HE MUNTAT A CABALL!!!

Mes ven dit, m’han muntat a cavall, era el dilluns 2 de novembre, a l’anomena’t “Taller de MIFAS de Riudellots” feien una de les seves experiències d’Equinoterapia. No va costar gaire de convencem:
-Es que jo no tinc mobilitat a las cuixes i no sé sí…
-Ja pujarà algú al darrera i t’aguantarà
-Es que si no recolzo l’esquena jo no em sostinc sol…
-Que ja tindràs al darrera a qui….
-A més Carles, no sortirem pas del pati – i així entre tres cuidadors i molta confiança, tot i la por que em feia, me vaig veure al damunt d’un prim animal, que amb cara de bon jan i els ulls una mica tristos, no se si de pena davant de tals genets o tip de lo avorrit que li devia semblar el paisatge dels voltants del pati que ja havia fet i vist no se quantes vegades, va posar-se conformat d’esquenes al meu cul. En cavi jo, un cop dalt de l’animal, amb una atenta i forta guardaespatlles al darrera i un sentinella a cada costat, no se si semblava més un empresonat o un general, i les meves reflexions es varen decantar per lo més positiu.
Amb les primeres passes del cavall, me vaig recordar dels molts genets que havien passat per les nostres terres, no se sí els “ibers” ja muntaven, si que ho feien els cartaginesos (que també tenien elefants), els romans, els moros, els creuats i soldats de tota mena. En passar per davant de les ventalles a on els companys em miraven, vaig comparar-me en un quadre de Napoleó dalt d’un cavall blanc encabritat. Tot girant als límits del pati, vaig adonar-me que les ancas del cavall, marcaven el pas amb un moviments per mi nous, ja que mai he caminat, i gaudint d’una sensació nova sota meu, la vaig incorporar-lo als meus sentiments, ¡¡JA CAMINAVA!!
De tornada i tot pensant amb el poble mongol, que va esser amo de quasi tot Assia, fins i tot menjant i dormint damunt dels seus cavalls, vaig fixar la meva orella en el Clok-clac ...Clok-clac .... Clok-clac de les sabates de les ara meves cames, però que ja tenia per poca estona.
Ara ja sé lo que sent un genet i m’imagino la sorpresa dels nadius sud americans en veure per primer cop a cavalls i genets, com també la aventura que representava l’antic correu dels EEUU que hem vist a les moltes pel·lícules i a tants i tants indis i cawboys, bons i dolents, com hem vis a la “caixa tonta”
CARLES MONT

JO TAMBE “JA SOC AQUI”

¡Ja torno a ser aquí!, això si..., amb problemes i una mica trossejat. ..¡¡No!!, jo no he tingut cap accident però el meu ordinador sí, i tinc de dir que encara no esta pas "curat".
Entre la mort sobtada d'un amic i la de l'ordinador, si hi sumem un xic de mala-sort amb dos assumptes mes i la salud menys que a mitges de la meva família, dona un total que m'ha "descol·locat" força.
De totes maneres, un pel fora de llocs si que hi estem tots, mireu, entre:
- Millet's.
- Urbanitzacions semi il·legals.
- Banquers que no rasquen.
- Enxufats que “xupen”, (endollats es una altre cosa).
- Els que criden amb mes o menys raó.
- Els polítics que només xarren.
- Les ajudes que no arriben.
- La crisi que aquesta si que no marxa.
- Els impostos que segur que si que arribaran.
- El canvi climàtic que....
-(millor m 'ho callo) ... etc i més etc...
Quasi que val més la pena de fer un descans que no pas de fixar-t-hi massa.
I, que, que hi farem?, doncs si Déu vol: ¡tornem-hi que no ha passat res! i a més a més, jo crec que una vaga des del 22 de març fin avui, sí que es molta vaga, i també tinc més d'una cosa a dir, sempre que, el encara desconegut ordinador nou no em fas-si “¡ puuffff....! ...”

TROBAREM A FALTAR EL TEU SOMRIURE

El nostre bon amic Pere Castany, ens va deixar el passat dia 29 d’abril als seus 45 anys per anar a casa del Pare

Pertanyia a la Fràter de Vic, ja que havia nascut i vivia a Manlleu. I a la casa que aquesta Fraternitat tenia a Tavèrnoles hi va conèixer en Pere Planella de Cornellà de Terri, que hi va anar de visita. En Pere Planella és qui va començar les Colònies de la Fràter a Sant Feliu de Pallerols. I en Pere Castany, que era molt jove, des d'aleshores ja va participar cada any a les colònies de la Fràter gironina, on va conèixer, més tard, la Dolors Feixas de Sant Esteve de Llémena, amb qui es va unir en matrimoni i varen tenir dos fills, la Marta i l'Aniol.

També i després d’un Curset de Cristiandat, va col·laborar amb l’equip del Secretariat i en diferents àrees de treball. Mai va defugir les seves obligacions ciutadanes. També el trobaran a faltar (entre altres) les juntes dels col·legis on estaven escolaritzats els seus fills i, sobretot, on ell treballava de conserge, el Bell Lloc.

Fill extraordinari, pare admirable, espòs fidel i bon amic, a tots ens serà difícil d’oblidar la seva oberta rialla i les seves ganes de fer les seves tasques ben fetes.. Personalment jo, a més a més, el recordo fent teatre a les clausures dels cursets de cap d’any. Tal com he dit, també jo seré un dels molts que el coneixíem que “trobarem a faltar el teu somriure” i que me l’imagino que segueix tenint allà on és ara, entre els àngels.

EL PRESERVATIU, EL PAPA I EL SIDA

A la web del Vaticà, llegeixo (amb castellà) les respostes del Papa Benet XVI als periodistes. Quant el senyor Philippe Visseyrias de France 2 li pregunta sobre l’Avortament, entre altres coses li respon: “... el frente de la lucha contra el sida es precisamente la Iglesia católica, con sus movimientos, con sus diversas realidades. Pienso en la Comunidad de San Egidio que hace mucho, visible e invisiblemente, en la lucha contra el sida, en los Camilos, en tantas otras cosas, en todas las religiosas que están al servicio de los enfermos... Diría que no se puede superar este problema del sida sólo con dinero, aunque éste sea necesario; pero si no hay alma, si los africanos no ayudan (comprometiendo la responsabilidad personal), no se puede solucionar este flagelo distribuyendo preservativos; al contrario, aumentan el problema. La solución sólo puede ser doble: la primera, una humanización de la sexualidad, es decir, una renovación espiritual y humana que conlleve una nueva forma de comportarse el uno con el otro; y la segunda, una verdadera amistad también y sobre todo con las personas que sufren; una disponibilidad, aun a costa de sacrificios, con renuncias personales, a estar con los que sufren.”Al Diari de Girona del dia Dilluns, 06 d'abril de 2009, en la secció d’Opinió, la carta firmada per Pere Prat, diu: “¿En nom de qui parla el Papa quan menteix deliberadament negant eficàcia al preservatiu? Suposo que no s’atrevirà a dir que parla en nom de Jesús. També suposo que ...” i acaba dient: “Potser haurem de fer quelcom perquè persones així no tinguin càrrecs tan alts en l’Església? Perquè si mirem cap a un altre costat ens podem trobar, d’aquí a uns anys, que algun jutge agosarat i valent li demani responsabilitats per crims contra la humanitat.”La meva resposta al diari de Girona, del Dilluns 13 d'abril de 2009 i “Amb el més gran dels respectes de què sóc capaç” vaig contestar-li dient que “he sentit tantes vegades aquest argument que em veig en l’obligació d’aclarir:
1.- Si jo fos un jutge, els vertaders crims a la humanitat, jo, els imputaria sobretot: als grans laboratoris farmacèutics, als capitalistes avars del seu poder, als fabricants d’armes, als traficants de la riquesa dels països pobres, sovint pagats amb la ignorància quan no és amb l’esclavatge. Si s’investigués un pèl, sortirien noms i cognoms que mai sento al diaris, ¿per què deu ser?
2.- No sóc científic, no li discutiré (ni tinc cap base) si una goma (del preservatiu) deixa o no passar un virus (el Sida), però, ¿quantes vegades la ciència dóna sentències que després no es compleixen?, per exemple jo, que m’havia de morir als 14 anys i ja quasi en tinc 62.
3.- Si una cosa tinc clara dels homes d’església d’avui és la seva capacitat, normalment per damunt de la dels altres mortals, i crec que ja és l’hora per tots plegats de començar a repartir més esperança entre nosaltres. I si s’acompanya d’algun diner sempre serà millor que no pas la mala llet.
4.- Després, i només després d’arreglar tot això, demanaria comptes a aquella gent que, amb coneixement o sense, diuen el que diuen públicament, i això després de demostra-ho.”

DE CAPS I D’EQUIPS

El dissabte 28 de febrer a la seu central de MIFAS a Girona, es va celebrar l’Assemblea Comarcal de Compromissaris del Gironès, hi havia només la assistència de uns vint socis. Això me dona peu a tornar a parlar de la democràcia, seré esquemàtic doncs el tema dona per molt més:
* La democràcia permet als ciutadans mes llibertat, això (que és veritat) es lo que tothom diu, però, ¿sabem que la llibertat d’un s’acaba a on començar la del veí? son masses las vegades que un cop escoltat un plantejament de qui tens al teu davant, quedes tant aixafat amb els seus arguments de guanyador, que segurament ni tant sols t’ha escoltat, que plegues suposant que la teva idea no val per res i que acabes passant de la moto. ¡¿i això és ser demòcrata?...!
* Si democràcia vol dir llibertat, ¿és que és incompatible amb treballar en equip?, ¡NO! Tenim la punyetera mania de pressuposar que el “jefe” es el qui ho ha de fer tot ell, i masses vegades ens oblidem de que tots en som d’equip, i que la feina del cap, es precisament fer de cap; i que com a cap que és, necessita: d’unes mans per fer ..., d’unes cames per anar..., d’uns ulls per veure ..., d’una boca per parlar ..., i que no te importància si els uns son mes prop del cap que d’altres. Cal urgentment que creguem que tots som del mateix equip.
Els qui podien venir a l’assemblea i no varen fer-ho, tindrien que autocontestar-se una pregunta que jo també els hi faig: “SOC DE MIFAS O NOMES SOC UN APROFITAT”.
* ¿Cal renunciar als propis plantejaments a favor dels de la majoria?, crec que no, però tot i axis son masses vegades les que, si el resultat de les votacions ens son contraries a lo que un pensa, no s’accepten, al·legant mil raons que quant son veritat ja es molt greu, però que si volen ser la continuació de la campanya electoral (quant n’hi ha) encara ho és més.
Si no en tenim proves i només ens excusem, es tan pecat mortal dir: “has guanyat fent trampa”, com dir: “com que has guanyat ja t’ho faràs”.
* Quant un cap ha de fer-se ell mateix tota la feia, cal analitzar els greus problemes que si no s’arreglen, amb temps acabaran perjudicant greument en tot allò que es pretenia fer bé. ¿Algú s’imagina a ningú caminant amb les orelles, menjant amb els colzes o parlant amb el cul?, cada cosa al seu lloc. Crec que a la nostre societat ens cal més visió d’equip i és culpa de l’equip si el cap se sent o actua sol. L’individualisme de cada u es positivament un bon valor que acaba essent dolent quant n’hi ha massa, i que per desgracia es lo que em trobo i veig avui per tot arreu, (també a la MIFAS dels meus amors), i crec que ja es urgent començar-ho d’arreglar.
* La vocació de ésser cap d’alguna cosa crec que significa tenir una bona sintonia amb els col·laboradors, no hi calen desconfiances ni manques de respecta. ¿algú s’imagina que passaria (i a vegades també passa) si el cap decideix que no li agraden els seus membres?, li cal anar al metge ..., al psiquiatra ..., a l’ortopèdic ..., al físsio ..., de no posar-hi remei ve la depressió.
Quant manca l’idea d’equip, en va malament tota la persona ..., o la empresa ..., o grup ..., o L’ASSOCIACIO, i amb temps tot se’n acaba anant en orris.
* Per acabar, m’agradaria que el dissabte de febrer de l’any 2010 que toqui, MIFAS no fos una associació més, sinó que ha de ésser LA ASSOCIACIO QUE FORMEM TOTS ELS SEUS SOCIS. Això també es feina de tots o del contrari i de culpables en serem tots, l’alternativa que jo li veig es la caixa negre de l’arxiu dels papers de historia.

INVITACIO

Pel meu entendre, aquesta és la millor recepta per curar l’epidèmia de manca d’ètica que tenim avui.

No estic content, ¡no!, ¡¡Gens!!, i es que “la cosa” va de la següent manera:
Resulta que jo aquell dia anava per l’acera, quant de sobte, d’un garatge que hi havia a la meva dreta, surt ..., i m’envesteix ..., i me dona un fort espant ...: ¡un cotxe!.
- Es que vostè passava massa arran i no l’he vist.
- ¡Senyora!, jo anava per l’acera, i no es pot sortir d’un garatge tant ràpid.
- Es que es una rampa tan forta – (dons després de veure-la no ho es pas tant).
- Miri, no discutim, jo soc de bona fe i acostumo sempre a anar amb la flor a la ma, suposo que té un segur.
Onze dies després, la meva cadira elèctrica segueix esperant que el perit de la companyia asseguradora es digni venir a mirar-la, deu tenir molta feina, i com que els minusvàlids no en tenim mai ..., i com que parlava d’una flor.....
Mentre tant passen coses molt estranys, aquí en poso unes quantes.
* Hi ha que fan una llei que després no es pot realitzar per manca de diners.
* Hi ha polítics que només conviden a jutges quan no ho tindrien de fer.
* Hi han parlamentaris que sovint son fora de les sessions de l’Hemicicle quant s’hi debaten les coses que ens interessa als ciutadans.
* Els ciutadans anem al carrer si no som a la feina quant es horari laboral.
* Hi ha administradors dels diferents estats que mai se sap com es gasten els diners.
* Hi ha Jutges que van de “farra” en comptes de estar per la feina que els toca.
* Hi ha policies ..., i mossos...., i guàrdia civils...., i jutges..., ¡¡que estan de vaga!!.
* Hi ha assassins amb tots els drets, i em sembla molt bé, menys quant resulta que només estan malalts després de les malifetes de que son acusats.
* Hi ha entitats bancàries amb molts beneficis que necessiten ajudes de l’estat.
* Hi ha parats, amb hipoteques ..., amb família ..., amb depressions ..., sense cap mena de dret a res.
* Hi ha gen que, tot i menjant, tenen massa gana.
* Hi ha gent que estan massa farts, però que en volen més.
* També hi ha una persona que sempre va amb la flor a la mà, que se sent enredada, i que ara està pensant en treure el cactus..., i/o la metralladora ..., i/o la mala llet ..., o/i lo que en vulgueu dir.

Estimats Reis Mags:

No ho entenc gens ni mica. Els nens os canten “Visqui’n els reis – de l’Orient – Que porten coses...” i jo penso: si vosaltres portaveu coses al Nen Jesús de Natzarèt, es a dir, a l’orient mitja, ¿a on teníeu el vostre orient?, si la terra es tan rodona com diuen, a lo millor veníeu d’aquí al costat de casa.
“Que porten coses a tota la gent”, ¿Ah si?, doncs ... ¡i un be negra!, en conec moltes de persones a qui ningú, ni tan sols Vostres Majestats, els hi porta res de res ni mai ningú els hi diu mai res.
“Una botifarra – per la meva mare”, la cançó no explica de quina botifarra parla, a lo millor pot ser virtual, que no vol pas dir de mentida. De tota manera de botifarres n’hi han de sal i pebre, de perol, de sang, d’ou, blanca, d’arròs, etc., ¡Ah!, i si tu et creues una ma (per exemple la dreta) la part interior de l’altre braç (l’esquerra) també se’n diu “fer botifarra” però per molt que ho facis no es poden pas per menjar, segons a qui ho dediquis, el que podries es “cobrar”
“Un porró de vi – pel meu padrí”, mirin V.M.!, ja comencem, el vi pel padrí, ¿i als altres què?. De tota manera els meus padrins ja no en poden veure de vi, per tant ¿de que en faig del porró si es que de veritat me’l porteu?
“Un crostó de pa – pel meu germà”, sempre passa igual, pel germà, pa, i encara del crostó, és una manera qualsevol de dir que si un dia d’aquests et conviden a sopar, pot ésser millor que no acceptis la invitació.
“Un tall de coca – per la meva boca”, ¡¡ho veuen Vostres Majestats!!!..., això son valors?, germanor?, amistat?, i totes les collonades que hi voleu posar?. Primer jo, i la coca és per mi, i els altres que es “fotin”. Ara que pensant-ho be....¿no es referirà pas a una altre classe de coca?
“Visqui’n els Reis – de l’Orient”. Tal com esta l’orient, no crec que hi quedin gaires reis bons, com a molt presidents i mes aviat dictadors. Els seus “reis” venen de l’occident, i a vegades, mes que reis son cobradors i per tan crec que ho tenen clar si es refien de lo que des de aquí els hi hem de portar o fer, ja que avui encara som incapaços d’entendre’ns entre nosaltres dintre d’Europa. I a l’inrevés, es pitjor ja que de l’Orient ens han arribat “coses” molt mes explosives.