LA JUANA

La Juana era una dona forta, de caràcter emprenedor i disposada a treballar i fer tot el que calia. Tenia un greu problema de visió, però en la seva quasi superada mig ceguesa, prenia tanta atenció del seu entorn, que a estones i després de comentar el que passava pels voltants i també per no emetre cap judici, afirmava:

- Yo me veo mas sin ver que otras persona con la vista buena - Un dia va ensenyar-me un escrit seu pel noi que feia la “mili”, tot aclarint-me: - Aprendi d’escribir yo sola, ¿que te parece Carlos? ¿s’entiende bien?– i vaig trobar-me amb un escrit fet a llapis, amb la lletra irregular i amb totes les paraules enganxades, sense ni punts ni comes i el meu interior un fort interrogant i que m’ha preocupat tota la vida: “¿com ho ha de fer una persona, quasi cega, per aprendre a llegir ella sola?” des de aquell dia vaig sentir per La Juana una admiració molt mes forta de la que ja sentia.

Va venir de Jaén, casada amb en Juan i fugint de la fam d’Andalusia, varen arribar al costat de casa, al meu poble, amb quatre fills i una forta experiència de dolor i misèria, afegides també amb moltes ganes de tirar endavant.

Érem veïns i es feien estimar, bona gen i honrats, las dos famílies crearem mol bona amistat, però especialment La Juana i la meva mare, a qui ella li va fer mes d’una confidència, que hem recordat al llarg dels anys.

El cas és que en una calorosa tarda d’estiu, tot prenen la fresca a l’aombra del carrer i aprofitant la mica de brisa que quasi feia, es trobaven cosint al seu costat la meva mare i dos veïnes més, comentant la novel·la de torn i rient entre puntada i cosida les gràcies i acudits de La Juana. La Pilar, que anava de camí cap a la plaça i s’hi acabava d’afegir, va afirmar amb to respectuós:

-Jo admiro a La Juana, ja que amb tot lo que ha passat i sempre esta tan alegre,- a lo que ella va contestar amb una veu que encara escolto:

Y, ¿ que curpa tie’n los demás de que yo esté emprenyá?.

– És una pregunta que m’agradaria fer-li a més d’una persona i més d’una vegada, sobretot cada cop que trobo o veig algú queixar-se de qualsevol cosa, que contesta malament fent servir el crit a l’altri per desfogar-se del seu mal humor.

CARLES MONT i PUJADAS (enkarluscrida.blogspot.com)

UNA BARRERA DE MENYS

Era el dia 12 d’octubre del 2007, anant a la Caixa de Catalunya vaig fer una volta de campana, al intentar pujar una rampa que s’havia escapat dels controls normals de l’ajuntament.
Ja feta la visita sanitària i després de que gràcies a Déu no passes res greu, algunes persones varen aconsellar-me de fer uns suggeriments o denuncies, segons com es vulgui entendre.
¡ Ja ha arribar l’hora de las inauguracions !, d’una manera modesta i sense premsa ni autoritats, al mati del dia 16 del present mes d’octubre, vàrem poder fer aquestes fotografies, que voldrien ser la prova d’una feina ben feta.
No cal dir que també podria ser una feina millor, sobretot si l’edifici en qüestió no tingues una estructura tan vital al sota dels escalons de l’entrada, però això ja son figues d’un altre paner.
Mentre tant, els minusvàlids, discapacitats, coixos o com ens ho vulgueu dir, ja tenim una caixa més per anar.
Gràcies a Caixa Catalunya i a tots els que hi han fet quelcom.
CARLES MONT

EL SUSPÈNS DE L’ESTATUT

La mainada sempre enreden, pregunten, molesten i atabalen, però moltes vegades els seus raonaments son d’una lògica indiscutible. Recordem-nos d’aquell rei, que creient-se anar amb el millor vestit del món es passejava pels carrers acompanyat de la seva cort amb roba interior, sense que ningú digues res per no semblar ignorant o foll.
Amb la mainada que deia, la cosa va anar de la següent manera:
- Carles, que diu aquí?
- Que ara tu no saps llegir ?
- Si, mira: Es ...ta ...tut ...de...Ca ...ta ...lu ...nya, ¿qui l’ha fet aquestes lletres?
- Ja venien amb el llibre
- I tan tacat de vermell?
- si
- No ho entenc, jo ho tinc tot mes net i faig una lletra mes maca, ¿eh que si Carles?
- Si nena, però diguem una cosa, ¿eh que pel curs passat, tu ho has aprovat tot?
- ¡¡ Siii!!
- Doncs es quasi segur que a l’Estatut el suspendran.
- No ho entenc.
– Naturalment que no nena, tampoc ho entenia el nen del conte quan va dir- “¡Però si aquest senyor (que era el rei) va pel carrer amb calçotets!”

ELS AMICS DE LA SRA DEMOCRACIA

Després de “ESTA MALALTA LA DEMOCRACIA? del 11-6 passat, m’he decidit anar fent una llista dels mes o menys amics que té la Sra. Democràcia i que poden ser mes o menys desinteressats, (això es un dir). I pensant en allò de: “El bon companyó es a l’hospital i a la presó” m’han acabat surtin aquests tres d’entre una molt variada fauna::

L’ESPERANÇA es la que sempre l’espera quant (com el juny passat), segueix malalta o no hi es ven be tota. Sol acompanyar als menys afavorits i per la majoria dels qui la mantenim, la existència d’una democràcia justa acaba essent una esperança inútil.

LA SOLETAT: es la que sent el polític honrat i cabal, el que només promet quant ho pot prometre. Jo crec que la democràcia de veritat, esta mes sola que la una, surt poc als diaris i sobretot es poc estimada pels seus mandataris, que molt aviat es busquen “amics”.

LA VICTORIA es una cosa estranya en les democràcies que conec, tothom guanya, tots estan satisfets dels resultats de les eleccions i mai quadren les matemàtiques dels sondeigs..., del PIB..., i no se quantes coses mes, no saben de la crisis i quan la coneixen es sempre culpa de l’altre, que si no governa també es per culpa de ....¿? .....

( continuarà, ...com ho fan les novel·les de la TV).

E L V I O L A D O R

No fa masses dies que me varen enviar un e-mail, amb un encàrrec, “Passa-ho” i una justificació; “...defiende su derecho a exigir que la imagen del asesino de su hija sea vista por todo el mundo.” i una prevenció : “ ... por ti i por todos, enseña su rostro. ¡¡¡Pasalo !!!, basta de impunidad y protección a los delincuentes!!!. Vaig quedar molt preocupat, amb moltes preguntes que crec que tots ens tindríem de fer:
* ¿Quin mon social ha portat a aquest jove a ser violador?
* ¿Com esta la nostra societat d’avui, potenciant els valors contraris al respecta i a la convivència?.
* ¿Perquè es tant important ser el primer, el mes ric o el mes atractiu? en definitiva, ¿es tant important que jo tingui la roba mes blanca que la veïna?.
* Si som una societat tant esportiva com sembla, ¿perquè la gent necessita dopar-se?.
* ¿Quina seguretat tinc de que el “violador” no esta gens penedit?.
* ¿A on son els tècnics, psicòlegs, mestres i demés tècnics que l’havien de rehabilitar?.
* Jo ja no sé si l’economia va tan be, però, ¿en que es gasten els meus impostos?.
* Tots volem la bona justícia, però si la que tenim es compleix i no ens agrada, ¿cal recorre als linxaments de qui creiem culpable?, ¿ja som al Salvatge Oest?.
* Si jo passo l’e-mail a un altre ordinador, ¿no estic fent un delicte?
* Si aquest jove comet una altre violació, ¿en tic jo la culpa per no passar-ho?
* ¿NO SERIA HORA DE COMENSAR A FER QUELCOM EN SERIO?
No espero cap resposta, doncs crec que son del tot inútils, però si tots plegats no ens ho comencem de pensar amb serio i amb visió de futur, seran del tot inútils tots els plantejaments que puguem fer per les generacions futures, tant si son pels d’aquí com pels nou-vinguts.
Carles Mont

RUMM .... RUUMMM .........

Abans d’ahir un infant, parlant amb aquell idioma que només entenen les mares, em va treure del meu absorbiment, i encara mes quant una veu de dona jove li va respondre :

- “No, les motos no fan GUAU, GUAU, fan: RUUMM, RUUMM”
Vaig pensar que seria magnífic que les maquines canviessin la fressa pel cridar d’alguns animals, ¡Es clar que si!, ¿quin problema hi hauria en que una moto fes “guau-guau" i que el meu cotxe sones com una cadernera?.
Tot recordant el comentari de la meva neboda al explicar-li fonèticament els retrucs d’una determinada cançó que havia sentit per radio i als que ella me va respondre:
-“¡Ah si!, es musica maquina, ¡molt bona!”- m'he decidit que cal demanar que:
→ Totes les motos a partir d’ara facin “Gua-Guau”
→ Les motos petites de 49 c.c, “miau”
→ Tothom que vulgui, canviarà la fresa del seu cotxe per la musica que mes li agradi, (tot i que alguns ja fa temps que ho estan fent )
→ Totes les fresses de fabriques i tallers tindran de sonar com la musica de:
- Vals si son tallers de cotxes
- Sardana si es tracta de trens i transports públics, Bus, etc.
- Les fabriques, amb les simfonies de Mozart, Bach, Bettoven etc.
- Can Gregòria si la fressa es de bancs, caixes, hisenda o cobradors.
- Opera i /o sarsuela pels avions.
- etc. ... ... etc. .... Que en penseu? ¿seria o no un canvi d’ambient? Així s’ho pensa en Karlus

JA COMENCEM AMB L’AVE

El dia 7 de juny d’aquest any 2008, vaig assistir a la meva primera reunió pel tren AVE a Girona. Entre altres coses ens varen ensenyar els dibuixos de la sortida d’emergència amb un aclariment:
-“Com que te menys de 30 metres d’altura, només s’hi posarà una escala d’obra per sortir, ja que no s’hi pot posar ascensor” – vaig quedar acollonit, la meva pregunta va ser:
-“I, en cas d’incendi, per exemple, ¿com ho fem per sortir els minusvalids?, ¿Cal fer testament cada vegada que volem agafar el tren?”... Les cares de sorpresa dels que presentaven el tema es va expressar amb un “¡Ah! doncs té raó”, i es que, ... no hi havia pensat?
Quant en vaig parlar amb el President de MIFAS, la resposta va quedar molt clara: -“Es que en cas de catàstrofe, els minusvalids han de ésser els últims en ser rescatats. Es per no fer un tap de persones a la sortida, lo que vol dir mes morts. I a mes l’evacuació ha de fer-se manualment i en horitzontal”.
Després de refer-me de l’espant de veurem a l’interior del tren, a 25 metres sota terra, amb foc i/o fum, i tal com deia la cançó: “Y, los bomberos ¿donde estan...?” Ara que hi han tants invents que solucionen tants problemes i donen tantes seguretats, i que com diu Don Hilarión de la zarzuela, en una altre cançó: “Hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad”. ¿Com es possible que no s’hagi inventat alguna cosa mes efectiva, o al menys més tranquil·litzadora?
Per un altre costat, cal veure que una estació sota terra, amb trens de totes mides, autobusos i un munt de gent normal i corrent que per un o altre motiu han de viatjar, ( i que quasi sempre son de dos classes de viatgers, els que ho fan periòdicament, i els que son de temporada) . ¿Algú s’imagina lo llaminer que tot això pot ser pels terroristes?, naturalment que hem de suposar que les nostres policies ho faran tot molt bé i que tindran temps d’evitar-ho, però per si de cas, i mira que me sap molt de greu pel canvi climàtic, però a mi me continua agradant mes el cotxe.

CARLES MONT

ESTA MALALTA LA DEMOCRÀCIA ?

Jo diria que si, no se si té un síndrome gripal o un problema gàstric, i fins segurament pot ésser que tot plegat, ¿que per què? doncs mireu:
→ Que un grup minoritari pugui bloquejar tot el país amb una vaga, amb raó o sense, es un bon mal-de-ventre pels que del problema no en saben res de concret però en pateixen els resultats finals.
→ Quant amb la vaga s’arriba a la mala-llet i a cremar, colpejar i fins i tot matar, es difícil desfer les malifetes que trenquen la convivència, crec que tots plegats patim una greu indigestió de desconfiança i de violència.
→ Si hi ha tanta gana al món, ¿perquè no es flota un avio ven gros i es porten totes les menges que de segur es podriran a on facin falta, ¿o es que ens pensem que si d’altres fan el regim ja en curarem nosaltres?...
→ Si primer vàrem patir esgarrifances per la bombolla del totxo, després vàrem tremolar per manca d’aigua, mes tard no sabien de que fer-ne per massa que en cau, i ara ens falta gasolina, ¡Quin es el polític, ¡Perdo!..., volia dir metge, que curarà aquesta grip?, ¿n’hi haurà prou amb la recepta?
En temps passats, la nostre democràcia també va esta malalta, també tal com ara, en sortien perden els qui no en sabia res. Fins que a les hores ho varen ...(diguem-ne curar?), amb una greu i traumàtica “operació quirúrgica”, i que per cert el “post operatori” va durar 40 anys i encara avui queda molta “sutura” per treure.
Espero que puguem arreglar la nostre actualment malalta democràcia, amb una bona dosis del xarop del sentit comú, que tot i que diuen que es el menys comú dels sentits, a mi m’agradaria que els polítics (¡renoi!, ja m’he tornat equivocar, volia dir “els metges”) que no se’n surtin i no saben que fer-s’hi que agafin el retiro.

DON MANUEL SANTIAGO

Quant me trobava al “INSTITUTO NACIONAL DE REEDCACION DE INVALIDOS” (que encara conserva el mateix nom) a Madrid, hi tenia un professor de dibuix, Don Manuel. Caminava amb dos crosses i sempre me va semblar molt mes un amic que m’ensenyava dibuix que no pas un mestre simpàtic.
Passats els anys, jo ja retirat hi vaig començar a pensar “¿Que se’n deu haver fet....? i axis ... de cop ...,: un bon dia i per internet, el vaig acabar localitzant. No varen ser bones noticies, la seva esposa m’explicava:
- Ja no coneix a ningú, ni a les seves filles ni a mi, te Alzheimer- Vaig quedar glaçat. Al dir-li lo mol que ho sentia, els bons records que en tenia d’ell i després d’una conversa que mai crec que pugui oblidar, va dir-me:
- El millor homenatge que se’l hi por fer es veure lo que a casa tenim de la seva obra i que hem penjat a internet, la seva adreça es :
www.manuelsantiagomorato.es.
M’agradaria saber que aquesta maleïda malaltia es cura ..., que “Don Manuel” torna a pintar..., i a dir les seves divertides ocurrències ... i a ensenyar als seus alumnes discapacitats que la bellesa es per tothom. Però també m’agradaria que a qui li agradi la pintura, faci una volta per el seu museu virtual.
KARLUS

UN MON MINUSVALID?

Com que m’agrada l’historia, aquí van unes quantes curiositats:
En Wamba era un rei de l’Espanya visigòtica, que no va morir com a rei ja que un seu parent, que també volia governar, per no matar-lo el va adormi, i després de tallar-li els cabells i la barba al zero, com que l’aspecte del rei ja no semblava el de un home (els homes de aleshores havien de ser molt peluts o no eren ven be homes) el van retirar a un convent pensant-se que havia quedat calb.

En l’Europa de l’edat mitjana, els senyors del castells, posaven al seu servei com a pallassos (bufons) als geperuts o d’aparença grotesca, als qui per si no ho eren prou, se’ls hi feien les operacions corresponents perquè sempre sembles que reien.

El rei Carlemany de França, que alguna cosa va tenir que veure amb l’historia de Girona, no va voler que el primer fill fos el seu hereu de la corona, perquè era...¡geperut!.

I per acabar, quasi tots sabem que a la nostre família real, 2 fills dels 7 que va tenir el Rei Alfonso XIII que son a la vegada oncles del nostre Rei, eren apartats de la línia successora a l’any 1933, Ja que Alfons (Alfonso Pio Cristino Eduardo ) tenia hemofília i el seu germà Jaume (Jaime Leopoldo Isabelino Enrique ) que el seguia, en era sord de naixement (lo que fins fa poc en dèiem “sord-mut”).

I es que el cos humà ha sigut motiu d’atencions a vegades exagerades i fins i tot religioses en algunes cultures de la raça humana, com passava a l’antiga Grècia a on els guanyadors de les olimpíades passaven a ser quasi deus. Avui dia per adobar-ho, jo he sentit últimament en TV i diaris, desgraciades noticies i greus fallades mediques degudes a les operacions i tractaments que tenen que veure en l’estètica.

Però quan el físic no es massa bo i la salut va com pot, i tot i que avui tenim mútues i segurs que t’ajuden a viure, als malalts i minusvalids, lo que ara en diem discapacitats, som els grans oblidats d’aquesta pretesa “raça de guapos” en el que a tots ens cal tenir un cos de cinema. Tots els que no ho som i hem petit o petim el rebuig, la soledat i la depressió, sabem que només ens entenen els qui d’una manera o altre ens coneixen vivint directament lo mateix que nosaltres..

Pensant-ho be jo me pregunto: ¿no creieu que avui la nostra responsabilitat es ensenyar a aquesta humanitat fins ara tant opulenta i rica, que si no ens fem tots una mica mes iguals no anem be?, Aquest món ple de gana, de por, de contaminació i de vuit-centes “malalties” mes, ¿no el veieu una mica minusvalid i discapacitat?

i... ¿ QUI POT ENTENDRE I AJUDAR A UN DISCAPACITAT
MES BE I MILLOR QUE UN ALTRE MINUSVALID.... ?

Estic convençut de que podrem superar en bona mida una part important dels nostres problemes el dia: amb que l’ajuda dels amics ens hi enfrontem de cara, amb sinceritat i valentia. De la mateixa manera, i per que la humanitat trobi la pau i el goig de viure, també s’ha d’encarar als problemes sense pors ni interessos.

I de la mateixa manera que nosaltres amb el nostre esperit de fraternitat, ajudem i compartim amb els nostres companys, també tenim d’ajudar a aquesta societat tant i tant “fotuda”, en la mida de les nostres forces ho permetin i l’ajut de Deu, a que se “rehabiliti” i s’acabi curant, es el talen que Déu en ha donat ...HO TENIM CLAR O NO?.

Sant Narcís de Girona a vint-i-quatre de Maig del 2008 Carles Mont