EN KARLUS, CRIDA .... !!!!

A NORUEGA, JO NO HI ERA

2011-08-01T12:21:00.004+02:00

Estic escandalitza't de lo que ha passat a Noruega i em pregunto com pot esser que en nom de Déu es facin aquestes animalades, m'agradaria deixar clar unes quantes coses:
La primera es que no em sento culpable de res, doncs no he estat mai més enllà de Lurdes, ni soc de cap grup "Islàmic que envaeixi" res. Tampoc estic en cap grup polític ni militar que pretengui conquerir res i per tant soc innocent de tot i n'estic lliure de tota sospita.
Mai m'he cregut que a trets s'arregli res, com no siguin alguns sopars de llebre salvatge o senglar, i tampoc massa....... bé..., ¡que no!.
Si donem per sabut que Déu ha creat la natura, i permet que cada dia continuï el seu camí per a tots, veurem com el sol surt pels que paguen i pels que deuen, pels purs i els impurs. Si quant plou, com ara mateix ho fa, es sobre els treballadors i els "vagos", pels creients i els que no ho són, com es pot posar el seu nom assassinant-ne d'altres?
Si de veritat ens creiem en Jesucrist, que després de ser crucificat, va demanar perdó i a més va justificar als que l'acabaven de clavar en la creu, avui símbol reconegut de totes les confessions cristianes, com puguem els seus seguidors posar-nos a condemnar i encara menys matar als que no son dels nostres?, es que ens volem agafar els drets i poders que ni Déu es pren?, ens pensem que ja som déus hi ho podem fer tot?
Ja se que l'historia, antiga i moderna, amb els creuats, o per salvar a l'Hispania dels moros, o l'Europa dels bàrbars, o la Bòsnia-Herzegovina, o l'Afganistan i l'Irak, etc. O també perquè els catòlics unes vegades, o els protestants, ortodoxes, anglicans i d'altres es creuen tenir la veritat, s'imaginen tenir el permís de Déu per matar: però AXÓ NO ES VERITAT, Jesucrist va predicar el perdó. No ho sé de segur, però m'estranyaria que les altres religions monoteistes no tinguessin raonaments semblants.
Ja sé que dintre de les mateixes comunitats en ocasions hi han hagut martiris i execucions terribles que s'han justificat per motius religiosos, que a vegades feien tuf de política, o de venjança, o també d'interessos econòmics. Ara bé: moltes, però que moltes vegades: la por, fruit d'ignorància i una fe mes aviat fluixa, masses vegades han portat a situacions que als ulls d'avui serien intolerables.
Ja se que els texts sagrats de les religions hi han escrits contradictoris, però també sé que hi han mil raons, com son les males traduccions, interpretacions errònies del context en que varen esser escrites, o per interessos que no es poden dir o no se saben, manipulacions més o menys interessades i no sé quantes coses més. Però...¡ mira!, si voleu saber quin es el paràgraf més bo, la veritat més veritable, lo que Déu vol en serio, mireu-vos la natura, els ulls d'un nadó, les estrelles de la nit, el bramar de l'oratge en una platja o contra les roques, les cançons dels ocells, tot axó son coses per tothom, només cal voler sentir-les, veure-les i palpar-les, no cal pagar-ne l'entrada o ser d'una categoria social determinada, son d'una manera o altre: obra de Déu i per tant, son per tothom.
El neguit i la por fa que algunes persones, amb el cap no massa clar, facin coses horroroses, que a ells els hi semblin normals, es un problema que té la civilització moderna i que segurament, aquí si, que som tots una mica culpables quan, per exemple, ens en recordem de la mare del que ens acaba de fer un a malifeta el lloc de intentar parlar-ne.
De tota manera, torno a dir que jo, soc innocent de cap violència ni invasió, no fos cas que algú es creies que he fet quelcom que mereixes..., que sé jo? ....... espero que pel futur ens arribi un món més amable, més afectuós, més just i amb mes germanor, ja deixant per sabut i entès que amb tot això, també serà bo per tots, ja del contrari, lo de Noruega es lo que ens espera per cada dia.
CARLES MONT

UNA ARTISTA DE 7 ANYS

2011-07-12T13:09:00.002+02:00

La meva família estava parlant amb la família del meu company, i tots plegats estaven molt distrets, menys jo que escoltava i una nena que amb molt de respecte ens anava mirant a tots.
-Hola..!!, com te dius tu?.
-Jo Aïna, i tu?.
Jo Carles, i, tu quants anys tens?.
-En tinc set.
-Ho, i molt macos que son !, axis tu ja vas al col·legi?.
-Si.
-Escolta, me tindries de dir, que es lo que t'agrada més d'anar a escola i que no sigui el pati?.
-Dibuixar ...! -contesta molt decidida.
-I que ho fa amb molta trassa -Era l'avia, que sempre està en compte i m'ho deia amb molta satisfacció, com es normal.
-Axis en saps molt de dibuixar?.
-Mmm....si.
-I que t'agrada més de dibuixar?, a veure si em surts una gran artista i jo puc presumir de ser amic teu, perquè tu i jo ja som amics?, oi?.
-Si.., i quant torni a veure't, te'n portaré un...!!
-I serà mol maco?.
-Siii !!, ja ho veuràs.
Unes setmanes més tard i entremig un grup de persones que entraven per veure a en Pitu, em surt una nena, i me posa a les mans un dibuix.
-Que es això?
-Mira, uns xais.
-Ho, que macos que son, i tu també ho ets molt. Hi has posat unes flors..., i els xais criden, beee... beee... ,saps que faré? els hi diré que me'l clavin al suro, axis veient-lo pensaré amb tu.
- A...!, "bueno".
-I quan me'n vagi a casa, me'l emportaré per clavar-lo al darrera la porta de la meva habitació. Axis tindre un record d'una dibuixant-te mol maca, moltes gracies i m'agrada molt.

EL PERQUÈ DEL MEU SILENCI

2011-07-08T20:29:00.002+02:00

Un "despiste" va portar-me a una caiguda, amb tota la serenata de telefonades, ambulàncies, urgències, per acabar amb una operació, després la recuperació prop de l'Hospital, i ara la rehabilitació a casa i ja en parlarem de lo que durarà, doncs un, ja te més de 18 anys.
Un refrany hindú diu: "La salut es una corona que nomes es veu des del llit", I després de quasi 3 mesos d'hospital entre l'operació i la recuperació, més els d'ara amb la rehabilitació a casa, os ho ven asseguro que es veritat i ja molta gent m'ha sentir dir allò de: "Que bé que s'està, quant s'està bé".
Durant quasi 3 mesos, aquest va esser el meu (mireu-vos bé la foto) paisatge normal i el que jo veia unes 18 o 20 hores al dia.
...De primer, una televisió, que ningú sabia de qui era i que no funcionava amb res, ¡en fi ...!, que sempre apagada, nomes era bona per veure-la com a moble. Realment "es veia la TV".
... Un panell de suro, per clavar-hi les notes dels metges. Ja hi havia d'abans una estampa de la Mare de Deu de Montserrat, que algú li va deixar per mi. Mes tard m'hi enganxaven un dibuix de l'Aïna, que es una jova artista molt maca, i la palma del Diumenge de Rams, que em recordava que havent començant més aviat el meu via crucis particular, ja m'arribaria l'esperança de la Resurrecció, i perquè no, diguem-ne, també de l'alta.
...Pel damunt del "mobleTV", hi havia un llarg florescent, (que en realitat n'eren 2), que creuats amb la guia de la cortina, que pretenia separar-me (a vegades no ho aconseguia pas del tot) del meu company, i que posant-hi força fantasia, s'assemblava a com a un vaixell de vela que navegava pels mars de la meva imaginació, axó quant no eren els mars de la meva foscor, en las nits d'insomni i d'altres entrebancs.
... Una petita aranyeta corria pel sostre, lliure, irretratable, treballadora, semblava jugar a cuit i amagat. No la vaig denunciar mai, ans al contrari, a mi des del llit: ¡¡¡l'enveja qu'em feia....!!!

carles mont

CRISIS DE VALORS O ELS MALS AIRES D'OLOT

2011-01-13T19:37:00.003+01:00

-Carles, Quina malallet a Olot, últimament, eh?
-Perquè?, que vols dir?
-Si home, lo de la Caritat,el mal air d'aquell aquell zelador que es dedicava a matar als avis
-Mira, això es la prova de lo malament que esta la societat. S'han perdut els valors de la vida i nomes vals lo que es pot pagar, per tant: ets jove?, pots gasta i produir?, tu tens dret a ser feliç!. Tu nomes gastes?, no ets feliç!, i si et morts, tots hi sortirem guanyant, fins i tot tu mateix.
-Ostres!!
-Olot es una ciutat petita, senzilla i amable, que si algú pel carrer s'imagina que el necessites corra a oferir-se, i a la que normalment mai passa res de greu. Saps tu per casualitat els assassinats que hi han cada dia a Paris? i a Londres?,o a Roma?, i a Nova York?, i a ningú se li acut de dir que cap d'elles te "mal aire", revén miles de turistas que en tornen maravellats
- També algú en déu venir malcontent de tant en tant
-Si, però al davant dels milers de visitants, el tant per cent es molt baix
-Però..., per que passen aquestes coses ?
-Ja n'he parlat altres vegades, mira: a l'antigor els homes incapacitats de produir lo que gastaven eren eliminats. Doncs avui estem igual, i això passa per que s'està perdent el sentit de família, el de comunitat jo diria que esta quasi acabat, i el d'equip moltes vegades funciona per temporades, com a l'espot. Fixat que cada dia els homes van més solitaris, escoltant la seva musica pels auriculars, vivint cada u al seu món i passant-ne molt amplament de si el veí necessita o no de la nostra ajuda. A les grans ciutats els que cauen als carrers, moltes vegades s'han de aixecar ells sols. Un vell xaruc i tremolors ens espanta, un jove ven plantat ens crida l'atenció i serà de més ven veure i ajudar.
-Això es egoisme.
-Segurament, ara recordo que en fer saber la mort d'un amic a un altre, va contestar-me: "Carles, noticies d'aquestes no me les donis mai més". Es un fet aïllat, però es un botó de mostra del que et dic.
-I axó, que te que veure amb el mal aire que hi ha a Olot?
- Es la prova que la deshumanització arriba ja als llocs petits. Quant una persona no te els ideals massa clars, i es creu que la felicitat consisteix en ser jove, tenir salut i peles, en trobar-se en un cas contrari es pot plantejar que hi pot fer, si per ell la vida no te cap transcendència, la millor ajuda a donar es la dels antics, "eliminem-lo i encara li farem un favor". Sempre que des de afora de l'Església es parla de eutanàsia o de mort digne, jo entenc que es parla de eliminar-me, ja que no soc productiu i .... bé..., i aquestes coses ....
-Caray, Carles, no te posis tan trit, que això no va pas per tu....
- ¡Que no!, mira, una nació culta i amb científics de renom com era l'Alemanya d'abans del 1945, va caure en l'ideològica de la producció i en Hitler va firmar lleis que varen portar a milers de minusvàlids, físics i sobretot mentals, a les càmeres de gas, acompanyant a jueus, gais, gitanos, i no se quants més.
-Home, això era abans, però ara tenim més cultura i sabem més coses.
-Si!, i més que abans, però mira! si despreciem a aquells que per nosaltres no tenen valor, estem fent com el zelador i quant desitgem la mort de qui no se sent a vida amb dignitat, també, la nostra feina tindria de ser trobar un punt d'alegria i de ganes per encomanar-los a l'avi o malalt que anem a veure. Els cristians ho tenim més fàcil ja que esperem una altre vida en la que tot es joia, però si no ens creiem lo de l'eternitat, quin consol serem capaços de donar?, si la nostra vida només es de plaer i no hi posem cap transcendència, com ho hem de fer per animar a aquella velleta, que no pot fer res més que agafar manies, depressions i desitjar-se la mort?, que li pot dir un noi, que te tota la salut, al seu amic que acaba de quedar minusvàlid per un accident?, que li dius a un marit que acaba de perdre la dona i Déu encara no li dona cap resposta? , i.........
-Calma't noi!, que t'estàs posant nerviós?
-Doncs si !, per que tenim molta feina i sembla que ens dormim a la palla. Si no hi comencem a posar-hi remei, al darrera d'aquesta crisis en vindrà una altre, i la següent, i la que segueix..... fins acabar en una revolució i que si repasses l'historia veuràs com s'acaben. De moment ja tenim els primers problemes de racisme i xenofòbia, problemes als que els nostres inútils politics no saben ni com afrontar, més aviat sembla que se'n aprofitin.
-Que estàs emprenyat?
-Home, quan escoltes las noticies nomes sents desgracies que s'escolten amb gran indiferència. Si mai he de sortir jo a les noticies per malament, m'agradaria que algú m'animes i em portes alegria, no pas un got de verí. Tinc entès que a Holanda, els jubilats ja no van al metge, doncs li pot provocar l'eutanàsia sense preguntar-li res, no se si es veritat, però per si de cas, no tinc cap ganes d'anar a Holanda, a Olot si, i que sigui per molt anys.

L'EXISTENCIA O NO, DE DÉU

2010-10-25T23:20:00.001+02:00

El Sr. Stephen Hawking ha declarat que si l'home arribes a saber com s'ha fet la terra, seria com Déu, i que les noves teories sobre la formació del món i de l'univers, no tenen res a veure amb Déu. De fet no he llegit massa d'aquest senyor que també es minusvàlid (i força més que jo), però com quasi totes les persones que es fiquen en una feina (la del teòleg) que no es la seva, ha fotut la pota al vell mig de la galleda.
Quant la meva mare fa l'escudella i carn d'olla, després de posar-hi l'olla amb l'aigua als fogons; d'encendre el seu "bing bang" corresponent al gas i ja crema; de posar-hi les patates ..., l'os de pernil..., les pastanagues ..., la pilota ...,etc. i tots els altres ingredient que toquen i quant toquen, si deixa la cuina i jo hi entro, només veig com l'escudella "es fa sola". No hi entenc res de cuina, però segur que ven bé sola, la carn d'olla no ho està pas, tot i el que digui el meu admirat Mr Hawking.
Ens cal a tots un xic d'humilitat per ser més feliços, doncs quant l'home és inflat pels seus èxits i prescindeix del Creador, ja es creu un déu, tal com ja ens va advertir el dimoni-serp en fer menjar als nostres primers pares, d'una poma que ha resultat esser la més cara que s'ha pagat mai.

CARLES MONT

LES CRISSIS DELS ROMANS

2010-08-06T17:35:00.003+02:00

Els politics estaven força dividits, més que pel bé de l'estat, era pels interessos personals. Llurs càrrecs s'havien aconseguit untant més d'un bigoti, o llepant més d'un cul. La crisis era general i galopant, els uns es queixaven, però més o menys anaven menjant, al contrari del poble que feia temps que en patia las conseqüències i que es va revoltar amb un lema: "Pa i espectacles". Resulta doncs que les classes baixes, també s'havien convençut dels seus drets i volien fer com els rics, divertir-se i menjar i això era lo que volia dir "pa i espectacles".
Un d'aquells mandataris va tenir una idea: Els cristians en tindrien la culpa, els que fossin rics pagarien i les hisendes estatals creixerien, i un cop pobres, passarien amb els que sempre ho havien estat, a convertir-se amb entrecots de les feres del circ. El cercle quedava ven tancat, el pa dels cristians seria pel poble (¿?) i els cristians també, ara però com a components importants de l'espectacle. Un grapat d'anys i vides innocents més tard, un governador romà convertit al cristianisme, girava la truita i tots els sofriments i vecssacions patides per els uns o els altres ja només era historia.
Ara em trobo que 2010 anys mes tard, uns governants inútils, que no compleixen ni la meitat de lo que han promés, alguns al front de despatxos per tema de parentius, premiats per haver untat bigotis i llepat culs, porten com poden uns departaments que ni tan sols coneixen, votant lleis que quant es giri la truita es canviaran, justificant la seva inutilitat i culpabilitzant-ne a una senyora desconeguda (la Crisi) que igual com passava amb els romans, acabaran pagant els pobres, els jubilats, els malats , els discapacitats, etc.
I també com amb els romans, els nostres estimats i avorrits governants, han trobat el "pa i espectacles" d'avui. Els diaris han de parlar de lo ven parits que soms tots nosaltres amb els campionats de esports, sobretot el mundial de futbol i les formules 1. Que direm del tenis?..., oh!, i la TV en tres dimensions?, i què dels TAV?, o les obres públiques, etc.... Voleu dir que "l'opi del poble", ara no es la moguda amb els mundials de futbol i altres menjades de "coco"?.
I axis, anem passant, donant la culpa a l'altre partit, director o governant, fins el dia que la senyora Crisi es digni deixar-nos en pau i anar a algun lloc que "se l'estimin més". El que no sé és si vindrà algun il·luminat, que ens doni a sang i foc, la seva pau particular amb un grapat d'anys d'ordre públic, amb mà dura i en nom d'una Creuada de cognoms indesxifrables, però això, avui per avui i de moment, només és futurologia.

2010-07-06T17:02:00.003+02:00

A Mesomèrica (Centreamèrica, Mèxic i quasi totes les Muntanyes Andines), hi havia abans del descobriment d’Amèrica (a l’any 1492) tres grans pobles, els maies, els asteques i els inques. Sembla ser que eren pobles molt violents i que la guerra era una manera normal de viure. La religió que tenien adorava sobretot a uns deus, encarregats o representats en las forces energètiques, el sol, l’aigua, la mort, les collites, la nit, etc., però aquets deus s’havien sacrificat molt per fer la creació d’una casa (el món) pels seus servidors, els homes, quedant tan esgotats que si no rebien regularment l’aliment de la sang i el cor d’una persona humana, que normalment era un soldat dels altres pobles i ara fet presoner, el món podia finir.

Queda clar que els governants, sacerdots i generals que eren classe dominant amb el seu rei, que naturalment era tot poderós, (un deu vivent), estaven lliures de ser víctimes d’aquest sacrifici. El pobre, que no n’estava pas de alliberat, era el que tenia de salvar als debilitats deus amb la seva sang, i sense queixar-se ..., i procurant que els deus siguin propicis per a tots. M’agradaria saber si mai cap sacerdot o dignatari li va fer a algú de les capes baixes, una valoració positiva i d’agraïment pel seu sacrifici.

Com he pogut veure amb lo que he llegit i que us acabo de resumir, tot es igual que avui amb axó de la crisis: els pobres sempre els toca pagar els plats trencats de les classes dominants ..., i pel bé de tots ..., i sense que ningú ni tant sols et digui “¡gracies noi! ... ¡t’estem molt agraïts!”.

JA SON 4 QUEIXES

2010-04-26T17:50:00.001+02:00

25-A, consulta sobre d’independència de Catalunya, amb una abstenció del 80 %. Jo continuo pensant que seria millor allò de “anem poc a poc que tinc pressa”, total ja portem quasi 300 anys axis i encara no se si estem democràticament preparats, i no parlo pas només de les terres catalanes.

BENET XVI es cruelment atacat (i la resta de cristians també) pel tema de la pederàstia, en fi, és la repetició de la historia de la crucifixió de sempre. Tothom te una raó per tenir raó, però el que jo voldria és un pel de serenitat, doncs si el cervell humà no és capaç de curar-se totes les, ja antigues ferides, vinguin de on vinguin, segurament que s’està com una regadora, jo m’estimaria mes el diàleg i l’amor que no pas justícia, que també, o es que ja tenim a la humanitat esquizofrènica perduda?

Sobre la crisis, ja fa temps vaig sentir a un professor mercantil una estranya sentencia, “com mes gros tinguis el deute, mes gran t’has de comprar el cotxe, doncs es tracta de demostrar que no en tens de deutes”. I axis ens va, els que no poden comprar un cotxe gran, van pagant els seus deutes i els de tots els altres.

M’agradaria “SER CIVILITZAT COM EL ANIMALS” però ara, aquesta cançó ja no es canta....

QUE VOL DIR T.D.T.?

2010-04-06T21:41:00.002+02:00

Ens preguntem: què deuen voler dir les lletres “TDT” que avui estan tan de moda? , doncs jo hi veig:

TENIR DINERS TANCATS .....Tancats? ... A on? ... Per qui? ... Per que? ..., això es cosa d’especuladors, que els tindran als paradisos fiscals, guanyats qui sap com, i a recuperar quan surtin de la “¿presó?” (si és que hi van), després de la ridícula condemna que han rebut als tribunals de ... ...

TENIM DUES TEMPTACIONS ..... Si, es clar que si, bàsicament i tal com deien al meu poble i també meu pare: la pesseta i la bragueta. I els que es deixen caure en la temptació son la perdició de tothom. Ara caldrà canviar lo de “pesseta” per l’euro, però no rima.

TINDRAN DEU TALONARIS .... Jo diria que es lo mateix d’abans però amb diners, i es que hi ha malalts de feina, per qui treballar es un cel, i arriben a fer màgia amb el temps, vull dir jornades de més de vint-i-quatre hores al dia, etc., Que quant deuen dormir?, i menjar?... ¡Apa!, que no mengen ...? ... si home...!, i que més....?

TINDREM DIES TRISTOS .... Doncs jo crec que sí, i no se si és perquè em faig vell o si es que no veig a la gent, i sobretot els més joves, capaços de renunciar a la opulència de fins ara.

TEORIES DOBLEMENT TONTES .... Son el mal d’avui, la demagògia es una plaga que a molts ja els hi va bé, i no penso pas només amb els politics.

TOTS DUEM TEMPESTES .... I tant que si...!!, l’home és contradicció, i si no es refugia en d’humilitat i el respecta, jo no crec que deixin de passar els TDT’s que he dit fins ara, em tranquil·litza la meva vocació de potenciar un sentiment:

TAMBE DEU T’ESTIMA ..... Es el “TDT” més interessant, i el que m’obliga a:

TENS DONAR TRANQUILITAT .....Es veritat, doncs ja esta bé de tanta malallet d’entrè tots plegats, i cal començar per un mateix ..., i cal començar ja ..., i cal que ho fem tots, doncs ja veieu com esta aquest món només d’obrir qualsevol diari.

UNA GRAN FESTA AL PRAT

2010-01-12T19:50:00.003+01:00

Estava parlant amb gent que avui vesteix diferent, semblaven ser de religió i cultura diferents a la cristiana, però en el seu tracte eren amables i després de xerrar una estona varem encetar un tema nou:
- Vosaltres no teniu problemes amb les creus dels cristians?
- ¡No!!, i per què?, si només és el seu símbol d’identitat.
- Doncs al meu país fan una llei amb la que en volen privar a tothom de la seva exposició publica.
- Nosaltres en el passat ho varem intentar, el resultat va ser quasi una guerra civil. Mira, t’ensenyaré una cosa que et sorprendrà.- i tot seguit, va obrir-se davant meu una gran explanada amb molta i molt variada gent, del país i forasters, que feia que tot lo del meu voltant fos una gran festa, tots sentien curiositat de tot, i esperaven respostes per part d’un o altre. El paisatge, de color verd clar, convidava a mirar un lluminós cel blau i a escoltar el continuant i alegre brogit d’una bona convivència.
A un cantó destacava un grup de persones, cantant sota una creu de fusta amb un crucificat, algú del meu costat – “Són els cristians”- va dir-me. Prop dels cantaires, unes altres persones escoltaven respectuoses sota un estendard que lluïa una mitja lluna, -“Aquests són els de religió islàmica i cantaran ells en acabar els d’ara,”- mes enllà altres grups. Un amb una estrella blava de sis puntes, eren els de religió jueva, també n’hi havien de budistes, i d’altres religions que no coneixia.
Em va cridar l’atenció un grup que duia alguns signes de pau, com el d’un colom, una rama d’olivera, una bola del món, o tot junt. L’amic va aclarir-me:
– Aquets són els pacifistes, axó en realitat no es cap religió, però tothom els hi considera degut a la bondat de la seva feina.
Acabat el torn de festa i cançons, començarien dues activitats diferents: Una era la de aprenentatge, tots els del prat es preguntaven coses sobre les religions i cultures dels altres, que aquests contestaven amb ganes i jo diria que amb il·lusió, d’explicar-ho, lo que un cop contestades en generaven d’altres entre tots i en tots els sentits. La gent que no hi participava en prenia apunts, feia fotos, escrivia o gravava en els seus aparells. El meu acompanyant me va aclarir:
– Es l’activitat del coneixement, ja que només et fa por lo que desconeixes i axis ens en curem.
El un altre extrem, es preparaven taules, cadires, cassoles, graelles, foc i sobretot les viandes, devien preparar un dinar de germanor, però ell va aclarir-me:
- No,però també si!! ....mira: Aquets també aprenen, de les seves cuines, costums i rituals, és un coneixement pràctic de les altres religions i cultures, ja que, doncs l’activitat anterior era només teòrica. Nosaltres volem treballar per una convivència respectuosa i integral, Si considerem que només hi ha un Déu, nosaltres sols i a garrotades no el trobarem pas. Ans al contrari, si el busquem en pau segurament que tots en sortirem guanyant, que és de lo que creiem que es tracta, i el que tots esperem. El Déu de veritat només se’ns manifestarà si nosaltres hi posem pau.
- Però, els d’una creença, no es senten ofesos al veure signes d’una altre religió?, ensenyar-los-hi, no és un atac a la llibertat de l’altre?, no seria millor que no n’hi avés enlloc cap signe de cap religió?.
- ¡Mira! ..., aquestes preguntes en són prova de la teva por. A nosaltres ens ofenen els atacs, personals o comunitaris, portar el signe de la teva religió, només és un signe de la teva identitat. Em coaccionaràs en la meva llibertat tan si m’imposes el teu signe religiós, com si em prives de portar el meu o el que jo vull. La verdadera llibertat ve del respecte mutu, o del contrari no és llibertat....és violència ..., és dictadura ..., és guerra ..., és el malestar que porta a plors i amargors ..., vídues i orfes, odi i separacions, desconfiança i terror. La cultura no creix i les pors acompanyades dels tòpics que ens separen sí. Creixen les barreres entre els pobles i fins i tot entre famílies, fent que la democràcia esdevingui poc menys que una llunyana il·lusió de conte de fades.
De sobte: -“que és això?-, se sent una fresa estranya que me sobrepassa, que ha passat...?
I vaig despertar-me ....¡¡ TOT ERA UN SOMNI!!!.... quina desil·lusió ..., el meu món ..., el real ..., el que m’envolta cada dia: ... ¡era mol diferent!. Amb un nus a la gola i els ulls humits pel desengany, m’afanyo a tancar la campana del despertador ..., quina ràbia ... ¡només era un somni!.
CARLES MONT

HE MUNTAT A CABALL!!!

2009-11-30T00:19:00.002+01:00

Mes ven dit, m’han muntat a cavall, era el dilluns 2 de novembre, a l’anomena’t “Taller de MIFAS de Riudellots” feien una de les seves experiències d’Equinoterapia. No va costar gaire de convencem:
-Es que jo no tinc mobilitat a las cuixes i no sé sí…
-Ja pujarà algú al darrera i t’aguantarà
-Es que si no recolzo l’esquena jo no em sostinc sol…
-Que ja tindràs al darrera a qui….
-A més Carles, no sortirem pas del pati – i així entre tres cuidadors i molta confiança, tot i la por que em feia, me vaig veure al damunt d’un prim animal, que amb cara de bon jan i els ulls una mica tristos, no se si de pena davant de tals genets o tip de lo avorrit que li devia semblar el paisatge dels voltants del pati que ja havia fet i vist no se quantes vegades, va posar-se conformat d’esquenes al meu cul. En cavi jo, un cop dalt de l’animal, amb una atenta i forta guardaespatlles al darrera i un sentinella a cada costat, no se si semblava més un empresonat o un general, i les meves reflexions es varen decantar per lo més positiu.
Amb les primeres passes del cavall, me vaig recordar dels molts genets que havien passat per les nostres terres, no se sí els “ibers” ja muntaven, si que ho feien els cartaginesos (que també tenien elefants), els romans, els moros, els creuats i soldats de tota mena. En passar per davant de les ventalles a on els companys em miraven, vaig comparar-me en un quadre de Napoleó dalt d’un cavall blanc encabritat. Tot girant als límits del pati, vaig adonar-me que les ancas del cavall, marcaven el pas amb un moviments per mi nous, ja que mai he caminat, i gaudint d’una sensació nova sota meu, la vaig incorporar-lo als meus sentiments, ¡¡JA CAMINAVA!!
De tornada i tot pensant amb el poble mongol, que va esser amo de quasi tot Assia, fins i tot menjant i dormint damunt dels seus cavalls, vaig fixar la meva orella en el Clok-clac ...Clok-clac .... Clok-clac de les sabates de les ara meves cames, però que ja tenia per poca estona.
Ara ja sé lo que sent un genet i m’imagino la sorpresa dels nadius sud americans en veure per primer cop a cavalls i genets, com també la aventura que representava l’antic correu dels EEUU que hem vist a les moltes pel·lícules i a tants i tants indis i cawboys, bons i dolents, com hem vis a la “caixa tonta”
CARLES MONT

JO TAMBE “JA SOC AQUI”

2009-10-28T11:50:00.003+01:00

¡Ja torno a ser aquí!, això si..., amb problemes i una mica trossejat. ..¡¡No!!, jo no he tingut cap accident però el meu ordinador sí, i tinc de dir que encara no esta pas "curat".
Entre la mort sobtada d'un amic i la de l'ordinador, si hi sumem un xic de mala-sort amb dos assumptes mes i la salud menys que a mitges de la meva família, dona un total que m'ha "descol·locat" força.
De totes maneres, un pel fora de llocs si que hi estem tots, mireu, entre:
- Millet's.
- Urbanitzacions semi il·legals.
- Banquers que no rasquen.
- Enxufats que “xupen”, (endollats es una altre cosa).
- Els que criden amb mes o menys raó.
- Els polítics que només xarren.
- Les ajudes que no arriben.
- La crisi que aquesta si que no marxa.
- Els impostos que segur que si que arribaran.
- El canvi climàtic que....
-(millor m 'ho callo) ... etc i més etc...
Quasi que val més la pena de fer un descans que no pas de fixar-t-hi massa.
I, que, que hi farem?, doncs si Déu vol: ¡tornem-hi que no ha passat res! i a més a més, jo crec que una vaga des del 22 de març fin avui, sí que es molta vaga, i també tinc més d'una cosa a dir, sempre que, el encara desconegut ordinador nou no em fas-si “¡ puuffff....! ...”

TROBAREM A FALTAR EL TEU SOMRIURE

2009-05-22T14:13:00.003+02:00

El nostre bon amic Pere Castany, ens va deixar el passat dia 29 d’abril als seus 45 anys per anar a casa del Pare

Pertanyia a la Fràter de Vic, ja que havia nascut i vivia a Manlleu. I a la casa que aquesta Fraternitat tenia a Tavèrnoles hi va conèixer en Pere Planella de Cornellà de Terri, que hi va anar de visita. En Pere Planella és qui va començar les Colònies de la Fràter a Sant Feliu de Pallerols. I en Pere Castany, que era molt jove, des d'aleshores ja va participar cada any a les colònies de la Fràter gironina, on va conèixer, més tard, la Dolors Feixas de Sant Esteve de Llémena, amb qui es va unir en matrimoni i varen tenir dos fills, la Marta i l'Aniol.

També i després d’un Curset de Cristiandat, va col·laborar amb l’equip del Secretariat i en diferents àrees de treball. Mai va defugir les seves obligacions ciutadanes. També el trobaran a faltar (entre altres) les juntes dels col·legis on estaven escolaritzats els seus fills i, sobretot, on ell treballava de conserge, el Bell Lloc.

Fill extraordinari, pare admirable, espòs fidel i bon amic, a tots ens serà difícil d’oblidar la seva oberta rialla i les seves ganes de fer les seves tasques ben fetes.. Personalment jo, a més a més, el recordo fent teatre a les clausures dels cursets de cap d’any. Tal com he dit, també jo seré un dels molts que el coneixíem que “trobarem a faltar el teu somriure” i que me l’imagino que segueix tenint allà on és ara, entre els àngels.

EL PRESERVATIU, EL PAPA I EL SIDA

2009-04-15T22:04:00.002+02:00

A la web del Vaticà, llegeixo (amb castellà) les respostes del Papa Benet XVI als periodistes. Quant el senyor Philippe Visseyrias de France 2 li pregunta sobre l’Avortament, entre altres coses li respon: “... el frente de la lucha contra el sida es precisamente la Iglesia católica, con sus movimientos, con sus diversas realidades. Pienso en la Comunidad de San Egidio que hace mucho, visible e invisiblemente, en la lucha contra el sida, en los Camilos, en tantas otras cosas, en todas las religiosas que están al servicio de los enfermos... Diría que no se puede superar este problema del sida sólo con dinero, aunque éste sea necesario; pero si no hay alma, si los africanos no ayudan (comprometiendo la responsabilidad personal), no se puede solucionar este flagelo distribuyendo preservativos; al contrario, aumentan el problema. La solución sólo puede ser doble: la primera, una humanización de la sexualidad, es decir, una renovación espiritual y humana que conlleve una nueva forma de comportarse el uno con el otro; y la segunda, una verdadera amistad también y sobre todo con las personas que sufren; una disponibilidad, aun a costa de sacrificios, con renuncias personales, a estar con los que sufren.”Al Diari de Girona del dia Dilluns, 06 d'abril de 2009, en la secció d’Opinió, la carta firmada per Pere Prat, diu: “¿En nom de qui parla el Papa quan menteix deliberadament negant eficàcia al preservatiu? Suposo que no s’atrevirà a dir que parla en nom de Jesús. També suposo que ...” i acaba dient: “Potser haurem de fer quelcom perquè persones així no tinguin càrrecs tan alts en l’Església? Perquè si mirem cap a un altre costat ens podem trobar, d’aquí a uns anys, que algun jutge agosarat i valent li demani responsabilitats per crims contra la humanitat.”La meva resposta al diari de Girona, del Dilluns 13 d'abril de 2009 i “Amb el més gran dels respectes de què sóc capaç” vaig contestar-li dient que “he sentit tantes vegades aquest argument que em veig en l’obligació d’aclarir:
1.- Si jo fos un jutge, els vertaders crims a la humanitat, jo, els imputaria sobretot: als grans laboratoris farmacèutics, als capitalistes avars del seu poder, als fabricants d’armes, als traficants de la riquesa dels països pobres, sovint pagats amb la ignorància quan no és amb l’esclavatge. Si s’investigués un pèl, sortirien noms i cognoms que mai sento al diaris, ¿per què deu ser?
2.- No sóc científic, no li discutiré (ni tinc cap base) si una goma (del preservatiu) deixa o no passar un virus (el Sida), però, ¿quantes vegades la ciència dóna sentències que després no es compleixen?, per exemple jo, que m’havia de morir als 14 anys i ja quasi en tinc 62.
3.- Si una cosa tinc clara dels homes d’església d’avui és la seva capacitat, normalment per damunt de la dels altres mortals, i crec que ja és l’hora per tots plegats de començar a repartir més esperança entre nosaltres. I si s’acompanya d’algun diner sempre serà millor que no pas la mala llet.
4.- Després, i només després d’arreglar tot això, demanaria comptes a aquella gent que, amb coneixement o sense, diuen el que diuen públicament, i això després de demostra-ho.”

DE CAPS I D’EQUIPS

2009-03-05T13:57:00.004+01:00

El dissabte 28 de febrer a la seu central de MIFAS a Girona, es va celebrar l’Assemblea Comarcal de Compromissaris del Gironès, hi havia només la assistència de uns vint socis. Això me dona peu a tornar a parlar de la democràcia, seré esquemàtic doncs el tema dona per molt més:
* La democràcia permet als ciutadans mes llibertat, això (que és veritat) es lo que tothom diu, però, ¿sabem que la llibertat d’un s’acaba a on començar la del veí? son masses las vegades que un cop escoltat un plantejament de qui tens al teu davant, quedes tant aixafat amb els seus arguments de guanyador, que segurament ni tant sols t’ha escoltat, que plegues suposant que la teva idea no val per res i que acabes passant de la moto. ¡¿i això és ser demòcrata?...!
* Si democràcia vol dir llibertat, ¿és que és incompatible amb treballar en equip?, ¡NO! Tenim la punyetera mania de pressuposar que el “jefe” es el qui ho ha de fer tot ell, i masses vegades ens oblidem de que tots en som d’equip, i que la feina del cap, es precisament fer de cap; i que com a cap que és, necessita: d’unes mans per fer ..., d’unes cames per anar..., d’uns ulls per veure ..., d’una boca per parlar ..., i que no te importància si els uns son mes prop del cap que d’altres. Cal urgentment que creguem que tots som del mateix equip.
Els qui podien venir a l’assemblea i no varen fer-ho, tindrien que autocontestar-se una pregunta que jo també els hi faig: “SOC DE MIFAS O NOMES SOC UN APROFITAT”.
* ¿Cal renunciar als propis plantejaments a favor dels de la majoria?, crec que no, però tot i axis son masses vegades les que, si el resultat de les votacions ens son contraries a lo que un pensa, no s’accepten, al·legant mil raons que quant son veritat ja es molt greu, però que si volen ser la continuació de la campanya electoral (quant n’hi ha) encara ho és més.
Si no en tenim proves i només ens excusem, es tan pecat mortal dir: “has guanyat fent trampa”, com dir: “com que has guanyat ja t’ho faràs”.
* Quant un cap ha de fer-se ell mateix tota la feia, cal analitzar els greus problemes que si no s’arreglen, amb temps acabaran perjudicant greument en tot allò que es pretenia fer bé. ¿Algú s’imagina a ningú caminant amb les orelles, menjant amb els colzes o parlant amb el cul?, cada cosa al seu lloc. Crec que a la nostre societat ens cal més visió d’equip i és culpa de l’equip si el cap se sent o actua sol. L’individualisme de cada u es positivament un bon valor que acaba essent dolent quant n’hi ha massa, i que per desgracia es lo que em trobo i veig avui per tot arreu, (també a la MIFAS dels meus amors), i crec que ja es urgent començar-ho d’arreglar.
* La vocació de ésser cap d’alguna cosa crec que significa tenir una bona sintonia amb els col·laboradors, no hi calen desconfiances ni manques de respecta. ¿algú s’imagina que passaria (i a vegades també passa) si el cap decideix que no li agraden els seus membres?, li cal anar al metge ..., al psiquiatra ..., a l’ortopèdic ..., al físsio ..., de no posar-hi remei ve la depressió.
Quant manca l’idea d’equip, en va malament tota la persona ..., o la empresa ..., o grup ..., o L’ASSOCIACIO, i amb temps tot se’n acaba anant en orris.
* Per acabar, m’agradaria que el dissabte de febrer de l’any 2010 que toqui, MIFAS no fos una associació més, sinó que ha de ésser LA ASSOCIACIO QUE FORMEM TOTS ELS SEUS SOCIS. Això també es feina de tots o del contrari i de culpables en serem tots, l’alternativa que jo li veig es la caixa negre de l’arxiu dels papers de historia.

INVITACIO

2009-02-23T18:57:00.003+01:00

Pel meu entendre, aquesta és la millor recepta per curar l’epidèmia de manca d’ètica que tenim avui.

2009-02-19T19:42:00.002+01:00

No estic content, ¡no!, ¡¡Gens!!, i es que “la cosa” va de la següent manera:
Resulta que jo aquell dia anava per l’acera, quant de sobte, d’un garatge que hi havia a la meva dreta, surt ..., i m’envesteix ..., i me dona un fort espant ...: ¡un cotxe!.
- Es que vostè passava massa arran i no l’he vist.
- ¡Senyora!, jo anava per l’acera, i no es pot sortir d’un garatge tant ràpid.
- Es que es una rampa tan forta – (dons després de veure-la no ho es pas tant).
- Miri, no discutim, jo soc de bona fe i acostumo sempre a anar amb la flor a la ma, suposo que té un segur.
Onze dies després, la meva cadira elèctrica segueix esperant que el perit de la companyia asseguradora es digni venir a mirar-la, deu tenir molta feina, i com que els minusvàlids no en tenim mai ..., i com que parlava d’una flor.....
Mentre tant passen coses molt estranys, aquí en poso unes quantes.
* Hi ha que fan una llei que després no es pot realitzar per manca de diners.
* Hi ha polítics que només conviden a jutges quan no ho tindrien de fer.
* Hi han parlamentaris que sovint son fora de les sessions de l’Hemicicle quant s’hi debaten les coses que ens interessa als ciutadans.
* Els ciutadans anem al carrer si no som a la feina quant es horari laboral.
* Hi ha administradors dels diferents estats que mai se sap com es gasten els diners.
* Hi ha Jutges que van de “farra” en comptes de estar per la feina que els toca.
* Hi ha policies ..., i mossos...., i guàrdia civils...., i jutges..., ¡¡que estan de vaga!!.
* Hi ha assassins amb tots els drets, i em sembla molt bé, menys quant resulta que només estan malalts després de les malifetes de que son acusats.
* Hi ha entitats bancàries amb molts beneficis que necessiten ajudes de l’estat.
* Hi ha parats, amb hipoteques ..., amb família ..., amb depressions ..., sense cap mena de dret a res.
* Hi ha gen que, tot i menjant, tenen massa gana.
* Hi ha gent que estan massa farts, però que en volen més.
* També hi ha una persona que sempre va amb la flor a la mà, que se sent enredada, i que ara està pensant en treure el cactus..., i/o la metralladora ..., i/o la mala llet ..., o/i lo que en vulgueu dir.

2009-01-16T23:09:00.002+01:00

Estimats Reis Mags:

No ho entenc gens ni mica. Els nens os canten “Visqui’n els reis – de l’Orient – Que porten coses...” i jo penso: si vosaltres portaveu coses al Nen Jesús de Natzarèt, es a dir, a l’orient mitja, ¿a on teníeu el vostre orient?, si la terra es tan rodona com diuen, a lo millor veníeu d’aquí al costat de casa.
“Que porten coses a tota la gent”, ¿Ah si?, doncs ... ¡i un be negra!, en conec moltes de persones a qui ningú, ni tan sols Vostres Majestats, els hi porta res de res ni mai ningú els hi diu mai res.
“Una botifarra – per la meva mare”, la cançó no explica de quina botifarra parla, a lo millor pot ser virtual, que no vol pas dir de mentida. De tota manera de botifarres n’hi han de sal i pebre, de perol, de sang, d’ou, blanca, d’arròs, etc., ¡Ah!, i si tu et creues una ma (per exemple la dreta) la part interior de l’altre braç (l’esquerra) també se’n diu “fer botifarra” però per molt que ho facis no es poden pas per menjar, segons a qui ho dediquis, el que podries es “cobrar”
“Un porró de vi – pel meu padrí”, mirin V.M.!, ja comencem, el vi pel padrí, ¿i als altres què?. De tota manera els meus padrins ja no en poden veure de vi, per tant ¿de que en faig del porró si es que de veritat me’l porteu?
“Un crostó de pa – pel meu germà”, sempre passa igual, pel germà, pa, i encara del crostó, és una manera qualsevol de dir que si un dia d’aquests et conviden a sopar, pot ésser millor que no acceptis la invitació.
“Un tall de coca – per la meva boca”, ¡¡ho veuen Vostres Majestats!!!..., això son valors?, germanor?, amistat?, i totes les collonades que hi voleu posar?. Primer jo, i la coca és per mi, i els altres que es “fotin”. Ara que pensant-ho be....¿no es referirà pas a una altre classe de coca?
“Visqui’n els Reis – de l’Orient”. Tal com esta l’orient, no crec que hi quedin gaires reis bons, com a molt presidents i mes aviat dictadors. Els seus “reis” venen de l’occident, i a vegades, mes que reis son cobradors i per tan crec que ho tenen clar si es refien de lo que des de aquí els hi hem de portar o fer, ja que avui encara som incapaços d’entendre’ns entre nosaltres dintre d’Europa. I a l’inrevés, es pitjor ja que de l’Orient ens han arribat “coses” molt mes explosives.

LA JUANA

2008-12-16T00:45:00.002+01:00

La Juana era una dona forta, de caràcter emprenedor i disposada a treballar i fer tot el que calia. Tenia un greu problema de visió, però en la seva quasi superada mig ceguesa, prenia tanta atenció del seu entorn, que a estones i després de comentar el que passava pels voltants i també per no emetre cap judici, afirmava:

- Yo me veo mas sin ver que otras persona con la vista buena - Un dia va ensenyar-me un escrit seu pel noi que feia la “mili”, tot aclarint-me: - Aprendi d’escribir yo sola, ¿que te parece Carlos? ¿s’entiende bien?– i vaig trobar-me amb un escrit fet a llapis, amb la lletra irregular i amb totes les paraules enganxades, sense ni punts ni comes i el meu interior un fort interrogant i que m’ha preocupat tota la vida: “¿com ho ha de fer una persona, quasi cega, per aprendre a llegir ella sola?” des de aquell dia vaig sentir per La Juana una admiració molt mes forta de la que ja sentia.

Va venir de Jaén, casada amb en Juan i fugint de la fam d’Andalusia, varen arribar al costat de casa, al meu poble, amb quatre fills i una forta experiència de dolor i misèria, afegides també amb moltes ganes de tirar endavant.

Érem veïns i es feien estimar, bona gen i honrats, las dos famílies crearem mol bona amistat, però especialment La Juana i la meva mare, a qui ella li va fer mes d’una confidència, que hem recordat al llarg dels anys.

El cas és que en una calorosa tarda d’estiu, tot prenen la fresca a l’aombra del carrer i aprofitant la mica de brisa que quasi feia, es trobaven cosint al seu costat la meva mare i dos veïnes més, comentant la novel·la de torn i rient entre puntada i cosida les gràcies i acudits de La Juana. La Pilar, que anava de camí cap a la plaça i s’hi acabava d’afegir, va afirmar amb to respectuós:

-Jo admiro a La Juana, ja que amb tot lo que ha passat i sempre esta tan alegre,- a lo que ella va contestar amb una veu que encara escolto:

Y, ¿ que curpa tie’n los demás de que yo esté emprenyá?.

– És una pregunta que m’agradaria fer-li a més d’una persona i més d’una vegada, sobretot cada cop que trobo o veig algú queixar-se de qualsevol cosa, que contesta malament fent servir el crit a l’altri per desfogar-se del seu mal humor.

CARLES MONT i PUJADAS (enkarluscrida.blogspot.com)

2008-11-08T17:01:00.000+01:00

UNA BARRERA DE MENYS

2008-10-17T19:00:00.003+02:00

Era el dia 12 d’octubre del 2007, anant a la Caixa de Catalunya vaig fer una volta de campana, al intentar pujar una rampa que s’havia escapat dels controls normals de l’ajuntament.
Ja feta la visita sanitària i després de que gràcies a Déu no passes res greu, algunes persones varen aconsellar-me de fer uns suggeriments o denuncies, segons com es vulgui entendre.
¡ Ja ha arribar l’hora de las inauguracions !, d’una manera modesta i sense premsa ni autoritats, al mati del dia 16 del present mes d’octubre, vàrem poder fer aquestes fotografies, que voldrien ser la prova d’una feina ben feta.
No cal dir que també podria ser una feina millor, sobretot si l’edifici en qüestió no tingues una estructura tan vital al sota dels escalons de l’entrada, però això ja son figues d’un altre paner.
Mentre tant, els minusvàlids, discapacitats, coixos o com ens ho vulgueu dir, ja tenim una caixa més per anar.
Gràcies a Caixa Catalunya i a tots els que hi han fet quelcom.
CARLES MONT

EL SUSPÈNS DE L’ESTATUT

2008-10-11T23:43:00.003+02:00

La mainada sempre enreden, pregunten, molesten i atabalen, però moltes vegades els seus raonaments son d’una lògica indiscutible. Recordem-nos d’aquell rei, que creient-se anar amb el millor vestit del món es passejava pels carrers acompanyat de la seva cort amb roba interior, sense que ningú digues res per no semblar ignorant o foll.
Amb la mainada que deia, la cosa va anar de la següent manera:
- Carles, que diu aquí?
- Que ara tu no saps llegir ?
- Si, mira: Es ...ta ...tut ...de...Ca ...ta ...lu ...nya, ¿qui l’ha fet aquestes lletres?
- Ja venien amb el llibre
- I tan tacat de vermell?
- si
- No ho entenc, jo ho tinc tot mes net i faig una lletra mes maca, ¿eh que si Carles?
- Si nena, però diguem una cosa, ¿eh que pel curs passat, tu ho has aprovat tot?
- ¡¡ Siii!!
- Doncs es quasi segur que a l’Estatut el suspendran.
- No ho entenc.
– Naturalment que no nena, tampoc ho entenia el nen del conte quan va dir- “¡Però si aquest senyor (que era el rei) va pel carrer amb calçotets!”

ELS AMICS DE LA SRA DEMOCRACIA

2008-09-12T19:45:00.001+02:00

Després de “ESTA MALALTA LA DEMOCRACIA? del 11-6 passat, m’he decidit anar fent una llista dels mes o menys amics que té la Sra. Democràcia i que poden ser mes o menys desinteressats, (això es un dir). I pensant en allò de: “El bon companyó es a l’hospital i a la presó” m’han acabat surtin aquests tres d’entre una molt variada fauna::

L’ESPERANÇA es la que sempre l’espera quant (com el juny passat), segueix malalta o no hi es ven be tota. Sol acompanyar als menys afavorits i per la majoria dels qui la mantenim, la existència d’una democràcia justa acaba essent una esperança inútil.

LA SOLETAT: es la que sent el polític honrat i cabal, el que només promet quant ho pot prometre. Jo crec que la democràcia de veritat, esta mes sola que la una, surt poc als diaris i sobretot es poc estimada pels seus mandataris, que molt aviat es busquen “amics”.

LA VICTORIA es una cosa estranya en les democràcies que conec, tothom guanya, tots estan satisfets dels resultats de les eleccions i mai quadren les matemàtiques dels sondeigs..., del PIB..., i no se quantes coses mes, no saben de la crisis i quan la coneixen es sempre culpa de l’altre, que si no governa també es per culpa de ....¿? .....

( continuarà, ...com ho fan les novel·les de la TV).

E L V I O L A D O R

2008-08-13T23:22:00.003+02:00

No fa masses dies que me varen enviar un e-mail, amb un encàrrec, “Passa-ho” i una justificació; “...defiende su derecho a exigir que la imagen del asesino de su hija sea vista por todo el mundo.” i una prevenció : “ ... por ti i por todos, enseña su rostro. ¡¡¡Pasalo !!!, basta de impunidad y protección a los delincuentes!!!. Vaig quedar molt preocupat, amb moltes preguntes que crec que tots ens tindríem de fer:
* ¿Quin mon social ha portat a aquest jove a ser violador?
* ¿Com esta la nostra societat d’avui, potenciant els valors contraris al respecta i a la convivència?.
* ¿Perquè es tant important ser el primer, el mes ric o el mes atractiu? en definitiva, ¿es tant important que jo tingui la roba mes blanca que la veïna?.
* Si som una societat tant esportiva com sembla, ¿perquè la gent necessita dopar-se?.
* ¿Quina seguretat tinc de que el “violador” no esta gens penedit?.
* ¿A on son els tècnics, psicòlegs, mestres i demés tècnics que l’havien de rehabilitar?.
* Jo ja no sé si l’economia va tan be, però, ¿en que es gasten els meus impostos?.
* Tots volem la bona justícia, però si la que tenim es compleix i no ens agrada, ¿cal recorre als linxaments de qui creiem culpable?, ¿ja som al Salvatge Oest?.
* Si jo passo l’e-mail a un altre ordinador, ¿no estic fent un delicte?
* Si aquest jove comet una altre violació, ¿en tic jo la culpa per no passar-ho?
* ¿NO SERIA HORA DE COMENSAR A FER QUELCOM EN SERIO?
No espero cap resposta, doncs crec que son del tot inútils, però si tots plegats no ens ho comencem de pensar amb serio i amb visió de futur, seran del tot inútils tots els plantejaments que puguem fer per les generacions futures, tant si son pels d’aquí com pels nou-vinguts.
Carles Mont

RUMM .... RUUMMM .........

2008-07-29T18:44:00.003+02:00

Abans d’ahir un infant, parlant amb aquell idioma que només entenen les mares, em va treure del meu absorbiment, i encara mes quant una veu de dona jove li va respondre :

- “No, les motos no fan GUAU, GUAU, fan: RUUMM, RUUMM”
Vaig pensar que seria magnífic que les maquines canviessin la fressa pel cridar d’alguns animals, ¡Es clar que si!, ¿quin problema hi hauria en que una moto fes “guau-guau" i que el meu cotxe sones com una cadernera?.
Tot recordant el comentari de la meva neboda al explicar-li fonèticament els retrucs d’una determinada cançó que havia sentit per radio i als que ella me va respondre:
-“¡Ah si!, es musica maquina, ¡molt bona!”- m'he decidit que cal demanar que:
→ Totes les motos a partir d’ara facin “Gua-Guau”
→ Les motos petites de 49 c.c, “miau”
→ Tothom que vulgui, canviarà la fresa del seu cotxe per la musica que mes li agradi, (tot i que alguns ja fa temps que ho estan fent )
→ Totes les fresses de fabriques i tallers tindran de sonar com la musica de:
- Vals si son tallers de cotxes
- Sardana si es tracta de trens i transports públics, Bus, etc.
- Les fabriques, amb les simfonies de Mozart, Bach, Bettoven etc.
- Can Gregòria si la fressa es de bancs, caixes, hisenda o cobradors.
- Opera i /o sarsuela pels avions.
- etc. ... ... etc. .... Que en penseu? ¿seria o no un canvi d’ambient? Així s’ho pensa en Karlus

JA COMENCEM AMB L’AVE

2008-07-10T22:22:00.005+02:00

El dia 7 de juny d’aquest any 2008, vaig assistir a la meva primera reunió pel tren AVE a Girona. Entre altres coses ens varen ensenyar els dibuixos de la sortida d’emergència amb un aclariment:
-“Com que te menys de 30 metres d’altura, només s’hi posarà una escala d’obra per sortir, ja que no s’hi pot posar ascensor” – vaig quedar acollonit, la meva pregunta va ser:
-“I, en cas d’incendi, per exemple, ¿com ho fem per sortir els minusvalids?, ¿Cal fer testament cada vegada que volem agafar el tren?”... Les cares de sorpresa dels que presentaven el tema es va expressar amb un “¡Ah! doncs té raó”, i es que, ... no hi havia pensat?
Quant en vaig parlar amb el President de MIFAS, la resposta va quedar molt clara: -“Es que en cas de catàstrofe, els minusvalids han de ésser els últims en ser rescatats. Es per no fer un tap de persones a la sortida, lo que vol dir mes morts. I a mes l’evacuació ha de fer-se manualment i en horitzontal”.
Després de refer-me de l’espant de veurem a l’interior del tren, a 25 metres sota terra, amb foc i/o fum, i tal com deia la cançó: “Y, los bomberos ¿donde estan...?” Ara que hi han tants invents que solucionen tants problemes i donen tantes seguretats, i que com diu Don Hilarión de la zarzuela, en una altre cançó: “Hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad”. ¿Com es possible que no s’hagi inventat alguna cosa mes efectiva, o al menys més tranquil·litzadora?
Per un altre costat, cal veure que una estació sota terra, amb trens de totes mides, autobusos i un munt de gent normal i corrent que per un o altre motiu han de viatjar, ( i que quasi sempre son de dos classes de viatgers, els que ho fan periòdicament, i els que son de temporada) . ¿Algú s’imagina lo llaminer que tot això pot ser pels terroristes?, naturalment que hem de suposar que les nostres policies ho faran tot molt bé i que tindran temps d’evitar-ho, però per si de cas, i mira que me sap molt de greu pel canvi climàtic, però a mi me continua agradant mes el cotxe.

CARLES MONT

ESTA MALALTA LA DEMOCRÀCIA ?

2008-06-11T22:57:00.003+02:00

Jo diria que si, no se si té un síndrome gripal o un problema gàstric, i fins segurament pot ésser que tot plegat, ¿que per què? doncs mireu:
→ Que un grup minoritari pugui bloquejar tot el país amb una vaga, amb raó o sense, es un bon mal-de-ventre pels que del problema no en saben res de concret però en pateixen els resultats finals.
→ Quant amb la vaga s’arriba a la mala-llet i a cremar, colpejar i fins i tot matar, es difícil desfer les malifetes que trenquen la convivència, crec que tots plegats patim una greu indigestió de desconfiança i de violència.
→ Si hi ha tanta gana al món, ¿perquè no es flota un avio ven gros i es porten totes les menges que de segur es podriran a on facin falta, ¿o es que ens pensem que si d’altres fan el regim ja en curarem nosaltres?...
→ Si primer vàrem patir esgarrifances per la bombolla del totxo, després vàrem tremolar per manca d’aigua, mes tard no sabien de que fer-ne per massa que en cau, i ara ens falta gasolina, ¡Quin es el polític, ¡Perdo!..., volia dir metge, que curarà aquesta grip?, ¿n’hi haurà prou amb la recepta?
En temps passats, la nostre democràcia també va esta malalta, també tal com ara, en sortien perden els qui no en sabia res. Fins que a les hores ho varen ...(diguem-ne curar?), amb una greu i traumàtica “operació quirúrgica”, i que per cert el “post operatori” va durar 40 anys i encara avui queda molta “sutura” per treure.
Espero que puguem arreglar la nostre actualment malalta democràcia, amb una bona dosis del xarop del sentit comú, que tot i que diuen que es el menys comú dels sentits, a mi m’agradaria que els polítics (¡renoi!, ja m’he tornat equivocar, volia dir “els metges”) que no se’n surtin i no saben que fer-s’hi que agafin el retiro.

DON MANUEL SANTIAGO

2008-05-30T20:37:00.002+02:00

Quant me trobava al “INSTITUTO NACIONAL DE REEDCACION DE INVALIDOS” (que encara conserva el mateix nom) a Madrid, hi tenia un professor de dibuix, Don Manuel. Caminava amb dos crosses i sempre me va semblar molt mes un amic que m’ensenyava dibuix que no pas un mestre simpàtic.
Passats els anys, jo ja retirat hi vaig començar a pensar “¿Que se’n deu haver fet....? i axis ... de cop ...,: un bon dia i per internet, el vaig acabar localitzant. No varen ser bones noticies, la seva esposa m’explicava:
- Ja no coneix a ningú, ni a les seves filles ni a mi, te Alzheimer- Vaig quedar glaçat. Al dir-li lo mol que ho sentia, els bons records que en tenia d’ell i després d’una conversa que mai crec que pugui oblidar, va dir-me:
- El millor homenatge que se’l hi por fer es veure lo que a casa tenim de la seva obra i que hem penjat a internet, la seva adreça es :
www.manuelsantiagomorato.es.
M’agradaria saber que aquesta maleïda malaltia es cura ..., que “Don Manuel” torna a pintar..., i a dir les seves divertides ocurrències ... i a ensenyar als seus alumnes discapacitats que la bellesa es per tothom. Però també m’agradaria que a qui li agradi la pintura, faci una volta per el seu museu virtual.
KARLUS

UN MON MINUSVALID?

2008-05-27T10:29:00.000+02:00

Com que m’agrada l’historia, aquí van unes quantes curiositats:
En Wamba era un rei de l’Espanya visigòtica, que no va morir com a rei ja que un seu parent, que també volia governar, per no matar-lo el va adormi, i després de tallar-li els cabells i la barba al zero, com que l’aspecte del rei ja no semblava el de un home (els homes de aleshores havien de ser molt peluts o no eren ven be homes) el van retirar a un convent pensant-se que havia quedat calb.

En l’Europa de l’edat mitjana, els senyors del castells, posaven al seu servei com a pallassos (bufons) als geperuts o d’aparença grotesca, als qui per si no ho eren prou, se’ls hi feien les operacions corresponents perquè sempre sembles que reien.

El rei Carlemany de França, que alguna cosa va tenir que veure amb l’historia de Girona, no va voler que el primer fill fos el seu hereu de la corona, perquè era...¡geperut!.

I per acabar, quasi tots sabem que a la nostre família real, 2 fills dels 7 que va tenir el Rei Alfonso XIII que son a la vegada oncles del nostre Rei, eren apartats de la línia successora a l’any 1933, Ja que Alfons (Alfonso Pio Cristino Eduardo ) tenia hemofília i el seu germà Jaume (Jaime Leopoldo Isabelino Enrique ) que el seguia, en era sord de naixement (lo que fins fa poc en dèiem “sord-mut”).

I es que el cos humà ha sigut motiu d’atencions a vegades exagerades i fins i tot religioses en algunes cultures de la raça humana, com passava a l’antiga Grècia a on els guanyadors de les olimpíades passaven a ser quasi deus. Avui dia per adobar-ho, jo he sentit últimament en TV i diaris, desgraciades noticies i greus fallades mediques degudes a les operacions i tractaments que tenen que veure en l’estètica.

Però quan el físic no es massa bo i la salut va com pot, i tot i que avui tenim mútues i segurs que t’ajuden a viure, als malalts i minusvalids, lo que ara en diem discapacitats, som els grans oblidats d’aquesta pretesa “raça de guapos” en el que a tots ens cal tenir un cos de cinema. Tots els que no ho som i hem petit o petim el rebuig, la soledat i la depressió, sabem que només ens entenen els qui d’una manera o altre ens coneixen vivint directament lo mateix que nosaltres..

Pensant-ho be jo me pregunto: ¿no creieu que avui la nostra responsabilitat es ensenyar a aquesta humanitat fins ara tant opulenta i rica, que si no ens fem tots una mica mes iguals no anem be?, Aquest món ple de gana, de por, de contaminació i de vuit-centes “malalties” mes, ¿no el veieu una mica minusvalid i discapacitat?

i... ¿ QUI POT ENTENDRE I AJUDAR A UN DISCAPACITAT
MES BE I MILLOR QUE UN ALTRE MINUSVALID.... ?

Estic convençut de que podrem superar en bona mida una part important dels nostres problemes el dia: amb que l’ajuda dels amics ens hi enfrontem de cara, amb sinceritat i valentia. De la mateixa manera, i per que la humanitat trobi la pau i el goig de viure, també s’ha d’encarar als problemes sense pors ni interessos.

I de la mateixa manera que nosaltres amb el nostre esperit de fraternitat, ajudem i compartim amb els nostres companys, també tenim d’ajudar a aquesta societat tant i tant “fotuda”, en la mida de les nostres forces ho permetin i l’ajut de Deu, a que se “rehabiliti” i s’acabi curant, es el talen que Déu en ha donat ...HO TENIM CLAR O NO?.

Sant Narcís de Girona a vint-i-quatre de Maig del 2008 Carles Mont