ª- A nivell de Amèrica, les agressions d’alguns conquistadors, tan espanyols, com portuguesos, anglesos, etc. varen portar als indígenes tal barbàrie que encara avui dia hi han forts ressentiments, que no  han pogut esser apagats ni pels missioners, que hi varen ser-hi a les hores i també hi son encara avui dia. A 521 anys després del descobriment per en Colon, es nota encara el ressentiment als  europeus de part dels indígenes, i es que hi va haver-hi massa tambors per tan poques llebres.

Per tal de apagar el són dels tabals, crec importants unes pautes que podrien ser:

a.- Conèixer al detall tot lo relacionat amb l’historia del col·lectiu, família o amic amb qui  cal  relacionar-nos (som llebres).

b.- Conèixer-nos nosaltres mateixos i saber exactament lo que ens agradaria, volem, pensem i lo que en realitat podem.

c.- Filtrar a amics i coneguts capaços d’influir en un o altre grup per poder neutralitzar la possibilitat d’agressions (o tabals).

d.- Ser capaços de renunciar en tot lo possible els nostres beneficis i lo que calgui pensant en la millor convivència entre nosaltres (que tots som les llebres).

En resum,  si volem parlar de pau, hem de fer callar els tabals de les nostres preferències,  escoltar per on venen les llebres a conquerir, a veure si la petita historia universal serveix per fer-ne un patró dels resultats, aprendre de les conseqüències i fer-ne una bona convivència per a tota la nostra família humana.

                                                                                                       CARLES MONT

                                                 

UNA ESPURNA D’HUMOR (Tinc algunes dubtes que esperaria que m’ajudéssiu a resoldre.)

1.      Per que el sol aclareix el cabell i en canvi enfosqueix la pell?.

2.      Per que les dones no es poden pintar les parpelles amb la boca tancada?.

3.      Per que mai s’ha vist als diaris una capçalera que digui: “Adivino” “guanya la loteria”?.

4.      Per que el suc de llimona es fet amb gustos artificials i els sabons de rentar solen ser fets de llimones naturals?.

5.      Per que els avions no s’han fet del mateix material que la caixa negra?.

6.      Quant surt al mercat un menjar per a gossos més bo i amb millor gust, Qui l’ha tastat primer?.

7.      Si una dona dóna a llum al carrer, es enllumenat públic?.

8.      Per que quant plou les ovelles no s’encongeixen i els jerseis de llana si?.

9.      Com es que els apartaments s’anomenen eixís si estan tots junts?.

10.  Per que es renten les tovalloles? No se suposa que ja ens hem rentat abans de fer-les servir?.

11.  Si un advocat es torna boig, Perd el judici?.

12.  Per que premem més fort els botons del comandament quant te poca carrega a les piles?.

13.  Que conten les ovelles per a poder dormir?.

14.  Si el món que és rodo i en diem “planeta”, si fos planer l’anomenaríem “rodoneta”?.

15.  A on es l’altre meitat de “l’Orient Mitja”?.

16.  Quin temps verbal es :”no tindria de haver passat”. Preservatiu imperfecta?.

17.  Quant una dona esta en cinta, també hi es amb compact?.

18.  Per que les dones que tenen les corbes “mes aerodinàmiques” son las que oposen més resistència?.

19.  Si volar es tan  segur, per que al aeroport se li diu “terminal”?.

20.  Gaudeixen tan els infants de la seva infància com els adults de l’adulteri.

Traduït d’Internet el 21 d’agost del 2013 per en Karlus 

I, A PESAR DE TOT, TORNEM-HI

-Carles, que has fotut aquest temps que no escrius al blog?.

-Doncs mira noia, una mica de tot.

-Que es “tot”?.

-Doncs de primer: problemes amb  l’ordinador per canvi de programes en els servidors, les moltes hores de gimnàstica que he de fer per la cama que me vaig trencar, el canvi  de domicili i..., que vols que et digui ?..., resumint-ho: un desànim i cansament generals afegint-hi una col·laboració molt concreta que mai m’arriba.

-Be, i la mandra ... i la poca inspiració... A que si Carles?.

-Mira nena, de mandra en fa molta quant tu ja tens el teus catifers..., i et sens sol..., i veus com va tot. La poca inspiració  n’és la conseqüència,  i tu pots afegir-hi lo que et sembli que m’és igual i ets lliure, i també em coneixes prou bé.

-Has de tornar d’escriure, ho fas molt be i  m’agrada com escrius, ho llegeixo tot...!

-Gracies noia, es una manera d’animar-me, sàpigues que mai he deixat d’escriure encara que no ho trobis publicat. De totes maneres t’has guanyat un cafè.

-L’accepto !!!

-Tingues compte de que jo no escric ni per guanyar-me la vida ni per fer mèrits, simplement  m’agra-da expressar els meus sentiments amb l’esperança de que algú en algun lloc li serveixin per aclarir les idees i fer anar les coses una mica més bé, es una especia de crida a la foscor, doncs en quant al futur soc força pessimista, deuen ser coses de l’edat.

-Es per això que del teu blog se’n diu “EN KARLUS CRIDA”?.

-Si, però mira, fins avui nomes en tinc constància de que ha servit per estafar, utilitzant el nom meu, a un pobre mossèn de 80 anys i treure-li 200 € amb una enredada.

-Ostres tu...!, quina barra, i no se sap qui és?.

- Jo suposo que ell mateix si que ho sap, com també ho saben els del banc a on es va fer la transferència, però en no haver-hi violència, els noms no surten del banc per manca de denuncia, uns i altres pensen que ja és igual, i axis els lladres, (que no se’n poden dir res més), van vent la viu-viu.

-I com s’arreglarà això?.

-Jo nomes hi veig dos camins: Un és la Justícia Divina que al final dels temps de cada u, li posa les coses a tó... I l’altre es la vergonya i el penediment del qui ha fet l’estafa, però avui dia no s’hi pot confia massa. Si  no canviem el nostre individualisme i que per aconseguir “lo meu”, s’hagin de trepitjar els drets a qualsevol, no anem gens bé. S’han perdut el sentit d’equip, de família, de grup. T’imagines a en Messi jugant ell tot sol contra tots els oponents del Barça?, seria un equip o un fart de riure? doncs això es lo que fa ara la humanitat: riure tot plorant.

- Que esperes que passi?.

- Home ..., seria bo que el lladre s’hi repenses tornant lo robat amb una disculpa, seria una petita però senzilla bona manera de començar de fer anar el món una mica més bé.

-Parlant d’anar més bé, que en dius de la dimissió del Papa Benet XVI?.   

-No en tinc cap opinió concreta.

-¡¡ No m’ho crec !!, que tu no hi hagis pensat no s’ho creu ningú.

-Mira, que un Papa dimiteixi pot ser normal, a l’última vegada que va passar, ja fa molt temps i si no m’erro,  hi va intervenir un espanyol, el Papa Lluna, que es va refugiar a un castell ...., tocant a Valencia ..., que no recordo com se’n diu.

-Peníscola.

-¡ Exacte ! ..., ¡¡“prémio” !!. De tota manera la situació d’ara es completament diferent en tots els sentits a com era a les hores. A més a més el Papa Francesc I es molt simpàtic i ja s’ha guanyat a la premsa i a molts feligresos més, suposo que tot anirà bé.

-Ja en parlarem, Carles ..., esta tot molt perdut.

-Doncs a veure si ho trobem abans de perdre’ns nosaltres, sobretot el dinar que ja es l’hora.

KARLUS