UNA ARTISTA DE 7 ANYS

La meva família estava parlant amb la família del meu company, i tots plegats estaven molt distrets, menys jo que escoltava i una nena que amb molt de respecte ens anava mirant a tots.
-Hola..!!, com te dius tu?-
-Jo Aïna, i tu?.
Jo Carles, i, tu quants anys tens?.
-En tinc set.
-Ho, i molt macos que son !, axis tu ja vas al col·legi?.
-Si.
-Escolta, me tindries de dir, que es lo que t'agrada més d'anar a escola i que no sigui el pati?.
-Dibuixar ...! -contesta molt decidida.
-I que ho fa amb molta trassa -Era l'avia, que sempre està en compte i m'ho deia amb molta satisfacció, com es normal.
-Axis en saps molt de dibuixar?.
-Mmm....si.
-I que t'agrada més de dibuixar?, a veure si em surts una gran artista i jo puc presumir de ser amic teu, perquè tu i jo ja som amics?, oi?.
-Si.., i quant torni a veure't, te'n portaré un...!!
-I serà mol maco?.
-Siii !!, ja ho veuràs.-Unes setmanes més tard i entremig un grup de persones que entraven per veure a en Pitu, em surt una nena, i me posa a les mans un dibuix.
-Que es això?
-Mira, uns xais.
-Ho, que macos que son, i tu també ho ets molt. Hi has posat unes flors..., i els xais criden, beee... beee... ,saps que faré? els hi diré que me'l clavin al suro, axis veient-lo pensaré amb tu.
- A...!, "bueno".
-I quan me'n vagi a casa, me'l emportaré per clavar-lo al darrera la porta de la meva habitació. Axis tindre un record d'una dibuixant-te mol maca, moltes gracies i m'agrada molt.

EL PERQUÈ DEL MEU SILENCI

Un "despiste" va portar-me a una caiguda, amb tota la serenata de telefonades, ambulàncies, urgències, per acabar amb una operació, després la recuperació prop de l'Hospital, i ara la rehabilitació a casa i ja en parlarem de lo que durarà, doncs un, ja te més de 18 anys.
Un refrany hindú diu: "La salut es una corona que nomes es veu des del llit", I després de quasi 3 mesos d'hospital entre l'operació i la recuperació, més els d'ara amb la rehabilitació a casa, os ho ven asseguro que es veritat i ja molta gent m'ha sentir dir allò de: "Que bé que s'està, quant s'està bé".
Durant quasi 3 mesos, aquest va esser el meu (mireu-vos bé la foto) paisatge normal i el que jo veia unes 18 o 20 hores al dia.
...De primer, una televisió, que ningú sabia de qui era i que no funcionava amb res, ¡en fi ...!, que sempre apagada, nomes era bona per veure-la com a moble. Realment "es veia la TV".
... Un panell de suro, per clavar-hi les notes dels metges. Ja hi havia d'abans una estampa de la Mare de Deu de Montserrat, que algú li va deixar per mi. Mes tard m'hi enganxaven un dibuix de l'Aïna, que es una jova artista molt maca, i la palma del Diumenge de Rams, que em recordava que havent començant més aviat el meu via crucis particular, ja m'arribaria l'esperança de la Resurrecció, i perquè no, diguem-ne, també de l'alta.
...Pel damunt del "mobleTV", hi havia un llarg florescent, (que en realitat n'eren 2), que creuats amb la guia de la cortina, que pretenia separar-me (a vegades no ho aconseguia pas del tot) del meu company, i que posant-hi força fantasia, s'assemblava a com a un vaixell de vela que navegava pels mars de la meva imaginació, axó quant no eren els mars de la meva foscor, en las nits d'insomni i d'altres entrebancs.
... Una petita aranyeta corria pel sostre, lliure, irretratable, treballadora, semblava jugar a cuit i amagat. No la vaig denunciar mai, ans al contrari, a mi des del llit: ¡¡¡l'enveja qu'em feia....!!!

carles mont