A Mesomèrica (Centreamèrica, Mèxic i quasi totes les Muntanyes Andines), hi havia abans del descobriment d’Amèrica (a l’any 1492) tres grans pobles, els maies, els asteques i els inques. Sembla ser que eren pobles molt violents i que la guerra era una manera normal de viure. La religió que tenien adorava sobretot a uns deus, encarregats o representats en las forces energètiques, el sol, l’aigua, la mort, les collites, la nit, etc., però aquets deus s’havien sacrificat molt per fer la creació d’una casa (el món) pels seus servidors, els homes, quedant tan esgotats que si no rebien regularment l’aliment de la sang i el cor d’una persona humana, que normalment era un soldat dels altres pobles i ara fet presoner, el món podia finir.

Queda clar que els governants, sacerdots i generals que eren classe dominant amb el seu rei, que naturalment era tot poderós, (un deu vivent), estaven lliures de ser víctimes d’aquest sacrifici. El pobre, que no n’estava pas de alliberat, era el que tenia de salvar als debilitats deus amb la seva sang, i sense queixar-se ..., i procurant que els deus siguin propicis per a tots. M’agradaria saber si mai cap sacerdot o dignatari li va fer a algú de les capes baixes, una valoració positiva i d’agraïment pel seu sacrifici.

Com he pogut veure amb lo que he llegit i que us acabo de resumir, tot es igual que avui amb axó de la crisis: els pobres sempre els toca pagar els plats trencats de les classes dominants ..., i pel bé de tots ..., i sense que ningú ni tant sols et digui “¡gracies noi! ... ¡t’estem molt agraïts!”.