Un "despiste" va portar-me a una caiguda, amb tota la serenata de telefonades, ambulàncies, urgències, per acabar amb una operació, després la recuperació prop de l'Hospital, i ara la rehabilitació a casa i ja en parlarem de lo que durarà, doncs un, ja te més de 18 anys.
Un refrany hindú diu: "La salut es una corona que nomes es veu des del llit", I després de quasi 3 mesos d'hospital entre l'operació i la recuperació, més els d'ara amb la rehabilitació a casa, os ho ven asseguro que es veritat i ja molta gent m'ha sentir dir allò de: "Que bé que s'està, quant s'està bé".
Durant quasi 3 mesos, aquest va esser el meu (mireu-vos bé la foto) paisatge normal i el que jo veia unes 18 o 20 hores al dia.
...De primer, una televisió, que ningú sabia de qui era i que no funcionava amb res, ¡en fi ...!, que sempre apagada, nomes era bona per veure-la com a moble. Realment "es veia la TV".
... Un panell de suro, per clavar-hi les notes dels metges. Ja hi havia d'abans una estampa de la Mare de Deu de Montserrat, que algú li va deixar per mi. Mes tard m'hi enganxaven un dibuix de l'Aïna, que es una jova artista molt maca, i la palma del Diumenge de Rams, que em recordava que havent començant més aviat el meu via crucis particular, ja m'arribaria l'esperança de la Resurrecció, i perquè no, diguem-ne, també de l'alta.
...Pel damunt del "mobleTV", hi havia un llarg florescent, (que en realitat n'eren 2), que creuats amb la guia de la cortina, que pretenia separar-me (a vegades no ho aconseguia pas del tot) del meu company, i que posant-hi força fantasia, s'assemblava a com a un vaixell de vela que navegava pels mars de la meva imaginació, axó quant no eren els mars de la meva foscor, en las nits d'insomni i d'altres entrebancs.
... Una petita aranyeta corria pel sostre, lliure, irretratable, treballadora, semblava jugar a cuit i amagat. No la vaig denunciar mai, ans al contrari, a mi des del llit: ¡¡¡l'enveja qu'em feia....!!!
Un refrany hindú diu: "La salut es una corona que nomes es veu des del llit", I després de quasi 3 mesos d'hospital entre l'operació i la recuperació, més els d'ara amb la rehabilitació a casa, os ho ven asseguro que es veritat i ja molta gent m'ha sentir dir allò de: "Que bé que s'està, quant s'està bé".
Durant quasi 3 mesos, aquest va esser el meu (mireu-vos bé la foto) paisatge normal i el que jo veia unes 18 o 20 hores al dia.
...De primer, una televisió, que ningú sabia de qui era i que no funcionava amb res, ¡en fi ...!, que sempre apagada, nomes era bona per veure-la com a moble. Realment "es veia la TV".
... Un panell de suro, per clavar-hi les notes dels metges. Ja hi havia d'abans una estampa de la Mare de Deu de Montserrat, que algú li va deixar per mi. Mes tard m'hi enganxaven un dibuix de l'Aïna, que es una jova artista molt maca, i la palma del Diumenge de Rams, que em recordava que havent començant més aviat el meu via crucis particular, ja m'arribaria l'esperança de la Resurrecció, i perquè no, diguem-ne, també de l'alta.
...Pel damunt del "mobleTV", hi havia un llarg florescent, (que en realitat n'eren 2), que creuats amb la guia de la cortina, que pretenia separar-me (a vegades no ho aconseguia pas del tot) del meu company, i que posant-hi força fantasia, s'assemblava a com a un vaixell de vela que navegava pels mars de la meva imaginació, axó quant no eren els mars de la meva foscor, en las nits d'insomni i d'altres entrebancs.
... Una petita aranyeta corria pel sostre, lliure, irretratable, treballadora, semblava jugar a cuit i amagat. No la vaig denunciar mai, ans al contrari, a mi des del llit: ¡¡¡l'enveja qu'em feia....!!!
carles mont
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada