UN MON MINUSVALID?

Com que m’agrada l’historia, aquí van unes quantes curiositats:
En Wamba era un rei de l’Espanya visigòtica, que no va morir com a rei ja que un seu parent, que també volia governar, per no matar-lo el va adormi, i després de tallar-li els cabells i la barba al zero, com que l’aspecte del rei ja no semblava el de un home (els homes de aleshores havien de ser molt peluts o no eren ven be homes) el van retirar a un convent pensant-se que havia quedat calb.

En l’Europa de l’edat mitjana, els senyors del castells, posaven al seu servei com a pallassos (bufons) als geperuts o d’aparença grotesca, als qui per si no ho eren prou, se’ls hi feien les operacions corresponents perquè sempre sembles que reien.

El rei Carlemany de França, que alguna cosa va tenir que veure amb l’historia de Girona, no va voler que el primer fill fos el seu hereu de la corona, perquè era...¡geperut!.

I per acabar, quasi tots sabem que a la nostre família real, 2 fills dels 7 que va tenir el Rei Alfonso XIII que son a la vegada oncles del nostre Rei, eren apartats de la línia successora a l’any 1933, Ja que Alfons (Alfonso Pio Cristino Eduardo ) tenia hemofília i el seu germà Jaume (Jaime Leopoldo Isabelino Enrique ) que el seguia, en era sord de naixement (lo que fins fa poc en dèiem “sord-mut”).

I es que el cos humà ha sigut motiu d’atencions a vegades exagerades i fins i tot religioses en algunes cultures de la raça humana, com passava a l’antiga Grècia a on els guanyadors de les olimpíades passaven a ser quasi deus. Avui dia per adobar-ho, jo he sentit últimament en TV i diaris, desgraciades noticies i greus fallades mediques degudes a les operacions i tractaments que tenen que veure en l’estètica.

Però quan el físic no es massa bo i la salut va com pot, i tot i que avui tenim mútues i segurs que t’ajuden a viure, als malalts i minusvalids, lo que ara en diem discapacitats, som els grans oblidats d’aquesta pretesa “raça de guapos” en el que a tots ens cal tenir un cos de cinema. Tots els que no ho som i hem petit o petim el rebuig, la soledat i la depressió, sabem que només ens entenen els qui d’una manera o altre ens coneixen vivint directament lo mateix que nosaltres..

Pensant-ho be jo me pregunto: ¿no creieu que avui la nostra responsabilitat es ensenyar a aquesta humanitat fins ara tant opulenta i rica, que si no ens fem tots una mica mes iguals no anem be?, Aquest món ple de gana, de por, de contaminació i de vuit-centes “malalties” mes, ¿no el veieu una mica minusvalid i discapacitat?

i... ¿ QUI POT ENTENDRE I AJUDAR A UN DISCAPACITAT
MES BE I MILLOR QUE UN ALTRE MINUSVALID.... ?

Estic convençut de que podrem superar en bona mida una part important dels nostres problemes el dia: amb que l’ajuda dels amics ens hi enfrontem de cara, amb sinceritat i valentia. De la mateixa manera, i per que la humanitat trobi la pau i el goig de viure, també s’ha d’encarar als problemes sense pors ni interessos.

I de la mateixa manera que nosaltres amb el nostre esperit de fraternitat, ajudem i compartim amb els nostres companys, també tenim d’ajudar a aquesta societat tant i tant “fotuda”, en la mida de les nostres forces ho permetin i l’ajut de Deu, a que se “rehabiliti” i s’acabi curant, es el talen que Déu en ha donat ...HO TENIM CLAR O NO?.

Sant Narcís de Girona a vint-i-quatre de Maig del 2008 Carles Mont