ELS VIRUS

He vist a la premsa que a Síria hi ha una epidèmia de  pólio.                                     

Si, sembla ser que és per la baixada de vacunacions al 68 %, quant en el passat  s’havia arribat al 98 %. Jo, més aviat crec que es degut als portadors dels virus. que son els mercenaris i/o voluntaris que venien de països molt contaminats, per lluitar en un o altre bàndol de la guerra que hi ha encesa.

O tot plegat.

Si, segurament, i si t’hi fixes, sempre passa igual, els conflictes politics acaben en  bèl·lics, i aquets amb dolor, patiments  i odis i les conseqüències acaben a  les cases pobres, que a més a més son que acaben pagant la “festa”.

He sentit que a l’antiga  Guinea Espanyola també en tenen una epidèmia de pólio.

La noticia es molt vella però jo no la conec massa. Sembla ser que en Franco presumia una alta taxa d’alfabetització i una bona xarxa sanitària. Però després d’haver-los donat la independència darrera  del referèndum del 11 d’agost del 1968, quedava un país força modernitzat i al dia, però amb el temps i les dictadures de les famílies que han governat, la pólio n’és l’exemple dels resultats.

Això podria qualificar-se de “guerra química”?

Mira!, jo ho dubto, mes aviat crec en la baixada del nivell sanitari. Pot  ser que si, tinc un amic, amb pólio com jo, talment convençut de que l’epidèmia en la que varem caure els dos, és conseqüència de les restes de les armes químiques que duien els alemanys que ajudaven a en Franco.

Altre vegada?.

Si mira, jo no m’ho crec pas, però ell si. De fet, la primera gerra química, o més aviat biològica de la jo que en tinc noticia, la va dur a terme entre els anys 1775 i 1890 per un general nord-americà, que en començar les converses de pau amb una tribu d’indis pell roja, els va regalar tot un carregament de mantes: -“doncs ara ve el fred”-, els hi va aclarir. Estaven  totes contaminades amb la verola, malaltia desconeguda pels pèl-roges i d’origen europeu; d’aquella tribu no en va quedar cap i que mai varen saber perquè el Gran Manitoú, els havia castigat d’aquella manera.

I com sempre, les culpes als déus.

Doncs si, es lo que fem els humans, destrossar-ho tot i després donar la culpa als altres, i que si no es defensen, (els déus quasi mai ho fan) se’l hi atribueix l’autoria dels mals.

Però be que Déu hi podria fer alguna cosa.

No, no cal, soms els que ens ho creiem que hem de “contaminar” aquesta societat amb els virus de la bona convivència, tot i que si no  ens espavilem no  sé si hi serem a temps. Entre la nostre malallet no rebaixada amb res, lo cansada i podrida que tenim la natura amb l’escalfament, la contaminació i les revolucions del subsòl, si a més hi afegim els problemes socials, jo ... no se pas .... vaja ... que no ho veig  gens  clar.

Que vols dir?

Que si no aprofitem els avisos que el món ens dona, i seguim fent el sord a les males noticies que veiem als diaris, els verdaders culpables serem una mica tots nosaltres. Podria ser que el nostre desordre, fins i tot, fos el culpable de noves malalties fins avui desconegudes, però compte!, que jo això tampoc ho sé.

Si home, i tu i jo ... que hi podem fer?, si al menys fóssim milionaris .... !!

Mira, si tu i jo, tot i les nostres diferencies, convivim en pau, com si diguéssim: ens estimem una mica, el món ja va un pel més bé, nomes ens cal encomanar-ho, com  passaria amb una grip,  a les persones del nostre voltant.

Jo penso que tothom esta vacunat contra aquestes malalties, a ningú l’intessa la cosa d’estimar, lo que la gen vol es el plaer, la pela, que els altres et tinguin enveja i tot això.

Si ..., tens raó ..., per desgràcia tens força raó, però, ... algú tindrà de començar.

KARLUS MONT

EL SÓN DELS TABALS i LES LLEBRES DE CASA MEVA

El meu pare i segons la conversa, repetia tot sovint 

: “Amb  són de tabals no s’agafen llebres”. Quant jo tenia 14 anys i era el meu tercer d’anar a Escola, en un llibre d’història del col·legi vaig llegir la paraula “Federació”:

- Sr Mestre, que vol dir “federación”?.

- Que  es la unió de varis països, que s’han ajuntat (es lo que vol dir federació) en una sola nació, tot i essent diferents.

- Com ara passa amb Espanya? – Em va mirar tot sorprès i va dir-me.

- Mira Carles, axó hi ha molta gent que ho pensa, també n’hi  ha molta que pensa lo contrari, si vols, un dia en podríem parlar a classe.

 No recordo que mai ens ho expliques, però  va servir per adonar-me de l’extraordinària diferencia entre unes regions i altres. Políticament es deia que era “La Riqueza de Espanya” i que a mi no m’ho va semblar gens que fos veritat, ja que mai vaig notar ni una mica d’afecta a les nostres costums de Catalunya: la sardana era “un baile catalan” “como el corro de la patata” en comptes de esser un ball espanyol de Catalunya com a mi m’hauria agradat de sentir, el “idioma català es enrevessat, inútil, semblava que”  “polak”, en  fi .... que no cal seguir explicant lo que crec que tots ja sabem.

Parlo de quant jo estava en un Colegi-Hospital a Madrid, vaig viure en pròpia carn tota mena d’insults i burles per la cosa de ser català, i sobretot el segon any va esser un malson. Era la “llebra” preferida fins i tot d’alguns mestres, que patien del desconeixement de coses de la meva terra,  com tan evidentment era el poc interès per saber-ne res. Nomes volien riure fent mal “al catalan”.

            Precisament aquesta nostra variada riquesa cultural a Espanya, va ser possible per l’aïllament dels pobles a l’antiguitat degut les barreres geogràfiques i lo lentes que eren les comunicacions, tot agreujat per les guerres que hi havien entre els diferents pobles i que aïllaven més als uns dels altres. Aquets fets  varen acabar en moltes enveges, odis i desconfiances, que mai es varen deixar d’utilitzar pel benefici del feudal de torn o pel polític de avui, que feia (i fa) dirigir els seus prejudicis als seus aïllats, ignorats i desconeguts veïns.  Com que les llebres van  fent i els  tabals també, les desavinences en lloc de curar-se: emmalalteixen, i lo que podria haver acabat en una font variada riqueses, es avui una font de desconfiança i de inútils “tira i arronsa” dels que a algunes llebres ja ens te força farts.

            Que com acabarà tot axó?, doncs hi han quatre alternatives:

   1). com el rosari de l’Aurora, es l’opció més històrica i lo que ha passat sempre: a callar, aguantar i sobretot a pagar.

         2). Que Catalunya aconsegueixi d’independència Hi han dos  camins, la violenta, conflicte bèl·lic, per afogar-nos o guanyar-la, no n’espero res de les potencies internacionals i si que veig l’animalitat de l’home lo que vol dir sang, vídues, orfes, pobresa, ressentiments i sobretot més odis.

            3). L’altre camí es afogar la nostra economia, es una mena de guerra, no hi ha sang ni batalles, però la pobresa pot portar, i de fet en les noticies ja ho veiem,  a atracaments, suïcidis, desconfiances, una forta crisis pels més necessitats, lo  que avui ja passa però en més virulència.

            4). Hi veig una altre alternativa, i es que de sobte, els politics es bolquin al bé del país, que s’oblidin del partidisme, que s’interessin per la riqueses que rauen en el ser i la varietat de les diferents regions, que les estimin de veritat, que s’oblidin una mica dels seus beneficis partidistes i pensin més en la bona convivència entre tots, ja que si no comencem per casa anem malament. Em faria molta il·lusió que mai més i en cap lloc  es permetés cap mena de vivència com la meva, però ho veig tot molt lluny; tant com lo de ELS ESTATS UNITS D’EUROPA que de moment, més que un somni resulta ser un malson. De tota manera em dol ser tant pessimista, però crec que esperar avui respostes positives, es ser una mica somiatruites.
                                                                            KARLUS MONT

EL SÓN DELS TABALS

El meu pare segons de que anava la conversa, repetia molt sovint  :

-“Amb  són de tabals no s’agafen llebres” -i sabeu perquè ho deia? doncs: Perquè amb malallet mai es podrà refer una amistat, una família o un poble,  que en voleu proves?:

1ª- Els palestins i els jueus porten un conflicte a trets, que no tindrà cap solució fins que els tabals  de les armes no deixin d’espantar les llebres de la pau, mentre tant  tothom te molt d’odi que porta a més morts, a més desconfiança, a més mentides i a més fressa de tambors.

2ª- Les desconfiances entre pobles d’Europa, varen portar entre els anys 1914 a 1918 a un  gran concert de timbalers que anomenem “Primera Guerra Mundial” i que amb la prepotència dels guanyadors, la inutilitat dels politics de l’època, i el ressentiment afegit a la quasi misèria d’altres, varen acabar entre 1939 i 1945 amb un macro concert de tabals que quasi tothom anomena “Segona Guerra Mundial” i que tots hem vist (doncs surt en els reportatges i pel·lícules que es fan) els morts i  violacions, patiments i desgavells de tota mena per les famílies que ho varen passar.

3ª- A l’antiga Iugoslàvia i com a conseqüència d’antics odis i una pau forçada sense contar amb els principals afectats, va portar-la al desguàs en  estats independents. Seguin amb  el símil musical, a les terres iugoslaves hi havien molts tabals  amagats a l’armari, que gracies al cultiu d’intrigues, mentides i pors: varen acabar en un gran concert de  bateria i amb més morts, increment de l’odi que ja hi havia i les animalades que es varen fer després, avui, totes les llebres pacifiques de la zona encara corren, i ... lo que correran !.

4ª- A nivell de Amèrica, les agressions d’alguns conquistadors, tan espanyols, com portuguesos, anglesos, etc. varen portar als indígenes tal barbàrie que encara avui dia hi han forts ressentiments, que no  han pogut esser apagats ni pels missioners, que hi varen ser-hi a les hores i també hi son encara avui dia. A 521 anys després del descobriment per en Colon, es nota encara el ressentiment als  europeus de part dels indígenes, i es que hi va haver-hi massa tambors per tan poques llebres.

Per tal de apagar el són dels tabals, crec importants unes pautes que podrien ser:

a.- Conèixer al detall tot lo relacionat amb l’historia del col·lectiu, família o amic amb qui  cal  relacionar-nos (som llebres).

b.- Conèixer-nos nosaltres mateixos i saber exactament lo que ens agradaria, volem, pensem i lo que en realitat podem.

c.- Filtrar a amics i coneguts capaços d’influir en un o altre grup per poder neutralitzar la possibilitat d’agressions (o tabals).

d.- Ser capaços de renunciar en tot lo possible els nostres beneficis i lo que calgui pensant en la millor convivència entre nosaltres (que tots som les llebres).

En resum,  si volem parlar de pau, hem de fer callar els tabals de les nostres preferències,  escoltar per on venen les llebres a conquerir, a veure si la petita historia universal serveix per fer-ne un patró dels resultats, aprendre de les conseqüències i fer-ne una bona convivència per a tota la nostra família humana.

                                                                                                       CARLES MONT

                                                 

LA FI DEL MON PEL 2012

- Carles, has vist per TV3 lo del fi del món?
- Suposo que vols dir aquell reportatge que parlava del calendari dels inques, doncs si, ja l’he vist, però mira, això no deixa de ser una curiositat històrica. M’ho dius perquè anunciaven la fidel món?
-Si.
Mira!!, cada any i en algun lloc hi ha algú que assegura saber quant el món s’acaba i com, i ara suposo que deu de tocar als Inques.
- Que no t’ho creus?
- No!, per començar, jo no tinc clar que la gent d’un poble americà que ja havia desaparegut de la terra quant en Colon hi va arribar, no se sap com ni perquè, tingues els elements tècnics que encara avui no hi han, per calcular aquestes coses.
- Es que ho diu la “seva bíblia”.
- No cal confondre les qüestions religioses amb la ciència, la “meva Bíblia” nomes es un tractat que explica l’Amor de Deu als homes i la seva historia religiosa. Per damunt de tot: no es cap llibre científic . En el cas dels Inques, si que ho tenien tot molt lligat, segurament que per l’observació de la natura acabaven marcant els dogmes. Jo d’això no en sé res.
- Que els sacerdots eren els únics savis entre els teus “inques”?.
- Si!, sembla ser que si! ..., com a molts pobles a la no tan llunyana nostra edat mitjana. En l’historia del escrits trobats, amb jeroglífics, s’interpreta que sembla ser que en la seva religió, marca el final de 5 classes d’homes, sempre per donar sortida a civilitzacions més perfectes, el càlcul d’aquest teòric “fet”, donava pel 21 de desembre del 2012, precisament el final de la tardó d’aquest any. Això sembla que, tenint en comte que parlem d’una societat sobretot agrícola i que mirava molt prim en tot lo referit als moviments del sol, les pluges, els vents, varen veure que al hivern tot es moria...
- I com passa aquest fi de món?
- Segons el reportatge de TV3, amb uns grans cataclismes, sobretot volcànics. Volcans i terratrèmols son lo que tenen de sobres a tota aquella zona d’Amèrica.
- I després els homes serem més bons?
- No serem res!, lo que vaig entendre es que sortiria una altre especia, com havien sortit els homes de fusta (els arbres) i els de fang, per tot seguit sortir la nostra que s’ha d’acabar pel hivern vinent. En altres estudis i teories, ni ha que diuen que després de l’home, evolucionaran els insectes. En fi, que tot això es una mica de ciència ficció.
- Que faries si sabessis que el món s’acaba?.
- Mira, jo crec que això no esta a l’abast de l’home, per tres motius: de primer, Jesucrist va aclarir a les moltes vegades que li preguntaven quant passaria això, que vetlléssim i no ens en preocupéssim.
-Si home...?
- En segon lloc está lo difícil que resulta la destrucció d’una cosa tant complexa com és la humanitat, amb factors socials (pensem en un conflicte atòmic), ambientals (es parla de l’escalfament del planeta), econòmics (Hi ha persones que moren de gana), i molts d’altres que no sé.
- Però tot això no està pas al nostre abast ...!
- Que no?, mira!: en tercer lloc està la possibilitat de l’efecte carambola, que jo crec com el més segur, per exemple: com a conseqüència de les diferencies socials, els països pobres potencien el seu armament per conquistar als poderosos en una Guerra Atòmica, provocant un doble escalfament, un desequilibri en la terra, més terratrèmols, enverinant l’atmosfera i traient de mare a alguns organismes que ens acabarien de destruir a tots els que encara quedéssim vius. Que noi?, t’agrada la pel·lícula que t’explico?.
- Co(biiiiiip)... tu, estic acollonit, no etgegeres un pel?.
- No gens, ja fa temps que a les pel·lícules i novel·les de ciència ficció ens plantegen temes semblants, ja en els seus inicis, abans de la trama a tractar.
- Encara no m’has contestat que faries si sabessis de segur que el món fineix.
- No ho sé lo que faria, perquè no és una situació gents normal. Si que sé lo que tindria de fer, és seguir confiant amb el Deu Etern, tot suposant que em reconeixerà com a sincer i bona persona, i per tant no em cal tenir por de res, ja que només estem de pas.
- AAlaaa...! no creus més aviat et falta modèstia,?.
- ¡Es el que tinc de pensar i fer!!. Només si tens una idea i ets coherent te’n sortiràs amb tranquil·litat d’esperit. Fixant-hi bé que la tercera opció que t’he marcat, la de la carambola, es evitable si els homes ens posem d’acord, si ajudem al tercer món; si aconseguim que s’acabi la desconfiança mútua, com passa ara, per exemple amb l’anomena’t “terrorisme islàmic”. I considero imprescindible començar tots, no nomes els governants, a pensar amb l’equilibri de la natura cada vegada que engeguem cap activitat. Vull dir que tant contaminen els avions caces, com les xemeneies de la fabrica, els cotxes portats en excés o les cigarretes del que ha de fumar perquè s’avorreix. La persona discriminada a casa nostra, al nostre nivell personal, també entra en aquets plantejaments.
- Ja et tornes a passar de rosca.
- Si he...?, doncs ja m’explicaràs a que es deuen tantes caixes fortes, alarmes, vigilants de totes classes, panys de seguretat de tots els models vistos i per veure, i les despeses que comporten si no es perquè tots tenim por i tots esperem seguretat al preu que sigui.
- Però això no te res a veure amb la fi del món.
- Que no te res a veure?, repassa i analitza cada una de les coses que hem parlat avui i també en veuràs la relació que hi ha. Pensa nomes que aquella gent que es moren de gana, tenen o no dret a fer reclamacions?. Els que els hi cau la muntanya per sobre am foc i lava, no podrien esperar del rics d’aquesta civilització tan científica altres respostes? Doncs no n’hi han! o els que veuen venir com un mar que els engolirà... Ja és per a tots ells la fi del món. A saber com el tindrem tu i jo.
- M’estàs posant de malallet, fins una altre Carles, en la que parlarem de coses més alegres.
- SI home si. ... Parlarem de alegria, de cançons i de xarangues, però pensa que el món, s’acabi o no, és com és, sobretot si entre tots no fem res per millorar-lo.
- Adéu.
- Fins un altre, adéeeu...
CARLES MONT (16-01-2012)

A NORUEGA, JO NO HI ERA

Estic escandalitza't de lo que ha passat a Noruega i em pregunto com pot esser que en nom de Déu es facin aquestes animalades, m'agradaria deixar clar unes quantes coses:
La primera es que no em sento culpable de res, doncs no he estat mai més enllà de Lurdes, ni soc de cap grup "Islàmic que envaeixi" res. Tampoc estic en cap grup polític ni militar que pretengui conquerir res i per tant soc innocent de tot i n'estic lliure de tota sospita.
Mai m'he cregut que a trets s'arregli res, com no siguin alguns sopars de llebre salvatge o senglar, i tampoc massa....... bé..., ¡que no!.
Si donem per sabut que Déu ha creat la natura, i permet que cada dia continuï el seu camí per a tots, veurem com el sol surt pels que paguen i pels que deuen, pels purs i els impurs. Si quant plou, com ara mateix ho fa, es sobre els treballadors i els "vagos", pels creients i els que no ho són, com es pot posar el seu nom assassinant-ne d'altres?
Si de veritat ens creiem en Jesucrist, que després de ser crucificat, va demanar perdó i a més va justificar als que l'acabaven de clavar en la creu, avui símbol reconegut de totes les confessions cristianes, com puguem els seus seguidors posar-nos a condemnar i encara menys matar als que no son dels nostres?, es que ens volem agafar els drets i poders que ni Déu es pren?, ens pensem que ja som déus hi ho podem fer tot?
Ja se que l'historia, antiga i moderna, amb els creuats, o per salvar a l'Hispania dels moros, o l'Europa dels bàrbars, o la Bòsnia-Herzegovina, o l'Afganistan i l'Irak, etc. O també perquè els catòlics unes vegades, o els protestants, ortodoxes, anglicans i d'altres es creuen tenir la veritat, s'imaginen tenir el permís de Déu per matar: però AXÓ NO ES VERITAT, Jesucrist va predicar el perdó. No ho sé de segur, però m'estranyaria que les altres religions monoteistes no tinguessin raonaments semblants.
Ja sé que dintre de les mateixes comunitats en ocasions hi han hagut martiris i execucions terribles que s'han justificat per motius religiosos, que a vegades feien tuf de política, o de venjança, o també d'interessos econòmics. Ara bé: moltes, però que moltes vegades: la por, fruit d'ignorància i una fe mes aviat fluixa, masses vegades han portat a situacions que als ulls d'avui serien intolerables.
Ja se que els texts sagrats de les religions hi han escrits contradictoris, però també sé que hi han mil raons, com son les males traduccions, interpretacions errònies del context en que varen esser escrites, o per interessos que no es poden dir o no se saben, manipulacions més o menys interessades i no sé quantes coses més. Però...¡ mira!, si voleu saber quin es el paràgraf més bo, la veritat més veritable, lo que Déu vol en serio, mireu-vos la natura, els ulls d'un nadó, les estrelles de la nit, el bramar de l'oratge en una platja o contra les roques, les cançons dels ocells, tot axó son coses per tothom, només cal voler sentir-les, veure-les i palpar-les, no cal pagar-ne l'entrada o ser d'una categoria social determinada, son d'una manera o altre: obra de Déu i per tant, son per tothom.
El neguit i la por fa que algunes persones, amb el cap no massa clar, facin coses horroroses, que a ells els hi semblin normals, es un problema que té la civilització moderna i que segurament, aquí si, que som tots una mica culpables quan, per exemple, ens en recordem de la mare del que ens acaba de fer un a malifeta el lloc de intentar parlar-ne.
De tota manera, torno a dir que jo, soc innocent de cap violència ni invasió, no fos cas que algú es creies que he fet quelcom que mereixes..., que sé jo? ....... espero que pel futur ens arribi un món més amable, més afectuós, més just i amb mes germanor, ja deixant per sabut i entès que amb tot això, també serà bo per tots, ja del contrari, lo de Noruega es lo que ens espera per cada dia.
CARLES MONT

CRISIS DE VALORS O ELS MALS AIRES D'OLOT

-Carles, Quina malallet a Olot, últimament, eh?
-Perquè?, que vols dir?
-Si home, lo de la Caritat,el mal air d'aquell aquell zelador que es dedicava a matar als avis
-Mira, això es la prova de lo malament que esta la societat. S'han perdut els valors de la vida i nomes vals lo que es pot pagar, per tant: ets jove?, pots gasta i produir?, tu tens dret a ser feliç!. Tu nomes gastes?, no ets feliç!, i si et morts, tots hi sortirem guanyant, fins i tot tu mateix.
-Ostres!!
-Olot es una ciutat petita, senzilla i amable, que si algú pel carrer s'imagina que el necessites corra a oferir-se, i a la que normalment mai passa res de greu. Saps tu per casualitat els assassinats que hi han cada dia a Paris? i a Londres?,o a Roma?, i a Nova York?, i a ningú se li acut de dir que cap d'elles te "mal aire", revén miles de turistas que en tornen maravellats
- També algú en déu venir malcontent de tant en tant
-Si, però al davant dels milers de visitants, el tant per cent es molt baix
-Però..., per que passen aquestes coses ?
-Ja n'he parlat altres vegades, mira: a l'antigor els homes incapacitats de produir lo que gastaven eren eliminats. Doncs avui estem igual, i això passa per que s'està perdent el sentit de família, el de comunitat jo diria que esta quasi acabat, i el d'equip moltes vegades funciona per temporades, com a l'espot. Fixat que cada dia els homes van més solitaris, escoltant la seva musica pels auriculars, vivint cada u al seu món i passant-ne molt amplament de si el veí necessita o no de la nostra ajuda. A les grans ciutats els que cauen als carrers, moltes vegades s'han de aixecar ells sols. Un vell xaruc i tremolors ens espanta, un jove ven plantat ens crida l'atenció i serà de més ven veure i ajudar.
-Això es egoisme.
-Segurament, ara recordo que en fer saber la mort d'un amic a un altre, va contestar-me: "Carles, noticies d'aquestes no me les donis mai més". Es un fet aïllat, però es un botó de mostra del que et dic.
-I axó, que te que veure amb el mal aire que hi ha a Olot?
- Es la prova que la deshumanització arriba ja als llocs petits. Quant una persona no te els ideals massa clars, i es creu que la felicitat consisteix en ser jove, tenir salut i peles, en trobar-se en un cas contrari es pot plantejar que hi pot fer, si per ell la vida no te cap transcendència, la millor ajuda a donar es la dels antics, "eliminem-lo i encara li farem un favor". Sempre que des de afora de l'Església es parla de eutanàsia o de mort digne, jo entenc que es parla de eliminar-me, ja que no soc productiu i .... bé..., i aquestes coses ....
-Caray, Carles, no te posis tan trit, que això no va pas per tu....
- ¡Que no!, mira, una nació culta i amb científics de renom com era l'Alemanya d'abans del 1945, va caure en l'ideològica de la producció i en Hitler va firmar lleis que varen portar a milers de minusvàlids, físics i sobretot mentals, a les càmeres de gas, acompanyant a jueus, gais, gitanos, i no se quants més.
-Home, això era abans, però ara tenim més cultura i sabem més coses.
-Si!, i més que abans, però mira! si despreciem a aquells que per nosaltres no tenen valor, estem fent com el zelador i quant desitgem la mort de qui no se sent a vida amb dignitat, també, la nostra feina tindria de ser trobar un punt d'alegria i de ganes per encomanar-los a l'avi o malalt que anem a veure. Els cristians ho tenim més fàcil ja que esperem una altre vida en la que tot es joia, però si no ens creiem lo de l'eternitat, quin consol serem capaços de donar?, si la nostra vida només es de plaer i no hi posem cap transcendència, com ho hem de fer per animar a aquella velleta, que no pot fer res més que agafar manies, depressions i desitjar-se la mort?, que li pot dir un noi, que te tota la salut, al seu amic que acaba de quedar minusvàlid per un accident?, que li dius a un marit que acaba de perdre la dona i Déu encara no li dona cap resposta? , i.........
-Calma't noi!, que t'estàs posant nerviós?
-Doncs si !, per que tenim molta feina i sembla que ens dormim a la palla. Si no hi comencem a posar-hi remei, al darrera d'aquesta crisis en vindrà una altre, i la següent, i la que segueix..... fins acabar en una revolució i que si repasses l'historia veuràs com s'acaben. De moment ja tenim els primers problemes de racisme i xenofòbia, problemes als que els nostres inútils politics no saben ni com afrontar, més aviat sembla que se'n aprofitin.
-Que estàs emprenyat?
-Home, quan escoltes las noticies nomes sents desgracies que s'escolten amb gran indiferència. Si mai he de sortir jo a les noticies per malament, m'agradaria que algú m'animes i em portes alegria, no pas un got de verí. Tinc entès que a Holanda, els jubilats ja no van al metge, doncs li pot provocar l'eutanàsia sense preguntar-li res, no se si es veritat, però per si de cas, no tinc cap ganes d'anar a Holanda, a Olot si, i que sigui per molt anys.

L'EXISTENCIA O NO, DE DÉU

El Sr. Stephen Hawking ha declarat que si l'home arribes a saber com s'ha fet la terra, seria com Déu, i que les noves teories sobre la formació del món i de l'univers, no tenen res a veure amb Déu. De fet no he llegit massa d'aquest senyor que també es minusvàlid (i força més que jo), però com quasi totes les persones que es fiquen en una feina (la del teòleg) que no es la seva, ha fotut la pota al vell mig de la galleda.
Quant la meva mare fa l'escudella i carn d'olla, després de posar-hi l'olla amb l'aigua als fogons; d'encendre el seu "bing bang" corresponent al gas i ja crema; de posar-hi les patates ..., l'os de pernil..., les pastanagues ..., la pilota ...,etc. i tots els altres ingredient que toquen i quant toquen, si deixa la cuina i jo hi entro, només veig com l'escudella "es fa sola". No hi entenc res de cuina, però segur que ven bé sola, la carn d'olla no ho està pas, tot i el que digui el meu admirat Mr Hawking.
Ens cal a tots un xic d'humilitat per ser més feliços, doncs quant l'home és inflat pels seus èxits i prescindeix del Creador, ja es creu un déu, tal com ja ens va advertir el dimoni-serp en fer menjar als nostres primers pares, d'una poma que ha resultat esser la més cara que s'ha pagat mai.

CARLES MONT

LES CRISSIS DELS ROMANS

Els politics estaven força dividits, més que pel bé de l'estat, era pels interessos personals. Llurs càrrecs s'havien aconseguit untant més d'un bigoti, o llepant més d'un cul. La crisis era general i galopant, els uns es queixaven, però més o menys anaven menjant, al contrari del poble que feia temps que en patia las conseqüències i que es va revoltar amb un lema: "Pa i espectacles". Resulta doncs que les classes baixes, també s'havien convençut dels seus drets i volien fer com els rics, divertir-se i menjar i això era lo que volia dir "pa i espectacles".
Un d'aquells mandataris va tenir una idea: Els cristians en tindrien la culpa, els que fossin rics pagarien i les hisendes estatals creixerien, i un cop pobres, passarien amb els que sempre ho havien estat, a convertir-se amb entrecots de les feres del circ. El cercle quedava ven tancat, el pa dels cristians seria pel poble (¿?) i els cristians també, ara però com a components importants de l'espectacle. Un grapat d'anys i vides innocents més tard, un governador romà convertit al cristianisme, girava la truita i tots els sofriments i vecssacions patides per els uns o els altres ja només era historia.
Ara em trobo que 2010 anys mes tard, uns governants inútils, que no compleixen ni la meitat de lo que han promés, alguns al front de despatxos per tema de parentius, premiats per haver untat bigotis i llepat culs, porten com poden uns departaments que ni tan sols coneixen, votant lleis que quant es giri la truita es canviaran, justificant la seva inutilitat i culpabilitzant-ne a una senyora desconeguda (la Crisi) que igual com passava amb els romans, acabaran pagant els pobres, els jubilats, els malats , els discapacitats, etc.
I també com amb els romans, els nostres estimats i avorrits governants, han trobat el "pa i espectacles" d'avui. Els diaris han de parlar de lo ven parits que soms tots nosaltres amb els campionats de esports, sobretot el mundial de futbol i les formules 1. Que direm del tenis?..., oh!, i la TV en tres dimensions?, i què dels TAV?, o les obres públiques, etc.... Voleu dir que "l'opi del poble", ara no es la moguda amb els mundials de futbol i altres menjades de "coco"?.
I axis, anem passant, donant la culpa a l'altre partit, director o governant, fins el dia que la senyora Crisi es digni deixar-nos en pau i anar a algun lloc que "se l'estimin més". El que no sé és si vindrà algun il·luminat, que ens doni a sang i foc, la seva pau particular amb un grapat d'anys d'ordre públic, amb mà dura i en nom d'una Creuada de cognoms indesxifrables, però això, avui per avui i de moment, només és futurologia.

A Mesomèrica (Centreamèrica, Mèxic i quasi totes les Muntanyes Andines), hi havia abans del descobriment d’Amèrica (a l’any 1492) tres grans pobles, els maies, els asteques i els inques. Sembla ser que eren pobles molt violents i que la guerra era una manera normal de viure. La religió que tenien adorava sobretot a uns deus, encarregats o representats en las forces energètiques, el sol, l’aigua, la mort, les collites, la nit, etc., però aquets deus s’havien sacrificat molt per fer la creació d’una casa (el món) pels seus servidors, els homes, quedant tan esgotats que si no rebien regularment l’aliment de la sang i el cor d’una persona humana, que normalment era un soldat dels altres pobles i ara fet presoner, el món podia finir.

Queda clar que els governants, sacerdots i generals que eren classe dominant amb el seu rei, que naturalment era tot poderós, (un deu vivent), estaven lliures de ser víctimes d’aquest sacrifici. El pobre, que no n’estava pas de alliberat, era el que tenia de salvar als debilitats deus amb la seva sang, i sense queixar-se ..., i procurant que els deus siguin propicis per a tots. M’agradaria saber si mai cap sacerdot o dignatari li va fer a algú de les capes baixes, una valoració positiva i d’agraïment pel seu sacrifici.

Com he pogut veure amb lo que he llegit i que us acabo de resumir, tot es igual que avui amb axó de la crisis: els pobres sempre els toca pagar els plats trencats de les classes dominants ..., i pel bé de tots ..., i sense que ningú ni tant sols et digui “¡gracies noi! ... ¡t’estem molt agraïts!”.

JO TAMBE “JA SOC AQUI”

¡Ja torno a ser aquí!, això si..., amb problemes i una mica trossejat. ..¡¡No!!, jo no he tingut cap accident però el meu ordinador sí, i tinc de dir que encara no esta pas "curat".
Entre la mort sobtada d'un amic i la de l'ordinador, si hi sumem un xic de mala-sort amb dos assumptes mes i la salud menys que a mitges de la meva família, dona un total que m'ha "descol·locat" força.
De totes maneres, un pel fora de llocs si que hi estem tots, mireu, entre:
- Millet's.
- Urbanitzacions semi il·legals.
- Banquers que no rasquen.
- Enxufats que “xupen”, (endollats es una altre cosa).
- Els que criden amb mes o menys raó.
- Els polítics que només xarren.
- Les ajudes que no arriben.
- La crisi que aquesta si que no marxa.
- Els impostos que segur que si que arribaran.
- El canvi climàtic que....
-(millor m 'ho callo) ... etc i més etc...
Quasi que val més la pena de fer un descans que no pas de fixar-t-hi massa.
I, que, que hi farem?, doncs si Déu vol: ¡tornem-hi que no ha passat res! i a més a més, jo crec que una vaga des del 22 de març fin avui, sí que es molta vaga, i també tinc més d'una cosa a dir, sempre que, el encara desconegut ordinador nou no em fas-si “¡ puuffff....! ...”

TROBAREM A FALTAR EL TEU SOMRIURE

El nostre bon amic Pere Castany, ens va deixar el passat dia 29 d’abril als seus 45 anys per anar a casa del Pare

Pertanyia a la Fràter de Vic, ja que havia nascut i vivia a Manlleu. I a la casa que aquesta Fraternitat tenia a Tavèrnoles hi va conèixer en Pere Planella de Cornellà de Terri, que hi va anar de visita. En Pere Planella és qui va començar les Colònies de la Fràter a Sant Feliu de Pallerols. I en Pere Castany, que era molt jove, des d'aleshores ja va participar cada any a les colònies de la Fràter gironina, on va conèixer, més tard, la Dolors Feixas de Sant Esteve de Llémena, amb qui es va unir en matrimoni i varen tenir dos fills, la Marta i l'Aniol.

També i després d’un Curset de Cristiandat, va col·laborar amb l’equip del Secretariat i en diferents àrees de treball. Mai va defugir les seves obligacions ciutadanes. També el trobaran a faltar (entre altres) les juntes dels col·legis on estaven escolaritzats els seus fills i, sobretot, on ell treballava de conserge, el Bell Lloc.

Fill extraordinari, pare admirable, espòs fidel i bon amic, a tots ens serà difícil d’oblidar la seva oberta rialla i les seves ganes de fer les seves tasques ben fetes.. Personalment jo, a més a més, el recordo fent teatre a les clausures dels cursets de cap d’any. Tal com he dit, també jo seré un dels molts que el coneixíem que “trobarem a faltar el teu somriure” i que me l’imagino que segueix tenint allà on és ara, entre els àngels.

LA JUANA

La Juana era una dona forta, de caràcter emprenedor i disposada a treballar i fer tot el que calia. Tenia un greu problema de visió, però en la seva quasi superada mig ceguesa, prenia tanta atenció del seu entorn, que a estones i després de comentar el que passava pels voltants i també per no emetre cap judici, afirmava:

- Yo me veo mas sin ver que otras persona con la vista buena - Un dia va ensenyar-me un escrit seu pel noi que feia la “mili”, tot aclarint-me: - Aprendi d’escribir yo sola, ¿que te parece Carlos? ¿s’entiende bien?– i vaig trobar-me amb un escrit fet a llapis, amb la lletra irregular i amb totes les paraules enganxades, sense ni punts ni comes i el meu interior un fort interrogant i que m’ha preocupat tota la vida: “¿com ho ha de fer una persona, quasi cega, per aprendre a llegir ella sola?” des de aquell dia vaig sentir per La Juana una admiració molt mes forta de la que ja sentia.

Va venir de Jaén, casada amb en Juan i fugint de la fam d’Andalusia, varen arribar al costat de casa, al meu poble, amb quatre fills i una forta experiència de dolor i misèria, afegides també amb moltes ganes de tirar endavant.

Érem veïns i es feien estimar, bona gen i honrats, las dos famílies crearem mol bona amistat, però especialment La Juana i la meva mare, a qui ella li va fer mes d’una confidència, que hem recordat al llarg dels anys.

El cas és que en una calorosa tarda d’estiu, tot prenen la fresca a l’aombra del carrer i aprofitant la mica de brisa que quasi feia, es trobaven cosint al seu costat la meva mare i dos veïnes més, comentant la novel·la de torn i rient entre puntada i cosida les gràcies i acudits de La Juana. La Pilar, que anava de camí cap a la plaça i s’hi acabava d’afegir, va afirmar amb to respectuós:

-Jo admiro a La Juana, ja que amb tot lo que ha passat i sempre esta tan alegre,- a lo que ella va contestar amb una veu que encara escolto:

Y, ¿ que curpa tie’n los demás de que yo esté emprenyá?.

– És una pregunta que m’agradaria fer-li a més d’una persona i més d’una vegada, sobretot cada cop que trobo o veig algú queixar-se de qualsevol cosa, que contesta malament fent servir el crit a l’altri per desfogar-se del seu mal humor.

CARLES MONT i PUJADAS (enkarluscrida.blogspot.com)

EL SUSPÈNS DE L’ESTATUT

La mainada sempre enreden, pregunten, molesten i atabalen, però moltes vegades els seus raonaments son d’una lògica indiscutible. Recordem-nos d’aquell rei, que creient-se anar amb el millor vestit del món es passejava pels carrers acompanyat de la seva cort amb roba interior, sense que ningú digues res per no semblar ignorant o foll.
Amb la mainada que deia, la cosa va anar de la següent manera:
- Carles, que diu aquí?
- Que ara tu no saps llegir ?
- Si, mira: Es ...ta ...tut ...de...Ca ...ta ...lu ...nya, ¿qui l’ha fet aquestes lletres?
- Ja venien amb el llibre
- I tan tacat de vermell?
- si
- No ho entenc, jo ho tinc tot mes net i faig una lletra mes maca, ¿eh que si Carles?
- Si nena, però diguem una cosa, ¿eh que pel curs passat, tu ho has aprovat tot?
- ¡¡ Siii!!
- Doncs es quasi segur que a l’Estatut el suspendran.
- No ho entenc.
– Naturalment que no nena, tampoc ho entenia el nen del conte quan va dir- “¡Però si aquest senyor (que era el rei) va pel carrer amb calçotets!”

E L V I O L A D O R

No fa masses dies que me varen enviar un e-mail, amb un encàrrec, “Passa-ho” i una justificació; “...defiende su derecho a exigir que la imagen del asesino de su hija sea vista por todo el mundo.” i una prevenció : “ ... por ti i por todos, enseña su rostro. ¡¡¡Pasalo !!!, basta de impunidad y protección a los delincuentes!!!. Vaig quedar molt preocupat, amb moltes preguntes que crec que tots ens tindríem de fer:
* ¿Quin mon social ha portat a aquest jove a ser violador?
* ¿Com esta la nostra societat d’avui, potenciant els valors contraris al respecta i a la convivència?.
* ¿Perquè es tant important ser el primer, el mes ric o el mes atractiu? en definitiva, ¿es tant important que jo tingui la roba mes blanca que la veïna?.
* Si som una societat tant esportiva com sembla, ¿perquè la gent necessita dopar-se?.
* ¿Quina seguretat tinc de que el “violador” no esta gens penedit?.
* ¿A on son els tècnics, psicòlegs, mestres i demés tècnics que l’havien de rehabilitar?.
* Jo ja no sé si l’economia va tan be, però, ¿en que es gasten els meus impostos?.
* Tots volem la bona justícia, però si la que tenim es compleix i no ens agrada, ¿cal recorre als linxaments de qui creiem culpable?, ¿ja som al Salvatge Oest?.
* Si jo passo l’e-mail a un altre ordinador, ¿no estic fent un delicte?
* Si aquest jove comet una altre violació, ¿en tic jo la culpa per no passar-ho?
* ¿NO SERIA HORA DE COMENSAR A FER QUELCOM EN SERIO?
No espero cap resposta, doncs crec que son del tot inútils, però si tots plegats no ens ho comencem de pensar amb serio i amb visió de futur, seran del tot inútils tots els plantejaments que puguem fer per les generacions futures, tant si son pels d’aquí com pels nou-vinguts.
Carles Mont

ESTA MALALTA LA DEMOCRÀCIA ?

Jo diria que si, no se si té un síndrome gripal o un problema gàstric, i fins segurament pot ésser que tot plegat, ¿que per què? doncs mireu:
→ Que un grup minoritari pugui bloquejar tot el país amb una vaga, amb raó o sense, es un bon mal-de-ventre pels que del problema no en saben res de concret però en pateixen els resultats finals.
→ Quant amb la vaga s’arriba a la mala-llet i a cremar, colpejar i fins i tot matar, es difícil desfer les malifetes que trenquen la convivència, crec que tots plegats patim una greu indigestió de desconfiança i de violència.
→ Si hi ha tanta gana al món, ¿perquè no es flota un avio ven gros i es porten totes les menges que de segur es podriran a on facin falta, ¿o es que ens pensem que si d’altres fan el regim ja en curarem nosaltres?...
→ Si primer vàrem patir esgarrifances per la bombolla del totxo, després vàrem tremolar per manca d’aigua, mes tard no sabien de que fer-ne per massa que en cau, i ara ens falta gasolina, ¡Quin es el polític, ¡Perdo!..., volia dir metge, que curarà aquesta grip?, ¿n’hi haurà prou amb la recepta?
En temps passats, la nostre democràcia també va esta malalta, també tal com ara, en sortien perden els qui no en sabia res. Fins que a les hores ho varen ...(diguem-ne curar?), amb una greu i traumàtica “operació quirúrgica”, i que per cert el “post operatori” va durar 40 anys i encara avui queda molta “sutura” per treure.
Espero que puguem arreglar la nostre actualment malalta democràcia, amb una bona dosis del xarop del sentit comú, que tot i que diuen que es el menys comú dels sentits, a mi m’agradaria que els polítics (¡renoi!, ja m’he tornat equivocar, volia dir “els metges”) que no se’n surtin i no saben que fer-s’hi que agafin el retiro.