L'EXISTENCIA O NO, DE DÉU

El Sr. Stephen Hawking ha declarat que si l'home arribes a saber com s'ha fet la terra, seria com Déu, i que les noves teories sobre la formació del món i de l'univers, no tenen res a veure amb Déu. De fet no he llegit massa d'aquest senyor que també es minusvàlid (i força més que jo), però com quasi totes les persones que es fiquen en una feina (la del teòleg) que no es la seva, ha fotut la pota al vell mig de la galleda.
Quant la meva mare fa l'escudella i carn d'olla, després de posar-hi l'olla amb l'aigua als fogons; d'encendre el seu "bing bang" corresponent al gas i ja crema; de posar-hi les patates ..., l'os de pernil..., les pastanagues ..., la pilota ...,etc. i tots els altres ingredient que toquen i quant toquen, si deixa la cuina i jo hi entro, només veig com l'escudella "es fa sola". No hi entenc res de cuina, però segur que ven bé sola, la carn d'olla no ho està pas, tot i el que digui el meu admirat Mr Hawking.
Ens cal a tots un xic d'humilitat per ser més feliços, doncs quant l'home és inflat pels seus èxits i prescindeix del Creador, ja es creu un déu, tal com ja ens va advertir el dimoni-serp en fer menjar als nostres primers pares, d'una poma que ha resultat esser la més cara que s'ha pagat mai.

CARLES MONT

LES CRISSIS DELS ROMANS

Els politics estaven força dividits, més que pel bé de l'estat, era pels interessos personals. Llurs càrrecs s'havien aconseguit untant més d'un bigoti, o llepant més d'un cul. La crisis era general i galopant, els uns es queixaven, però més o menys anaven menjant, al contrari del poble que feia temps que en patia las conseqüències i que es va revoltar amb un lema: "Pa i espectacles". Resulta doncs que les classes baixes, també s'havien convençut dels seus drets i volien fer com els rics, divertir-se i menjar i això era lo que volia dir "pa i espectacles".
Un d'aquells mandataris va tenir una idea: Els cristians en tindrien la culpa, els que fossin rics pagarien i les hisendes estatals creixerien, i un cop pobres, passarien amb els que sempre ho havien estat, a convertir-se amb entrecots de les feres del circ. El cercle quedava ven tancat, el pa dels cristians seria pel poble (¿?) i els cristians també, ara però com a components importants de l'espectacle. Un grapat d'anys i vides innocents més tard, un governador romà convertit al cristianisme, girava la truita i tots els sofriments i vecssacions patides per els uns o els altres ja només era historia.
Ara em trobo que 2010 anys mes tard, uns governants inútils, que no compleixen ni la meitat de lo que han promés, alguns al front de despatxos per tema de parentius, premiats per haver untat bigotis i llepat culs, porten com poden uns departaments que ni tan sols coneixen, votant lleis que quant es giri la truita es canviaran, justificant la seva inutilitat i culpabilitzant-ne a una senyora desconeguda (la Crisi) que igual com passava amb els romans, acabaran pagant els pobres, els jubilats, els malats , els discapacitats, etc.
I també com amb els romans, els nostres estimats i avorrits governants, han trobat el "pa i espectacles" d'avui. Els diaris han de parlar de lo ven parits que soms tots nosaltres amb els campionats de esports, sobretot el mundial de futbol i les formules 1. Que direm del tenis?..., oh!, i la TV en tres dimensions?, i què dels TAV?, o les obres públiques, etc.... Voleu dir que "l'opi del poble", ara no es la moguda amb els mundials de futbol i altres menjades de "coco"?.
I axis, anem passant, donant la culpa a l'altre partit, director o governant, fins el dia que la senyora Crisi es digni deixar-nos en pau i anar a algun lloc que "se l'estimin més". El que no sé és si vindrà algun il·luminat, que ens doni a sang i foc, la seva pau particular amb un grapat d'anys d'ordre públic, amb mà dura i en nom d'una Creuada de cognoms indesxifrables, però això, avui per avui i de moment, només és futurologia.

A Mesomèrica (Centreamèrica, Mèxic i quasi totes les Muntanyes Andines), hi havia abans del descobriment d’Amèrica (a l’any 1492) tres grans pobles, els maies, els asteques i els inques. Sembla ser que eren pobles molt violents i que la guerra era una manera normal de viure. La religió que tenien adorava sobretot a uns deus, encarregats o representats en las forces energètiques, el sol, l’aigua, la mort, les collites, la nit, etc., però aquets deus s’havien sacrificat molt per fer la creació d’una casa (el món) pels seus servidors, els homes, quedant tan esgotats que si no rebien regularment l’aliment de la sang i el cor d’una persona humana, que normalment era un soldat dels altres pobles i ara fet presoner, el món podia finir.

Queda clar que els governants, sacerdots i generals que eren classe dominant amb el seu rei, que naturalment era tot poderós, (un deu vivent), estaven lliures de ser víctimes d’aquest sacrifici. El pobre, que no n’estava pas de alliberat, era el que tenia de salvar als debilitats deus amb la seva sang, i sense queixar-se ..., i procurant que els deus siguin propicis per a tots. M’agradaria saber si mai cap sacerdot o dignatari li va fer a algú de les capes baixes, una valoració positiva i d’agraïment pel seu sacrifici.

Com he pogut veure amb lo que he llegit i que us acabo de resumir, tot es igual que avui amb axó de la crisis: els pobres sempre els toca pagar els plats trencats de les classes dominants ..., i pel bé de tots ..., i sense que ningú ni tant sols et digui “¡gracies noi! ... ¡t’estem molt agraïts!”.

JA SON 4 QUEIXES

25-A, consulta sobre d’independència de Catalunya, amb una abstenció del 80 %. Jo continuo pensant que seria millor allò de “anem poc a poc que tinc pressa”, total ja portem quasi 300 anys axis i encara no se si estem democràticament preparats, i no parlo pas només de les terres catalanes.
BENET XVI es cruelment atacat (i la resta de cristians també) pel tema de la pederàstia, en fi, és la repetició de la historia de la crucifixió de sempre. Tothom te una raó per tenir raó, però el que jo voldria és un pel de serenitat, doncs si el cervell humà no és capaç de curar-se totes les, ja antigues ferides, vinguin de on vinguin, segurament que s’està com una regadora, jo m’estimaria mes el diàleg i l’amor que no pas justícia, que també, o es que ja tenim a la humanitat esquizofrènica perduda?
Sobre la crisis, ja fa temps vaig sentir a un professor mercantil una estranya sentencia, “com mes gros tinguis el deute, mes gran t’has de comprar el cotxe, doncs es tracta de demostrar que no en tens de deutes”. I axis ens va, els que no poden comprar un cotxe gran, van pagant els seus deutes i els de tots els altres.

M’agradaria “SER CIVILITZAT COM EL ANIMALS” però ara, aquesta cançó ja no es canta....

QUE VOL DIR T.D.T.?

Ens preguntem: què deuen voler dir les lletres “TDT” que avui estan tan de moda? , doncs jo hi veig:

TENIR DINERS TANCATS .....Tancats? ... A on? ... Per qui? ... Per que? ..., això es cosa d’especuladors, que els tindran als paradisos fiscals, guanyats qui sap com, i a recuperar quan surtin de la “¿presó?” (si és que hi van), després de la ridícula condemna que han rebut als tribunals de ... ...

TENIM DUES TEMPTACIONS ..... Si, es clar que si, bàsicament i tal com deien al meu poble i també meu pare: la pesseta i la bragueta. I els que es deixen caure en la temptació son la perdició de tothom. Ara caldrà canviar lo de “pesseta” per l’euro, però no rima.

TINDRAN DEU TALONARIS .... Jo diria que es lo mateix d’abans però amb diners, i es que hi ha malalts de feina, per qui treballar es un cel, i arriben a fer màgia amb el temps, vull dir jornades de més de vint-i-quatre hores al dia, etc., Que quant deuen dormir?, i menjar?... ¡Apa!, que no mengen ...? ... si home...!, i que més....?

TINDREM DIES TRISTOS .... Doncs jo crec que sí, i no se si és perquè em faig vell o si es que no veig a la gent, i sobretot els més joves, capaços de renunciar a la opulència de fins ara.

TEORIES DOBLEMENT TONTES .... Son el mal d’avui, la demagògia es una plaga que a molts ja els hi va bé, i no penso pas només amb els politics.

TOTS DUEM TEMPESTES .... I tant que si...!!, l’home és contradicció, i si no es refugia en d’humilitat i el respecta, jo no crec que deixin de passar els TDT’s que he dit fins ara, em tranquil·litza la meva vocació de potenciar un sentiment:

TAMBE DEU T’ESTIMA ..... Es el “TDT” més interessant, i el que m’obliga a:

TENS DONAR TRANQUILITAT .....Es veritat, doncs ja esta bé de tanta malallet d’entrè tots plegats, i cal començar per un mateix ..., i cal començar ja ..., i cal que ho fem tots, doncs ja veieu com esta aquest món només d’obrir qualsevol diari.

UNA GRAN FESTA AL PRAT

Estava parlant amb gent que avui vesteix diferent, semblaven ser de religió i cultura diferents a la cristiana, però en el seu tracte eren amables i després de xerrar una estona varem encetar un tema nou:
- Vosaltres no teniu problemes amb les creus dels cristians?
- ¡No!!, i per què?, si només és el seu símbol d’identitat.
- Doncs al meu país fan una llei amb la que en volen privar a tothom de la seva exposició publica.
- Nosaltres en el passat ho varem intentar, el resultat va ser quasi una guerra civil. Mira, t’ensenyaré una cosa que et sorprendrà.- i tot seguit, va obrir-se davant meu una gran explanada amb molta i molt variada gent, del país i forasters, que feia que tot lo del meu voltant fos una gran festa, tots sentien curiositat de tot, i esperaven respostes per part d’un o altre. El paisatge, de color verd clar, convidava a mirar un lluminós cel blau i a escoltar el continuant i alegre brogit d’una bona convivència.
A un cantó destacava un grup de persones, cantant sota una creu de fusta amb un crucificat, algú del meu costat – “Són els cristians”- va dir-me. Prop dels cantaires, unes altres persones escoltaven respectuoses sota un estendard que lluïa una mitja lluna, -“Aquests són els de religió islàmica i cantaran ells en acabar els d’ara,”- mes enllà altres grups. Un amb una estrella blava de sis puntes, eren els de religió jueva, també n’hi havien de budistes, i d’altres religions que no coneixia.
Em va cridar l’atenció un grup que duia alguns signes de pau, com el d’un colom, una rama d’olivera, una bola del món, o tot junt. L’amic va aclarir-me:
– Aquets són els pacifistes, axó en realitat no es cap religió, però tothom els hi considera degut a la bondat de la seva feina.
Acabat el torn de festa i cançons, començarien dues activitats diferents: Una era la de aprenentatge, tots els del prat es preguntaven coses sobre les religions i cultures dels altres, que aquests contestaven amb ganes i jo diria que amb il·lusió, d’explicar-ho, lo que un cop contestades en generaven d’altres entre tots i en tots els sentits. La gent que no hi participava en prenia apunts, feia fotos, escrivia o gravava en els seus aparells. El meu acompanyant me va aclarir:
– Es l’activitat del coneixement, ja que només et fa por lo que desconeixes i axis ens en curem.
El un altre extrem, es preparaven taules, cadires, cassoles, graelles, foc i sobretot les viandes, devien preparar un dinar de germanor, però ell va aclarir-me:
- No,però també si!! ....mira: Aquets també aprenen, de les seves cuines, costums i rituals, és un coneixement pràctic de les altres religions i cultures, ja que, doncs l’activitat anterior era només teòrica. Nosaltres volem treballar per una convivència respectuosa i integral, Si considerem que només hi ha un Déu, nosaltres sols i a garrotades no el trobarem pas. Ans al contrari, si el busquem en pau segurament que tots en sortirem guanyant, que és de lo que creiem que es tracta, i el que tots esperem. El Déu de veritat només se’ns manifestarà si nosaltres hi posem pau.
- Però, els d’una creença, no es senten ofesos al veure signes d’una altre religió?, ensenyar-los-hi, no és un atac a la llibertat de l’altre?, no seria millor que no n’hi avés enlloc cap signe de cap religió?.
- ¡Mira! ..., aquestes preguntes en són prova de la teva por. A nosaltres ens ofenen els atacs, personals o comunitaris, portar el signe de la teva religió, només és un signe de la teva identitat. Em coaccionaràs en la meva llibertat tan si m’imposes el teu signe religiós, com si em prives de portar el meu o el que jo vull. La verdadera llibertat ve del respecte mutu, o del contrari no és llibertat....és violència ..., és dictadura ..., és guerra ..., és el malestar que porta a plors i amargors ..., vídues i orfes, odi i separacions, desconfiança i terror. La cultura no creix i les pors acompanyades dels tòpics que ens separen sí. Creixen les barreres entre els pobles i fins i tot entre famílies, fent que la democràcia esdevingui poc menys que una llunyana il·lusió de conte de fades.
De sobte: -“que és això?-, se sent una fresa estranya que me sobrepassa, que ha passat...?
I vaig despertar-me ....¡¡ TOT ERA UN SOMNI!!!.... quina desil·lusió ..., el meu món ..., el real ..., el que m’envolta cada dia: ... ¡era mol diferent!. Amb un nus a la gola i els ulls humits pel desengany, m’afanyo a tancar la campana del despertador ..., quina ràbia ... ¡només era un somni!.
CARLES MONT