CRISIS DE VALORS O ELS MALS AIRES D'OLOT

-Carles, Quina malallet a Olot, últimament, eh?
-Perquè?, que vols dir?
-Si home, lo de la Caritat,el mal air d'aquell aquell zelador que es dedicava a matar als avis
-Mira, això es la prova de lo malament que esta la societat. S'han perdut els valors de la vida i nomes vals lo que es pot pagar, per tant: ets jove?, pots gasta i produir?, tu tens dret a ser feliç!. Tu nomes gastes?, no ets feliç!, i si et morts, tots hi sortirem guanyant, fins i tot tu mateix.
-Ostres!!
-Olot es una ciutat petita, senzilla i amable, que si algú pel carrer s'imagina que el necessites corra a oferir-se, i a la que normalment mai passa res de greu. Saps tu per casualitat els assassinats que hi han cada dia a Paris? i a Londres?,o a Roma?, i a Nova York?, i a ningú se li acut de dir que cap d'elles te "mal aire", revén miles de turistas que en tornen maravellats
- També algú en déu venir malcontent de tant en tant
-Si, però al davant dels milers de visitants, el tant per cent es molt baix
-Però..., per que passen aquestes coses ?
-Ja n'he parlat altres vegades, mira: a l'antigor els homes incapacitats de produir lo que gastaven eren eliminats. Doncs avui estem igual, i això passa per que s'està perdent el sentit de família, el de comunitat jo diria que esta quasi acabat, i el d'equip moltes vegades funciona per temporades, com a l'espot. Fixat que cada dia els homes van més solitaris, escoltant la seva musica pels auriculars, vivint cada u al seu món i passant-ne molt amplament de si el veí necessita o no de la nostra ajuda. A les grans ciutats els que cauen als carrers, moltes vegades s'han de aixecar ells sols. Un vell xaruc i tremolors ens espanta, un jove ven plantat ens crida l'atenció i serà de més ven veure i ajudar.
-Això es egoisme.
-Segurament, ara recordo que en fer saber la mort d'un amic a un altre, va contestar-me: "Carles, noticies d'aquestes no me les donis mai més". Es un fet aïllat, però es un botó de mostra del que et dic.
-I axó, que te que veure amb el mal aire que hi ha a Olot?
- Es la prova que la deshumanització arriba ja als llocs petits. Quant una persona no te els ideals massa clars, i es creu que la felicitat consisteix en ser jove, tenir salut i peles, en trobar-se en un cas contrari es pot plantejar que hi pot fer, si per ell la vida no te cap transcendència, la millor ajuda a donar es la dels antics, "eliminem-lo i encara li farem un favor". Sempre que des de afora de l'Església es parla de eutanàsia o de mort digne, jo entenc que es parla de eliminar-me, ja que no soc productiu i .... bé..., i aquestes coses ....
-Caray, Carles, no te posis tan trit, que això no va pas per tu....
- ¡Que no!, mira, una nació culta i amb científics de renom com era l'Alemanya d'abans del 1945, va caure en l'ideològica de la producció i en Hitler va firmar lleis que varen portar a milers de minusvàlids, físics i sobretot mentals, a les càmeres de gas, acompanyant a jueus, gais, gitanos, i no se quants més.
-Home, això era abans, però ara tenim més cultura i sabem més coses.
-Si!, i més que abans, però mira! si despreciem a aquells que per nosaltres no tenen valor, estem fent com el zelador i quant desitgem la mort de qui no se sent a vida amb dignitat, també, la nostra feina tindria de ser trobar un punt d'alegria i de ganes per encomanar-los a l'avi o malalt que anem a veure. Els cristians ho tenim més fàcil ja que esperem una altre vida en la que tot es joia, però si no ens creiem lo de l'eternitat, quin consol serem capaços de donar?, si la nostra vida només es de plaer i no hi posem cap transcendència, com ho hem de fer per animar a aquella velleta, que no pot fer res més que agafar manies, depressions i desitjar-se la mort?, que li pot dir un noi, que te tota la salut, al seu amic que acaba de quedar minusvàlid per un accident?, que li dius a un marit que acaba de perdre la dona i Déu encara no li dona cap resposta? , i.........
-Calma't noi!, que t'estàs posant nerviós?
-Doncs si !, per que tenim molta feina i sembla que ens dormim a la palla. Si no hi comencem a posar-hi remei, al darrera d'aquesta crisis en vindrà una altre, i la següent, i la que segueix..... fins acabar en una revolució i que si repasses l'historia veuràs com s'acaben. De moment ja tenim els primers problemes de racisme i xenofòbia, problemes als que els nostres inútils politics no saben ni com afrontar, més aviat sembla que se'n aprofitin.
-Que estàs emprenyat?
-Home, quan escoltes las noticies nomes sents desgracies que s'escolten amb gran indiferència. Si mai he de sortir jo a les noticies per malament, m'agradaria que algú m'animes i em portes alegria, no pas un got de verí. Tinc entès que a Holanda, els jubilats ja no van al metge, doncs li pot provocar l'eutanàsia sense preguntar-li res, no se si es veritat, però per si de cas, no tinc cap ganes d'anar a Holanda, a Olot si, i que sigui per molt anys.

L'EXISTENCIA O NO, DE DÉU

El Sr. Stephen Hawking ha declarat que si l'home arribes a saber com s'ha fet la terra, seria com Déu, i que les noves teories sobre la formació del món i de l'univers, no tenen res a veure amb Déu. De fet no he llegit massa d'aquest senyor que també es minusvàlid (i força més que jo), però com quasi totes les persones que es fiquen en una feina (la del teòleg) que no es la seva, ha fotut la pota al vell mig de la galleda.
Quant la meva mare fa l'escudella i carn d'olla, després de posar-hi l'olla amb l'aigua als fogons; d'encendre el seu "bing bang" corresponent al gas i ja crema; de posar-hi les patates ..., l'os de pernil..., les pastanagues ..., la pilota ...,etc. i tots els altres ingredient que toquen i quant toquen, si deixa la cuina i jo hi entro, només veig com l'escudella "es fa sola". No hi entenc res de cuina, però segur que ven bé sola, la carn d'olla no ho està pas, tot i el que digui el meu admirat Mr Hawking.
Ens cal a tots un xic d'humilitat per ser més feliços, doncs quant l'home és inflat pels seus èxits i prescindeix del Creador, ja es creu un déu, tal com ja ens va advertir el dimoni-serp en fer menjar als nostres primers pares, d'una poma que ha resultat esser la més cara que s'ha pagat mai.

CARLES MONT

TROBAREM A FALTAR EL TEU SOMRIURE

El nostre bon amic Pere Castany, ens va deixar el passat dia 29 d’abril als seus 45 anys per anar a casa del Pare

Pertanyia a la Fràter de Vic, ja que havia nascut i vivia a Manlleu. I a la casa que aquesta Fraternitat tenia a Tavèrnoles hi va conèixer en Pere Planella de Cornellà de Terri, que hi va anar de visita. En Pere Planella és qui va començar les Colònies de la Fràter a Sant Feliu de Pallerols. I en Pere Castany, que era molt jove, des d'aleshores ja va participar cada any a les colònies de la Fràter gironina, on va conèixer, més tard, la Dolors Feixas de Sant Esteve de Llémena, amb qui es va unir en matrimoni i varen tenir dos fills, la Marta i l'Aniol.

També i després d’un Curset de Cristiandat, va col·laborar amb l’equip del Secretariat i en diferents àrees de treball. Mai va defugir les seves obligacions ciutadanes. També el trobaran a faltar (entre altres) les juntes dels col·legis on estaven escolaritzats els seus fills i, sobretot, on ell treballava de conserge, el Bell Lloc.

Fill extraordinari, pare admirable, espòs fidel i bon amic, a tots ens serà difícil d’oblidar la seva oberta rialla i les seves ganes de fer les seves tasques ben fetes.. Personalment jo, a més a més, el recordo fent teatre a les clausures dels cursets de cap d’any. Tal com he dit, també jo seré un dels molts que el coneixíem que “trobarem a faltar el teu somriure” i que me l’imagino que segueix tenint allà on és ara, entre els àngels.

DE CAPS I D’EQUIPS

El dissabte 28 de febrer a la seu central de MIFAS a Girona, es va celebrar l’Assemblea Comarcal de Compromissaris del Gironès, hi havia només la assistència de uns vint socis. Això me dona peu a tornar a parlar de la democràcia, seré esquemàtic doncs el tema dona per molt més:
* La democràcia permet als ciutadans mes llibertat, això (que és veritat) es lo que tothom diu, però, ¿sabem que la llibertat d’un s’acaba a on començar la del veí? son masses las vegades que un cop escoltat un plantejament de qui tens al teu davant, quedes tant aixafat amb els seus arguments de guanyador, que segurament ni tant sols t’ha escoltat, que plegues suposant que la teva idea no val per res i que acabes passant de la moto. ¡¿i això és ser demòcrata?...!
* Si democràcia vol dir llibertat, ¿és que és incompatible amb treballar en equip?, ¡NO! Tenim la punyetera mania de pressuposar que el “jefe” es el qui ho ha de fer tot ell, i masses vegades ens oblidem de que tots en som d’equip, i que la feina del cap, es precisament fer de cap; i que com a cap que és, necessita: d’unes mans per fer ..., d’unes cames per anar..., d’uns ulls per veure ..., d’una boca per parlar ..., i que no te importància si els uns son mes prop del cap que d’altres. Cal urgentment que creguem que tots som del mateix equip.
Els qui podien venir a l’assemblea i no varen fer-ho, tindrien que autocontestar-se una pregunta que jo també els hi faig: “SOC DE MIFAS O NOMES SOC UN APROFITAT”.
* ¿Cal renunciar als propis plantejaments a favor dels de la majoria?, crec que no, però tot i axis son masses vegades les que, si el resultat de les votacions ens son contraries a lo que un pensa, no s’accepten, al·legant mil raons que quant son veritat ja es molt greu, però que si volen ser la continuació de la campanya electoral (quant n’hi ha) encara ho és més.
Si no en tenim proves i només ens excusem, es tan pecat mortal dir: “has guanyat fent trampa”, com dir: “com que has guanyat ja t’ho faràs”.
* Quant un cap ha de fer-se ell mateix tota la feia, cal analitzar els greus problemes que si no s’arreglen, amb temps acabaran perjudicant greument en tot allò que es pretenia fer bé. ¿Algú s’imagina a ningú caminant amb les orelles, menjant amb els colzes o parlant amb el cul?, cada cosa al seu lloc. Crec que a la nostre societat ens cal més visió d’equip i és culpa de l’equip si el cap se sent o actua sol. L’individualisme de cada u es positivament un bon valor que acaba essent dolent quant n’hi ha massa, i que per desgracia es lo que em trobo i veig avui per tot arreu, (també a la MIFAS dels meus amors), i crec que ja es urgent començar-ho d’arreglar.
* La vocació de ésser cap d’alguna cosa crec que significa tenir una bona sintonia amb els col·laboradors, no hi calen desconfiances ni manques de respecta. ¿algú s’imagina que passaria (i a vegades també passa) si el cap decideix que no li agraden els seus membres?, li cal anar al metge ..., al psiquiatra ..., a l’ortopèdic ..., al físsio ..., de no posar-hi remei ve la depressió.
Quant manca l’idea d’equip, en va malament tota la persona ..., o la empresa ..., o grup ..., o L’ASSOCIACIO, i amb temps tot se’n acaba anant en orris.
* Per acabar, m’agradaria que el dissabte de febrer de l’any 2010 que toqui, MIFAS no fos una associació més, sinó que ha de ésser LA ASSOCIACIO QUE FORMEM TOTS ELS SEUS SOCIS. Això també es feina de tots o del contrari i de culpables en serem tots, l’alternativa que jo li veig es la caixa negre de l’arxiu dels papers de historia.

No estic content, ¡no!, ¡¡Gens!!, i es que “la cosa” va de la següent manera:
Resulta que jo aquell dia anava per l’acera, quant de sobte, d’un garatge que hi havia a la meva dreta, surt ..., i m’envesteix ..., i me dona un fort espant ...: ¡un cotxe!.
- Es que vostè passava massa arran i no l’he vist.
- ¡Senyora!, jo anava per l’acera, i no es pot sortir d’un garatge tant ràpid.
- Es que es una rampa tan forta – (dons després de veure-la no ho es pas tant).
- Miri, no discutim, jo soc de bona fe i acostumo sempre a anar amb la flor a la ma, suposo que té un segur.
Onze dies després, la meva cadira elèctrica segueix esperant que el perit de la companyia asseguradora es digni venir a mirar-la, deu tenir molta feina, i com que els minusvàlids no en tenim mai ..., i com que parlava d’una flor.....
Mentre tant passen coses molt estranys, aquí en poso unes quantes.
* Hi ha que fan una llei que després no es pot realitzar per manca de diners.
* Hi ha polítics que només conviden a jutges quan no ho tindrien de fer.
* Hi han parlamentaris que sovint son fora de les sessions de l’Hemicicle quant s’hi debaten les coses que ens interessa als ciutadans.
* Els ciutadans anem al carrer si no som a la feina quant es horari laboral.
* Hi ha administradors dels diferents estats que mai se sap com es gasten els diners.
* Hi ha Jutges que van de “farra” en comptes de estar per la feina que els toca.
* Hi ha policies ..., i mossos...., i guàrdia civils...., i jutges..., ¡¡que estan de vaga!!.
* Hi ha assassins amb tots els drets, i em sembla molt bé, menys quant resulta que només estan malalts després de les malifetes de que son acusats.
* Hi ha entitats bancàries amb molts beneficis que necessiten ajudes de l’estat.
* Hi ha parats, amb hipoteques ..., amb família ..., amb depressions ..., sense cap mena de dret a res.
* Hi ha gen que, tot i menjant, tenen massa gana.
* Hi ha gent que estan massa farts, però que en volen més.
* També hi ha una persona que sempre va amb la flor a la mà, que se sent enredada, i que ara està pensant en treure el cactus..., i/o la metralladora ..., i/o la mala llet ..., o/i lo que en vulgueu dir.

UNA BARRERA DE MENYS

Era el dia 12 d’octubre del 2007, anant a la Caixa de Catalunya vaig fer una volta de campana, al intentar pujar una rampa que s’havia escapat dels controls normals de l’ajuntament.
Ja feta la visita sanitària i després de que gràcies a Déu no passes res greu, algunes persones varen aconsellar-me de fer uns suggeriments o denuncies, segons com es vulgui entendre.
¡ Ja ha arribar l’hora de las inauguracions !, d’una manera modesta i sense premsa ni autoritats, al mati del dia 16 del present mes d’octubre, vàrem poder fer aquestes fotografies, que voldrien ser la prova d’una feina ben feta.
No cal dir que també podria ser una feina millor, sobretot si l’edifici en qüestió no tingues una estructura tan vital al sota dels escalons de l’entrada, però això ja son figues d’un altre paner.
Mentre tant, els minusvàlids, discapacitats, coixos o com ens ho vulgueu dir, ja tenim una caixa més per anar.
Gràcies a Caixa Catalunya i a tots els que hi han fet quelcom.
CARLES MONT

JA COMENCEM AMB L’AVE

El dia 7 de juny d’aquest any 2008, vaig assistir a la meva primera reunió pel tren AVE a Girona. Entre altres coses ens varen ensenyar els dibuixos de la sortida d’emergència amb un aclariment:
-“Com que te menys de 30 metres d’altura, només s’hi posarà una escala d’obra per sortir, ja que no s’hi pot posar ascensor” – vaig quedar acollonit, la meva pregunta va ser:
-“I, en cas d’incendi, per exemple, ¿com ho fem per sortir els minusvalids?, ¿Cal fer testament cada vegada que volem agafar el tren?”... Les cares de sorpresa dels que presentaven el tema es va expressar amb un “¡Ah! doncs té raó”, i es que, ... no hi havia pensat?
Quant en vaig parlar amb el President de MIFAS, la resposta va quedar molt clara: -“Es que en cas de catàstrofe, els minusvalids han de ésser els últims en ser rescatats. Es per no fer un tap de persones a la sortida, lo que vol dir mes morts. I a mes l’evacuació ha de fer-se manualment i en horitzontal”.
Després de refer-me de l’espant de veurem a l’interior del tren, a 25 metres sota terra, amb foc i/o fum, i tal com deia la cançó: “Y, los bomberos ¿donde estan...?” Ara que hi han tants invents que solucionen tants problemes i donen tantes seguretats, i que com diu Don Hilarión de la zarzuela, en una altre cançó: “Hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad”. ¿Com es possible que no s’hagi inventat alguna cosa mes efectiva, o al menys més tranquil·litzadora?
Per un altre costat, cal veure que una estació sota terra, amb trens de totes mides, autobusos i un munt de gent normal i corrent que per un o altre motiu han de viatjar, ( i que quasi sempre son de dos classes de viatgers, els que ho fan periòdicament, i els que son de temporada) . ¿Algú s’imagina lo llaminer que tot això pot ser pels terroristes?, naturalment que hem de suposar que les nostres policies ho faran tot molt bé i que tindran temps d’evitar-ho, però per si de cas, i mira que me sap molt de greu pel canvi climàtic, però a mi me continua agradant mes el cotxe.

CARLES MONT

UN MON MINUSVALID?

Com que m’agrada l’historia, aquí van unes quantes curiositats:
En Wamba era un rei de l’Espanya visigòtica, que no va morir com a rei ja que un seu parent, que també volia governar, per no matar-lo el va adormi, i després de tallar-li els cabells i la barba al zero, com que l’aspecte del rei ja no semblava el de un home (els homes de aleshores havien de ser molt peluts o no eren ven be homes) el van retirar a un convent pensant-se que havia quedat calb.

En l’Europa de l’edat mitjana, els senyors del castells, posaven al seu servei com a pallassos (bufons) als geperuts o d’aparença grotesca, als qui per si no ho eren prou, se’ls hi feien les operacions corresponents perquè sempre sembles que reien.

El rei Carlemany de França, que alguna cosa va tenir que veure amb l’historia de Girona, no va voler que el primer fill fos el seu hereu de la corona, perquè era...¡geperut!.

I per acabar, quasi tots sabem que a la nostre família real, 2 fills dels 7 que va tenir el Rei Alfonso XIII que son a la vegada oncles del nostre Rei, eren apartats de la línia successora a l’any 1933, Ja que Alfons (Alfonso Pio Cristino Eduardo ) tenia hemofília i el seu germà Jaume (Jaime Leopoldo Isabelino Enrique ) que el seguia, en era sord de naixement (lo que fins fa poc en dèiem “sord-mut”).

I es que el cos humà ha sigut motiu d’atencions a vegades exagerades i fins i tot religioses en algunes cultures de la raça humana, com passava a l’antiga Grècia a on els guanyadors de les olimpíades passaven a ser quasi deus. Avui dia per adobar-ho, jo he sentit últimament en TV i diaris, desgraciades noticies i greus fallades mediques degudes a les operacions i tractaments que tenen que veure en l’estètica.

Però quan el físic no es massa bo i la salut va com pot, i tot i que avui tenim mútues i segurs que t’ajuden a viure, als malalts i minusvalids, lo que ara en diem discapacitats, som els grans oblidats d’aquesta pretesa “raça de guapos” en el que a tots ens cal tenir un cos de cinema. Tots els que no ho som i hem petit o petim el rebuig, la soledat i la depressió, sabem que només ens entenen els qui d’una manera o altre ens coneixen vivint directament lo mateix que nosaltres..

Pensant-ho be jo me pregunto: ¿no creieu que avui la nostra responsabilitat es ensenyar a aquesta humanitat fins ara tant opulenta i rica, que si no ens fem tots una mica mes iguals no anem be?, Aquest món ple de gana, de por, de contaminació i de vuit-centes “malalties” mes, ¿no el veieu una mica minusvalid i discapacitat?

i... ¿ QUI POT ENTENDRE I AJUDAR A UN DISCAPACITAT
MES BE I MILLOR QUE UN ALTRE MINUSVALID.... ?

Estic convençut de que podrem superar en bona mida una part important dels nostres problemes el dia: amb que l’ajuda dels amics ens hi enfrontem de cara, amb sinceritat i valentia. De la mateixa manera, i per que la humanitat trobi la pau i el goig de viure, també s’ha d’encarar als problemes sense pors ni interessos.

I de la mateixa manera que nosaltres amb el nostre esperit de fraternitat, ajudem i compartim amb els nostres companys, també tenim d’ajudar a aquesta societat tant i tant “fotuda”, en la mida de les nostres forces ho permetin i l’ajut de Deu, a que se “rehabiliti” i s’acabi curant, es el talen que Déu en ha donat ...HO TENIM CLAR O NO?.

Sant Narcís de Girona a vint-i-quatre de Maig del 2008 Carles Mont